[465] Comunicar l'emergència

Em cau a les mans La comunicació d'emergències, obra de Carles Pont (UPF) editada per la UOC (2009). El tema m'interessa, perquè les situacions de risc, urgència o emergència requereixen una intervenció lingüística i comunicativa singular, del tot planificada i conscient, en la qual l'error pot tenir conseqüències molt greus per a les persones. Es tracta d'una situació que, a banda l'interès comunicatiu que té en si mateixa, fàcilment es pot dur a les aules per a una activitat lingüística exigent. En les situacions d'emergència no hi ha lloc per a una llengua baldera, aproximativa, improvisada, imprecisa. Els agents responsables de la comunicació de l'emergència (que són múltiples: mitjans de comunicació, institucions i agències governamentals) han d'actuar també amb rigor i coordinació. El capítol més interessant de La comunicació d'emergències és, des del punt de vista que aquí ens interessa, el darrer, “Consideracions per millorar la comunicació.” S'hi tracten aspectes deontològics i ètics, d'edició i de transmissió d'informacions en episodis de crisi o de protocol comunicatiu. I també, específicament, de redacció i de llenguatge. Pel que fa a aquest darrer aspecte, s'hi donen consells per controlar la semàntica dels textos: obviar imprecisions que poden generar sensacionalisme o alarmisme; controlar els perills del donar a entendre; vigilar amb els mots valoratius (com molts adverbis en -ment); rebutjar l'adjectiu espectacular... L'autor afirma que en aquestes situacions “Les autoritats han de defugir l'ambigüitat i facilitar la interpretació de dades, indrets i termes tècnics. Els periodistes han d'evitar el sensacionalisme. Cal vigilar el lèxic i refusar frases fetes i adjectius que dramatitzin.” Carles Pont dóna consells, igualment, per estructurar informacions d'emergències. Tot plegat fa que aquesta obra es pugui considerar un text útil, que pot fer reflexionar els formadors de llengua sobre una mena de textos que s'escapen habitualment de les tipologies textuals més comunes i que tenen un gran interès lingüístic. No veig a l'obra (i em sorprèn) cap referència al criteri de l'ús de diverses llengües en les situacions d'emergència (llegiu l'entrada que dedicàvem dies enrere a aquesta qüestió). I el text no aborda, d'altra banda, els processos massius i virals de gestió de les emergències en què tothom pot esdevenir un comunicador privilegiat de la situació gràcies a l'ús espontani de determinades eines a la xarxa. Acabo de trobar, per exemple, la història d'unes piulades de Demi Moore a Twitter que han salvat la vida d'una persona a punt de suïcidar-se. Gestió d'una emergència, també.