[755] El risc de l'analogia

Avui a la tarda he tingut la sort de participar com a jurat, amb el company Joan Lluís Pérez Francesch, en un dels debats de la Lliga de Debat de la UAB. Per dir-ho ràpid: dos grups de dos participants han hagut de defensar i atacar respectivament el posicionament "Els indignats, un nou corrent de pensament". El grup del sí i el grup del no s'han anat alternant amb presentació de la tesi i arguments, refutació i, finalment, presentació de les conclusions del seu punt de vista. Tots dos grups ho han fet dignament i hem determinat que havia guanyat la parella integrada per David Daura i David Gutiérrez. Enhorabona als guanyadors. M'ha sorprès trobar-me davant argumentacions que pivotaven molt sobre analogies i que, a més, mantenien l'anàleg al llarg d'una bona part del discurs. Els del sí han comparat (amb una imatge projectada i tot) el moviment dels indignats amb el moviment històric dels il·lustrats, i han fet explícit, naturalment, el perquè de la correlació, que donava força a la seva tesi. El grup del no ha portat al debat un corrent de pensament que consideraven real, al costat del pseudocorrent de pensament, segons ells, integrat pels indignats. Les referències al socialisme han funcionat al llarg del discurs de contraanàleg. L'abast del procediment, com deia, m'ha sorprès en tots dos casos. Crec que les argumentacions acaben sent més efectives si no es basen tan centralment en semblances i mostren un bon ventall d'arguments variats que es complementen. Les analogies són efectistes, didàctiques i oxigenadores, és cert, però no són mai concloents i, a més, poden acabar sent molt fràgils. Els participants al debat haurien pogut fulminar el raonament de l'adversari atacant directament l'analogia, en un cas, o construint-la, en l'altre. L'equip del no podria haver esmerçat esforços a demostrar que indignats i il·lustrats són dues realitats incomparables per mil i un motius. I haurien fet molt de mal a l'oponent. I l'equip del sí hauria pogut esmerçar els seus esforços a fer veure que el corrent dels indignats i el corrent ideològic socialista tenien molts punts de contacte: que l'analogia, en aquest cas, existia, vaja. I aquesta operació hauria tingut un gran efecte. I és que afirmar que dues realitats s'assemblen (o no s'assemblen) sense por dels peròs, dels matisos i de les objeccions racionals correspon als poetes. L'univers de semblances d'un poeta ens agrada o no ens agrada. Hi sojornem amb plaer o no. Però als poetes, autèntics demiürgs, no se'ls discuteix.

[754] Contra el PowerPoint (i 2)

Parlàvem a l'entrada precedent del text de Frank Frommer publicat darrerament que qualifica el PowerPoint de "programa que ens torna estúpids". Després de la lectura del text, destaco deu punts crítics sobre l'eina. El PowerPoint 1) canvia la transmissió tradicional de la informació i del saber i molts discursos (informes científics, el llenguatge de les ciències humanes) no s’hi poden reduir sense pèrdues essencials de significació; 2) fracassa en la integració de mitjans (imatges, efectes, animacions, transicions), l'aspecte en què més insisteixen els manuals. La forma acaba tenint més pes que el contingut i l’usuari, sovint, és incongruent en l’ús dels aspectes formals i genera soroll i confusió; 3) tendeix a la síntesi, a la condensació, a la simplificació, a l’esquema, a l’el·líptic, a l’implícit, al sobreentès, a l’ambigu. I a la llista de punts (bullet points), que genera una falsa sensació de control de la realitat; 4) evita la reflexió, el pensament i l’anàlisi; oculta les relacions entre els punts tractats (liquida les connexions entre aspectes, la construcció del discurs, l’argumentació); 5) perjudica la creativitat: el programa hi vol donar cabuda, però en canvi homogeneïtza i unifica les formes d’expressar-se; 6) està al servei d’una transmissió d’idees precuinada, lineal, magistral, directa. Encarna valors d’imposició i de poder. No estimula el debat, la interacció ni la discussió. Convida, a més, a l’adhesió passiva; 7) opera un empobriment lingüístic (enunciats limitats, sintaxi mínima, nominalitzacions, infinitius, pèrdua de precisió, despersonalització, llenguatge burocràtic, estereotipat, congelat); 8) no es fa servir bé. Per la facilitat de generació, substitueix o estalvia altres documents necessaris (elaboració d'informes dels qui el fan servir, presa d’apunts dels qui el veuen o el consulten). No és òbvia la reconstrucció dels powerpoints que es lliuren (als alumnes, per exemple); 9) el seu ús acaba essent un coneixement escenificat, poc menys que un xou; 10) tendeix a unes conclusions que s’imposen, a uns eslògans, a uns missatges programàtics, a unes prescripcions. Legitima punts de vista esbiaixats, fílies i fòbies, opinions sense matisos. Deu motius, doncs, per a l'ús crític del PowerPoint i per exigir molt més a les eines que el volen substituir.

