[491] El PLE en tretze imatges

Fa uns dies vaig conduir un taller adreçat a un grup de professors d'UAB Idiomes Barcelona sobre personal learning environments (PLE) per a aprenents de llengües. És un tema que m'interessa molt. En realitat, ben aviat farà dos anys que vaig decidir viure amb PLE, un PLE que no és altre que Aprendre llengües. Un espai que està al servei dels interessos, les dèries i les inquietuds personals relacionats amb l'aprenentatge lingüístic com a objecte d'estudi i anàlisi, d'una banda, i com a vivència, d'una altra. La qüestió dels PLE és actual i complexa; n'he parlat diverses vegades en aquest espai. Podem donar per bona, per situar-nos, la definició de Lubensky (2007) segons la qual el PLE és “[…] alguna mena d’instal·lació o lloc perquè un usuari tingui accés, agregui, configuri i manipuli els recursos i referències digitals que provenen de les seves experiències d’aprenentatge en curs”. Per delimitar l'explicació dels PLE, vaig parlar-ne, al taller, a partir de tretze imatges que posen l'ull en tretze aspectes que cal tenir en compte en dissenyar un PLE. Són aquests: 1) el PLE és una realitat virtual o integra la presència? (crec que no ha d'oblidar la presència); 2) el PLE és desktop o webtop? (crec que ha de tendir al webtop); 3) és imprescindible donar una resposta d'integració en l'ús de les eines que fem servir per aprendre (llengua, en el nostre cas)? (el PLE tendeix a la solució integradora) 4) el PLE recull l'aprenentatge informal i també el formal? (aplega sobretot l'informal, molt més significatiu en la vida d'una persona, però ha d'estar en relació i connexió amb els espais d'aprenentatge formal); 5) els PLE són personals o poden ser també institucionals? (han nascut com a personals, però guanyen terreny els plantejaments institucionals); 6) els PLE són espais públics o privats? (s'han de dissenyar tenint en compte les dues dimensions, acuradament); 7) els PLE tenen parts genèriques, vàlides per a qualsevol persona, i altres d'específiques, vàlides per a un aprenent o un professor de llengua, per exemple? (s'han de dissenyar responent a allò general i a allò específic); 8) els PLE són estàtics o dinàmics? (tenen una base més estable, però la major part és en moviment i canvi constant); 9) què és més important als PLE, els continguts o les connexions? (són igualment importants); 10) quins són els eixos bàsics d'un PLE? (des del meu punt de vista quatre: organització, creació, socialització i cerca); 11) què és més important al PLE, emmagatzemar o compartir? (penso que la tendència del PLE és a compartir); 12) un PLE és una suma d'espais? (sí, però d'espais que reapareixen en altres espais, amb ubiqüitat); 13) quines eines poden ser a la base d'un PLE (hi ha moltes respostes: Blogger, Netvibes, Google i Firefox fonamenten Aprendre llengües).

[490] Parlem de l'estil

Aquests dies a classe parlem de l'estil, un concepte de definició difícil, que es mou entre la noció clàsica i la visió romàntica. La noció clàssica de l'estil ens remet a la necessitat d'ajustament, d'adequació de la nostra expressió a allò de què parlem i al nostre objectiu discursiu. La visió romàntica ens porta a concebre l'estil com una marca personal, idiosincràtica, del tot lligada a una subjectivitat irrepetible i, doncs, situada pràcticament fora de la possibilitat de ser ensenyada o apresa. Per dir-ho amb G. L. Leclerc de Buffon, afirmaríem en aquest segon cas que "Le style est l'homme même". M'agrada la posisició intermèdia que formula Ferran Toutain a Sobre l'escriptura (2000) quan afirma que "L'estil és l'adequació dels mitjans expressius al propòsit retòric de cada discurs i, com tota empresa humana, només es realitza en la imitació de models; però, al mateix temps, és sempre el subjecte el que tria la conveniència d'usar el recurs més adequat a cada circumstància, i això és el que el fa forçosament personal". Si hagués d'escollir algunes característiques per definir l'estil més enllà dels casos concrets (sobris, ampul·losos) serien la coherència, l'autenticitat, el sentit d'unitat, la fluïdesa i l'absència (considerat un text globalment) de sorpresa. Donant voltes sobre la qüestió em ve al cap aquella glossa d'Eugeni d'Ors, d'ara fa un segle, en què definia l'elegància en uns termes que crec que es poden traslladar a l'estil dels textos. L'autor afirmava, aproximadament, que una persona elegant era aquella capaç de travessar la plaça de Catalunya a les dotze del migdia sense fer girar a ningú. Un text amb estil flueix així mateix cap al seu objectiu.