[753] Contra el PowerPoint (1)

Els recels pel que fa a l’ús del PowerPoint, que ja fan servir més de 500 milions de persones al món, avancen. Ens hi referíem ja fa mesos i hi tornem ara a propòsit de la publicació de Franck Frommer El pensamiento PowerPoint (Barcelona, Península, primera edició en castellà setembre de 2011). Es tracta d’un text dur i contundent contra els efectes de l’ús d’una eina que ha esdevingut omnipresent. Que va néixer al món de l’empresa i que s’ha estès a molts altres àmbits, inclòs l’educatiu, amb influències nefastes, segons l’autor del llibre, per diversos motius que esmentarem. El text de Frommer és insistent i fins i tot prolix en la tesi que defensa. Repassa el context en què es genera el programa, n’explica circumstanciadament la creació el 1987 i l’absorció per Microsoft el 2003 i es dedica en bona mesura a analitzar situacions d’ús i els efectes (perversos) que hi produeix. Sense anar més lluny, el fracàs estrepitós d’un dels projectes de la NASA o la cèlebre presentació en PowerPoint de Colin Powell demostrant que hi havia armes de destrucció massiva a l’Iraq. El text s’acarnissa contra el recurs i en destaca allò que considera nociu, però no presenta alternatives ni apunta gairebé mai cap al futur (no dedica ni una línia a les noves eines per fer presentacions). Ens deixa sense esperança, doncs, en plena contemplació d'un paisatge devastat. D’altra banda, hi trobo a faltar una reflexió aprofundida, amb una reivindicació oberta, del paper de l’orador al costat d’una eina probablement inapropiada. Perquè les virtuts de l’ús de l’instrument no es poden deslligar en absolut del paper de qui utilitza el material de suport. En la mateixa línia, no m’agrada la fatalitat amb què l’autor entoma l’existència del PowerPoint i el seu ús inevitable. És evident que les eines depenen de l’ús i de la interpretació que en fan els éssers humans. I és evident que el PowerPoint és a les mans de qui el vulgui convertir en una altra cosa. La història de la Humanitat és plena de canvis de sentit en l’ús de les eines o els objectes circumdants. Sense anar més lluny, Twitter va néixer com una autèntica bajanada i els usuaris l’han convertit en una eina poderosíssima d’intercanvi d’informació i vertebració de xarxes. Fetes aquestes reserves, el text aporta una crítica a l’eina que s’ha d’escoltar i tenir present. Hi tornarem.

[752] Intercomprensió, encara

Avui hem parlat d’intercomprensió romànica en una de les sessions formatives regulars amb professorat del Servei de Llengües. Hi havia professorat d’italià, de francès, d’espanyol i de català. Diversos d’aquests professors han rebut ja formació en altres ocasions i en altres contextos sobre aquesta metodologia i alguns, d’altra banda, són experts a aplicar a les aules des de fa deu anys aquesta metodologia. La intercomprensió es pot entendre de moltes maneres. En primer lloc, com una pràctica natural (com tancaven, altrament, els acords els comerciants a la Mediterrània a l’Edat Mitjana?). O relativament natural, perquè les interaccions multilingües (jo, la meva llengua; tu, la teva) són alhora un territori complex, camp adobat per als prejudicis (la bona educació, la cortesia). Potser per la dificultat que esdevingui una pràctica estesa a Catalunya, les campanyes institucionals de la Generalitat (des de la primera, la de la Norma, a començament dels vuitanta), no han parat de difondre la necessitat que es practiqui el consabut bilingüisme passiu. En segon lloc, és una actitud, una ideologia de base sostenibilista que atorga una possibilitat de supervivència a les llengües que no tenen un futur falaguer. En tercer lloc, és una metodologia d’ensenyament i aprenentatge de llengües. Una metodologia avalada pel Consell d’Europa que s’expressa nítidament a l'inevitable Marc europeu comú de referència per a les llengües (2001), que insisteix en la licitud d’ensenyar i aprendre llengües, si cal, amb l’objectiu d’aconseguir competències parcials i funcionals. I, en darrer terme, la intercomprensió és també una de les anomenades approches plurielles a l’ensenyament i l’aprenentatge de llengües, amb una profunda càrrega educativa que apunta cap a la construcció d’un nou ciutadà europeu plurilingüe. Un ciutadà que és un nou poliglot, un poliglot passiu, algú capaç de mediar entre cultures. A la sessió hem parlat de diversos projectes com per exemple Euromania (la incorporació del català ja està a punt) i Eurom5. Després de quinze anys de l’aparició del mètode Eurom4, sota la direcció de la lingüista C. B. Benveniste, cal celebrar ara l’eixida en llibre d’Eurom5, amb l’impuls de la Universitat de Barcelona, que incorpora el català al mètode de comprensió lectora de diverses llengües simultàniament. El web d’Eurom5 (amb interfície només en francès i en italià, però textos en totes les llengües), aproxima un mètode imprescindible a tota mena de docents i aprenents.

[751] El català i el mandinga

El president del Tribunal Suprem i també president del Consell General del Poder Judicial, Carlos Dívar, va trobar un exemple inadequat, en unes declaracions sobre el zel a l’hora de buscar traductors fins i tot en el cas del mandinga, per justificar que es facin servir en el cas del català. Va dir que ell respectava llengües com el català i que en el seu jutjat havia hagut de contractar serveis de l’ONG Karibú, d’immigrants africans, perquè l’ajudessin en un cas en què necessitava un traductor de la llengua mandinga. Si les dues llengües són comparables, no ho és la situació que pateixen en l’àmbit de la justícia al nostre país, en què el català, la llengua pròpia, es troba en una situació poc més que residual. L’exemple, del qual Dívar ja s’ha disculpat, és inapropiat. Preocupa i molt que a l’univers mental del president del Tribunal Suprem el català i la llengua mandinga orbitin totes dues a la mateixa distància. Els catalans, d’altra banda, tenim un interès per totes les llengües de la immigració i aspirem que cap llengua no ens sigui una realitat extraterrestre. Poso un enllaç a l’estudi de Lluïsa Gràcia i Joan Miquel Contreras que compara les gramàtiques del soninké i el mandinga amb la del català.