[489] Exposicions orals a la universitat

Una de les activitats a què els docents es veuen exposats amb més freqüència a la universitat és l'avaluació d'una exposició oral dels seus alumnes. Al nostre país no hi ha hagut tradició de fer exàmens orals creatius (hi ha hagut èpoques en què es feien repetir lliçons, això sí) i aquesta activitat continua sent un maldecap per a estudiants i professors. He viscut en primera persona autèntics casos de pànic escènic a l'aula: no fa gaire un xicot alt com un sant pau se'm va posar a plorar amargament davant el fracàs estrepitós de la seva exposició. Aquesta activitat, deia, continua sent un maldecap per a professors i estudiants. Els uns no saben ben bé què han de valorar i els altres no saben què els serà valorat. Aquesta situació no és idèntica en altres països d'Europa: a les universitats italianes, per exemple, molts exàmens solen ser orals, fet que sorprèn molt els nostres estudiants Erasmus que visiten les universitats d'aquest país. He viscut de prop, darrerament, una iniciativa UAB-UPC (que presentarem aviat en l'àmbit universitari) de creació d'una eina virtual per al professorat que consisteix en una rúbrica per a la valoració d'exposicions orals. Crec que és fonamental que hi hagi eines en aquesta línia a disposició dels professors universitaris, com a tantes universitats d'arreu del món. Per reforçar el coneixement dels aspectes tècnics relacionats amb l'avaluació de l'oral, d'una banda, però també per garantir la transparència en la valoració de les exposicions orals (l'alumne ha de saber què se li valora i no estar exposat a cap mena d'arbitrarietat o subjectivitat per part del professorat) i fins per estendre a les comunitats universitàries unes certes bases sobre la qüestió que permetin que un alumne sigui valorat amb uns criteris relativament semblants en assignatures diferents. M'agrada el sistema de la rúbrica amb criteris múltiples per a l'avaluació de les exposicions orals (poder avaluar l'ordre, la densitat informativa, la mirada, la velocitat, la gestualitat, etc.) sempre que no s'oblidi que una exposició oral no és una suma de l'èxit d'uns aspectes puntuals valorables (seria un cas de la clàssica fal·làcia de la composició: la qualitat de les parts no implica la qualitat del tot). Perquè l'èxit final d'una exposició oral depèn sobretot del fet que es tingui alguna cosa a dir (he sentit fer aquesta afirmació provocativa a la companya de la UAB Montserrat Vilà, experta en aquesta qüestió) i jo hi afegiria del fet que hi hagi una personalitat en acció. Una persona (algú que creu en si mateix i que se situa adequadament en relació amb els altres) amb una cosa clara a dir té moltes possibilitats de comunicar bé.

[488] Ressenyes 2.0

La xarxa està revolucionant radicalment tot el que puguem dir sobre els gèneres de discurs. Fa pocs (molt pocs) anys ens hauríem presentat a classe de llengua donant una versió clàssica del que és una ressenya i imaginant-les com un gènere elaborat des d'una visió experta sobre allò que es comenta i servit en una presentació formal determinada: uns petits textos al final de les revistes especialitzades (o no tan especialitzades), o a les pàgines culturals dels diaris o en publicacions que són en si mateixes aplecs de ressenyes. Avui no es pot entrar a classe a parlar de la ressenya sense tenir en compte la revolució web. Com són les ressenyes avui dia? Qui pot definir una realitat en moviment, en definició? Qui sabria fer aquesta fotografia? De moment hem de dir que els emissors s'han multiplicat, d'acord amb la filosofia participativa i creativa del web 2.0. Tothom qui vulgui pot valorar una obra i té espais a la xarxa on fer-ho. En segon lloc hem de dir que hi ha una facilitat enorme per compartir les ressenyes i per conèixer les que s'han generat sobre altres obres: les possibilitats de conèixer punts de vista, doncs, s'han multiplicat enormement. Tot és ple de crítics. El plagi, si us ho voleu mirar així, és absolutament irrellevant al costat de l'allau d'informació que es pot arribar a generar i sovint es genera a l'entorn d'una obra. Els llocs on emetre i consumir ressenyes, d'altra banda, proliferen. Sovint es tracta d'espais a la xarxa creats en l'entorn anglosaxó, però que no exclouen cap llengua i permeten que hi transitin ressenyadors en altres idiomes. Algunes de les aplicacions més cèlebres que desen els nostres llibres i ens permeten valorar-los són LibraryThing (amb interfície en català i un nodrit grup de catalans i catalanòfils), Goodreads, aNobii, Shelfary, BookArmy, entre altres. Acabo de posar alguns llibres a la meva prestatgeria d'aNobii i de deixar unes línies de ressenya d'una de les obres. Segueixo el fil (tan 2.0!) d'altres persones que tenen el mateix llibre a la nostra prestatgeria ubiqua i em perdo entre el perfum dels seus llibres (és un dir). Les característiques que presenten aquestes noves ressenyes populars (lingüístiques, discursives: observo que hi predomina el comentari breu, sintètic, però decididament valoratiu), el grau de credibilitat, la seva relació amb les ressenyes tradicionals, són un terreny per a l'estudi. Algú podria fer, sisplau, una tesi ràpida sobre la qüestió, sense amoïnar-se, petit detall, pel fet que quedaria obsoleta d'aquí a deu dies? Encara es fan tesis? Encara és possible descriure escriure? Toca, senzillament, veure i viure? De moment hem d'entrar a classe, els professors de llengua, explicant que tot és en moviment, que els gèneres discursius ja gairebé no es poden explicar, que no sabem res ni podem aferrar res. Però que, alhora, tenim al davant un territori fenomenal per a l'exercici de la llibertat, de l'expressió. Un guany que ja no té retorn.

[487] Motivació informativa a la ressenya

Torno sobre la ressenya. Fa dies que provo de trobar una imatge que em permeti explicar sense paraules quina informació ha de contenir una ressenya i quina no. Em trobo que els estudiants fan una bona tasca de recollida d'informació, tot provant de contextualitzar el gènere, l'autor, l'obra o les idees del text, però que després no tenen tan clar com seleccionar la informació útil per al seu text (i no per a un altre) i encara menys com disposar-la perquè el text final resulti un artefacte rodó, sense arestes. Fa temps vaig dedicar un apunt a explicar que veia un text com un sistema nerviós. La imatge d'avui no se n'allunya: el penjador de peu que em serveix per explicar la idea no deixa de ser un nervi, un nervi amb alguns agafadors, dels quals podem penjar alguns objectes amb una motivació total. La informació que conté la ressenya s'ha d'integrar completament amb el nervi central que és el text. Si no penja del lloc adequat, o no penja d'enlloc, la ressenya no funciona. Una ressenya es defineix per un grau de gratuïtat equivalent a zero. Com una gran part d'altres textos breus com els contes o els poemes.