[750] Els meus diccionaris

Aquí i allà hi ha eines a la xarxa que ens permeten anar construint el nostre diccionari, quan aprenem una llengua, i anar enriquint el vocabulari. Un dels diccionaris en anglès més populars a la xarxa és Dictionary.com. Doncs bé, una de les seves prestacions, Word Dynamo, ens permet anar alimentant el nostre diccionari personal d'anglès (treballa també amb altres idiomes: francès, espanyol, llatí) al mateix temps que altres persones fan el mateix i ho fan públic, si volen. El que hem de fer és anar donant d'alta les paraules que ens interessen (associades a un tema, per exemple), amb la definició que desitgem. Pot ser una de les suggerides pel diccionari general, Dictionary.com, o alguna d'incorporada pels usuaris, o la nostra pròpia definició, escrita en la llengua que vulguem. A més de construir el diccionari, Word Dynamo ens dóna diverses possibilitats ben lúdiques d'aprendre amb les paraules registrades: amb jocs, associant la paraula amb la definició correcta, generant flashacards, sentint la pronúncia de les paraules. L'eina conté materials lèxics organitzats per nivells (per a totes les edats) i per preparar diversos dels exàmens d'anglès més populars als EUA. També presenta recursos lèxics relacionats amb diverses disciplines acadèmiques. Una de les opcions de Word Dynamo, d'altra banda, et sotmet a prova per provar de determinar quantes paraules saps en anglès. M'ha donat un nivell "Sprocket"; reconec que he tingut sort (les paraules que m'han aparegut, moltes de base llatina, són força formals i difícils per als angloparlants, però no gens per als parlants de llengües romàniques).

[749] Auscultar una tendència

Una de les coses que fa més basarda de les retallades en l'àmbit educatiu són les idees genials per a l’eficiència i l’estalvi inspirades per qui té la tisora, sí, però no en canvi les claus dels perquès dels processos d'aprenentatge. A aquestes alçades, la descoberta de la sopa d’all no es pot oferir com un plat acabat d’inventar, moderníssim, altament diürètic i digestiu, només pel fet que sigui un plat que es pot preparar amb un pressupost relativament baix, més que no el de la sopa de rap o de pollastre. M'explico: ara, en plena crisi, se senten veus insòlites que defensen l'autoaprenentatge, l'aprenentatge virtual, l'avaluació entre iguals, l'autoavaluació... tot allò que aquestes mateixes veus han mirat amb recel o han considerat sempre formes estranyes i molt poc útils per propiciar aprenentatges, poc menys que muntatges de pedagogs desvagats. Ara, rere aquestes i altres formes que requereixen un aprenent actiu i que assumeix un rol decisiu en l'aprenentatge, aquelles veus hi endevinen la possibilitat de fer que l'alumne faci més de mestre. Ja sabem que l'autoaprenentatge, és clar, no equival a aprendre sols els aprenents, sinó que implica molt més (material, acompanyament, tutorització). Ja sabem que la formació virtual, és clar, no és una activitat que els joves duguin inscrita al codi genètic del seu ésser tan i tan digital, sinó que és una formació molt complexa i que, ben feta, a més, sol tenir uns costos molt elevats. Ja sabem, també, que l'autoavaluació o l'avaluació entre iguals no estalvien finalment hores de docència, com algú profà en la matèria podria pensar. Però la realitat pot anar per aquí: alguns aspectes transversals a l'hora d'aprendre que ni amb Bolonya s'han acabat estenent a l'ensenyament superior, podrien tenir ara una trista segona oportunitat. Espero que les retallades no encimbellin interessadament i amb un simplisme esfereïdor tot allò que ja ha tingut sempre per se una raó de ser en els processos d'ensenyament i aprenentatge. No voldríem viure ara aquesta valoració que seria, evidentment, una devaluació.