[486] Ressenyar textos

Aquesta setmana a la Facultat de Lletres començarem a treballar la ressenya. Els alumnes finalment hauran de ressenyar els mítics Exercicis d'estil, de Raymond Queneau. Ressenyar una obra (una pel·lícula, una exposició, una escultura, un poema, una novel·la) no és senzill; any rere any ho fan palès els nostres estudiants. No és senzill per diversos motius. En primer lloc, la ressenya sembla un gènere discursiu menor, si voleu, fins i tot per l'extensió... però no ho és tant. Sovint les ressenyes de les revistes dels departaments universitaris s'acaben encarregant als becaris d'investigació o a persones que fan les primeres armes en la vida acadèmica i científica, i en canvi es tracta d'un gènere que, paradoxalment, demana una mirada profundament experta sobre allò de què tracta. Una mirada que en ben poques línies ha de poder diagnosticar si l'obra comentada (deixeu-me simplificar) val la pena o no val la pena. Aquest és el primer problema que planteja fer redactar ressenyes als estudiants: ressenyar vol dir parlar amb veu experta i sovint ells ni ho són encara ni tenen tampoc els recursos per dissimular-ho. El segon escull que planteja la ressenya als estudiants és la capacitat de síntesi que requereix elaborar aquest tipus de text. La tercera dificultat rau en el fet que sovint qui fa la ressenya no passa adequadament de la fase de lectura aprofundida i cerca d'informació a l'articulació del text, a la construcció d'un artefacte rodó. La dificultat dels estudiants, molt sovint, consisteix a no saber determinar quines de les informacions obtingudes (biogràfiques per exemple) és pertinent incorporar al text i quines no. Aquesta és una de les qüestions clau en l'elaboració d'una ressenya. I no hi ha, evidentment, informacions a priori pertinents o no pertinents. Allò que per a l'autor d'una ressenya pot ser pertinent, per a un altre pot no ser-ho. La pertinència dels elements de la ressenya es relaciona completament amb el seu grau d'integració i de relació amb la tesi, amb el pal de paller o idea directriu que ha de vertebrar la ressenya, la qual aferra aquests elements amb un ferm tentacle. Si defensem, per posar un exemple, que el sentit, el valor i la perennitat de l'obra que ressenyem és la consideració que no hi ha ideologies pures, perfectes, sense fissures... la referència a les vacil·lacions polítiques adolescents de l'autor tindran legitimitat al nostre text. Hi tindran cabuda. Si la nostra mirada sobre l'obra que comentem vol destacar la maduresa de l'estil, aleshores potser la biografia de l'autor ens pot servir altres detalls integrables al text (els temptejos avantguardistes en què va prendre part de jove?). Ara: en cap d'aquests dos casos la mort per una relliscada de l'oncle de l'escriptor a les pistes d'esquí de Chamonix no hi pot aparèixer de cap de les maneres, és clar.

[485] Sí a retallar i enganxar

Dies enrere m'arribava la informació d'una aplicació a la xarxa que ens ajuda a fer el currículum (de moment en anglès), Resume Companion, la característica principal de la qual és que diposa d'una amplíssima base de frases o expressions que es poden incorporar amb senzillesa al currículum, d'acord amb el que ens convingui. Si som dissenyadors gràfics, per exemple, Resume Companion ens ofereix entre moltes altres la seqüència: “Create designs, concepts, and sample layouts based on knowledge of layout principles and esthetic design concepts.”Es tracta de desenes de milers de frases associades a centenars de professions. La idea és bona, encara que no tinc clar que en un futur hàgim de continuar fent el nostre currículum: ¿voleu dir que no apareixeran (si no hi són ja) aplicacions inverses, en què seran les empreses que busquen personal les que generaran el nostre currículum, amb una presentació impecable, xuclant tot allò que de nosaltres digui i dugui la xarxa, filtrant la nostra cada cop més densa vida digital? Seran currículums eixuts, sense frases inflades, generadors de la nostra experiència des del punt de vista de qui cerca els empleats, que recolliran èxits i fracassos, opinions positives i opinions negatives sobre nosaltres. Deixeu-me tornar, però, al reaprofitament de frases ja fetes, ja existents, amb què treballa Resume Companion. Retallar i enganxar és una pràctica que ha estat tractada despectivament i injustament pels ensenyants (també els de llengües) en moltes ocasions i penso que ja és hora que comencem a reivindicar-la. No es tracta de defensar el plagi, ni la incorporació deshonesta d'informació als nostres textos, és clar. Es tracta de saber aprofitar el fet que la xarxa aviat contindrà tot allò que pugui ser escrit i dit, i que aquest fet té un valor enorme per als aprenents de llengües, que som tots. Hem de ser competents a localitzar a la xarxa allò que ens convé dir en qualsevol llengua: per retallar-ho i enganxar-ho, sí. De la mateixa manera que quan sentim algú que parla una llengua que aprenem ens fixem en les expressions que fa servir i les incorporem al nostre discurs sense complexos. Copiar? Digueu-li com vulgueu. L'enorme repositori de textos que és la xarxa, una mena de biblioteca de Babel de Borges, ens ha de permetre resoldre situacions lingüístiques en moltes llengües encara que les sapiguem ben poc. Retallar i enganxar? Sí, naturalment. Amb competències digitals per a la cerca i l'engalzament dels textos, és clar. L'enorme desplegament d'eines de mediació que conté internet pot donar-nos un cop de mà complementari.

[484] Promoure la competència intercultural

Els dies 28 i 29 de juny de 2010 durem al Servei de Llengües de la UAB dues persones expertes en competència intercultural a impartir un taller de dos matins. Es tracta de M. C. Méndez i de L. Davcheva, expertes relacionades amb diversos projectes del Consell d’Europa sobre aquesta qüestió. En el context actual, les relacions amb persones d’altres entorns culturals són cada cop més freqüents i són benvingudes totes les reflexions sobre com cal abordar l’ensenyament de qüestions interculturals en el context específic de la classe de llengua. El taller provarà de donar resposta a les següents preguntes: Què és la competència intercultural? Quin paper té la competència intercultural en la comunicació? Com es pot abordar l’ensenyament del component intercultural a l’aula d’idiomes? Com podem ajudar els alumnes a desenvolupar la seva competència intercultural, a reconèixer-la i a valorar els seus progressos? Amb quines eines? El primer dia es farà una presentació teòrica de la competència intercultural (definició, ancoratge en el MECR, actualitat de la qüestió, fórmules per gestionar la competència intercultural a la classe d’idiomes) i s'explicaran projectes, activitats i experiències existents en el context europeu (Consell d’Europa i altres instàncies). El segon dia es promourà la reflexió sobre la manera de treballar actualment la competència intercultural a l’aula (el professorat de català, espanyol, francès, anglès, alemany, italià i japonès del centre) i s'elaborarà alguna proposta concreta per al treball de la competència intercultural a l’aula o fora l’aula. Esperem que sigui una jornada profitosa. M'hi tornaré a referir més endavant.

[483] Sintonia 2.0

Ahir va tenir lloc a Barcelona la jornada didàctica Aplicacions pedagògiques del web 2.0, amb motiu de la celebració del desè aniversari d'UAB Idiomes Barcelona, en la qual vaig tenir la satisfacció de fer la conferència de clausura "Ensenyament i aprenentatge 2.0: principis i paradoxes". Hi ha dues o tres coses de l'acte d'ahir de les quals vull deixar constància. En primer lloc, vull parlar dels amics del centre d'idiomes de Barcelona que van organitzar la jornada. Del Javier, el Francesc, la Bea, la Lola, la Marta, el Kieran, en Pascal. Amb diversos d'aquests companys compartim alguna cosa difícil d'explicar però que és a la base de qualsevol plantejament 2.0: un decidit entusiasme, una passió, la convicció que el que està passant en relació amb els avenços tecnològics està capgirant la manera d'aprendre. Enhorabona a ells i a tot l'equip d'UAB Idiomes Barcelona que va fer possible la jornada i va difondre la feina de qualitat que s'està fent des del centre. Vull parlar també un moment de l'interès global de l'acte, amb participació de Nicky Hockly, amb la ponència “Five ways to integrate technology into language teaching”, Jamie Keddie, amb “Do YouTube?” i les experiències “Un modelo de formación de TICS: UAB Idiomes 2.0”, a càrrec dels professors del centre Kieran Donaghy i Javier Sánchez Bolado i “Cómo fomentar la autonomía en el aprendizaje”, a càrrec de les professores del centre Beatriz González i Lola Torres. A la tarda hi va haver les intervencions del company Ian James, professor d’UAB Idiomes Bellaterra, amb“Ideas for your Ning Thing: Language activities for social networks" i la de l'amic Joan-Tomàs Pujolà, "Dues competències d'un tret: el web 2.0 a l'aula d'idiomes". És sobre les paraules del company Pujolà que vull fer un breu comentari final. No ens havíem posat d'acord, però les nostres intervencions van acabar dialogant. Si a la meva plantejava el desconcert en l'ensenyament-aprenentatge 2.0 i indicava, al final, el dubte de molts formadors sobre si i com abordar les noves competències digitals i comunicatives, el meu company dedicava el seu discurs a defensar el sí i el com de la integració d'aquestes competències a l'aula de llengua. Una jornada, ahir, plena de sintonies.

[482] Màster per a l'acolliment lingüístic

Des del Departament de Filologia Catalana de la UAB hem impulsat la primera edició del màster d'Ensenyament de Català per a l'Acolliment Lingüístic, amb la Facultat de Ciències de l'Educació i el Consorci per a la Normalització Lingüística (hi col·laboren l'Institut Ramon Llull i la Secretaria de Política Lingüística). Es tracta d'un projecte que considerem plenament ajustat a les necessitats de molts professors de llengua catalana que tenen a les seves aules, cada cop més, alumnat nouvingut de procedència molt diversa, d'acord amb la composició social canviant del país. El llançament del màster [pendent d'aprovació] es produeix en un moment clau pel que fa a aquesta qüestió a Catalunya, pocs dies després que hagi estat aprovada al Parlament la Llei d'acollida de les persones immigrades i retornades a Catalunya (llegiu l'entrada de fa uns dies a Aprendre llengües). El curs té un mòdul de coneixement de l'entorn, un de dinamització i acolliment lingüístic, un que tracta els temes de diversitat dels aprenents, un amb continguts específics per a l'ensenyament del català com a llengua estrangera i un de didàctica, a banda les pràctiques i el treball final. Esperem que la iniciativa tingui una bona recepció entre els professionals de la llengua que es volen especialitzar en els aspectes d'acolliment lingüístic, professorat de centres de llengua, futurs lectors, dinamitzadors lingüístics. La sintonia i l'entusiasme dins l'equip humà que ha donat forma al màster han estat molt significatius, i estic convençut que aquest entusiasme es traslladarà, de retruc, als nostres alumnes. Les preinscripcions comencen aviat; es fan per internet en aquesta adreça. Si us interessa aquesta formació o considereu que pot convenir a algú, ja la coneixeu. Si teniu alguna consulta a fer, podeu plantejar-la als comentaris, si ho desitgeu.

[481] Emissor, locutor i enunciador

Aquests darrers dies s'ha produït un escàndol a la vida política catalana que té l'origen en un díptic que la presidenta del PP de Catalunya, Alicia Sánchez-Camacho i el president popular de Badalona Xavier Garcia Albiol repartien fa uns dies públicament en aquesta ciutat. El díptic (acompanyat de les desafortunades declaracions de Garcia Albiol) tenia un plantejament xenòfob i relacionava qüestions com la inseguretat i la delinqüència amb la immigració, en concret amb la immigració romanesa. Les direccions del PP de l'Estat i de Catalunya han hagut de demanar perdó al col·lectiu de romanesos, per bé que el polític Garcia Albiol no s'ha retractat de les seves declaracions. Si parlo d'aquesta qüestió a Aprendre llengües és perquè el díptic del PP permet fer un comentari ràpid sobre la diferència entre emissor, locutor i enunciador que formulava Oswald Ducrot (1984). Aquest autor, per explicar la polifonia dels textos, estableix, en primer lloc, la figura de l'emissor (qui diu o escriu el text). En el cas del díptic, l'emissor és el PP. En segon lloc, Ducrot parla del locutor, que considera el responsable de l'escrit. Les paraules "suciedad", "inseguridad", "delincuencia", "incivismo" del díptic són del PP; la llegenda "No queremo rumanos" (sic) del cartell d'una porta, reproduïda al díptic, té com a locutor la persona que la va escriure (el diari El Periódico, fa un temps, va publicar també aquesta imatge com a emissor). L'enunciador, finalment, no és cap persona física, és un punt de vista incorporat al text, amb el qual es pot o no estar d'acord. El díptic del PP té un emissor (el partit); dos locutors (el partit i l'autor del text del cartell contra els romanesos) i, per al polític badaloní com a mínim, no mostraria cap desdoblament d'enunciació: "suciedad", "inseguridad" i "No queremo rumanos" (sic) correspondrien a un sol punt de vista: el seu.