[748] Avaluar el somriure

Aquests dies he llegit La sonrisa: Manual de usuario (P. Szarota: UOC, 2011). El somriure és un element de la comunicació no verbal que acompanya significativament les nostres produccions orals. Al costat del seu sentit bàsic d'expressió de bona voluntat o d'una emoció positiva, el somriure és ple de matisos i subtilitats i es fa servir també com una màscara: "es pot somriure i somriure essent un malvat", llegim a Hamlet. Avaluar analíticament el valor i la significació del somriure és un objectiu que s'escapa de les proves de llengua oral, fora que es produeixi una dissociació flagrant entre el somriure i la resta dels elements implicats en la comunicació, que no podria passar inadvertida a l'observador i afectaria decisivament l'acte comunicatiu. Si el somriure no s'avalua deslligat de la resta de la comunicació a les proves de llengua, sí que s'avalua, en canvi, en certes empreses que volen aconseguir un somriure perfecte dels seus empleats, el somriure que ven. Els treballadors del Ferrocarril Keihin Electric Express, al Japó, reben cada matí el resultat del seu escàner de somriure, en paper, a fi que els ajudi a mantenir-lo tot el dia. Si hi ha dos somriures que em molesten especialment són els següents. Primer: el somriure social perpetu, superficial (lluny de l'intent de viure realment les emocions dels interlocutors), que es detecta amb rapidesa perquè implica la boca de qui somriu, però no els músculs que envolten els ulls. Encara que la intenció que mou aquest somriure pugui ser bona, la cerca de l'harmonia social i l'evitació del conflicte, se sol acabar convertint en una màscara repugnant i inhumana (pot acabar generant, segons l'autor del text, malalties com la depressió). Segon: el somriure intimidador, amenaçant, sovint acompanyat de la ironia o el sarcasme. És el somriure que gasten els que se senten superiors i humilien els altres, el somriure del malvat. Si els somriures són complexos és perquè depenen, també, de factors culturals: hi ha espais culturals de somriure fàcil (equívoc, si no se sap), com la societat nord-americana, i altres en què el somriure més aviat s'estalvia: a Polònia, per exemple, o a molts països àrabs, no trobaríem el ritual de dir cheese ni lluís a les fotografies, i es valora més la imatge pública de la seriositat. Hi ha cultures anomenades de baix context, d'altra banda, en què la informació es transmet bàsicament verbalment i cultures d'alt context (pensem en l'Orient: el Japó, Corea, la Xina) en què la informació s'obté en bona part del que no es diu. El somriure tailandès, per exemple, ofereix un enorme ventall de matisos a qui els sàpiga intuir, no precisament els turistes, que reben noms diferents en thai (somriure educat, somriure de guanyador, somriure alegre, somriure nerviós de disculpa, somriure que emmascara la tristesa o la infelicitat, somriure arrogant, somriure forçat...). Sense deixar la zona oriental, és ben curiós que les emoticones que expressen el somriure siguin diferents, també, al món occidental i al Japó. Si nosaltres posem l'èmfasi en la boca :-) allà el posen en els ulls ^_^ . Perquè el somriure és complex, però els ulls no enganyen.

[747] La llengua dels barrufets

Avui a primera hora he anat a la classe Barrufets de tercer de primària de l'Escola Bellaterra a parlar de la llengua dels barrufets. Em venia molt de gust fer-ho. Quan m'hi vaig comprometre amb la M. Josep, la mestra, no podia imaginar que el tema hagués fet vessar tanta tinta (recomano l'article d'Umberto Eco dedicat a la qüestió: "Schtroumpf und Drang"). Mentre vèiem caure alguns borrallons de neu, hem començat parlant de les múltiples denominacions que tenen els nans blaus i blancs en diverses llengües: schtroumpfs (francès i alemany), amb una àmplia gamma de variants en altres llengües sobre aquesta mateixa forma; smurfs (anglès), amb tota una altra gamma de variants en llengües que segueixen, significativament, aquest idioma, com per exemple el búlgar (llengua de la Dilyana); puffi (italià); pottokiak (basc); torpök (hongarès); pitufos (castellà), etc. (No trobo informació del nom dels barrufets en vietnamita, ho sento, Pol). He mirat de reforçar, doncs, per començar, la idea de la diversitat lingüística. També he parlat (no amb aquestes paraules, com podeu imaginar!) de l'arbitrarietat del signe lingüístic, de la gratuïtat o en alguns altres casos del fonament que hi ha rere les diverses denominacions dels barrufets. He explicat l'anècdota que hi ha a la base de la denominació originària, schtroumpfs, completament inventada quan al creador dels barrufets un dia no se li acudia la paraula saler i li va dir a un amic que li passés... l'schtroumpf. També la denominació italiana, per exemple, és arbitrària. Hem explicat que, en canvi, en altres versions es recorre a paraules que designen animals o éssers petits (en basc, en hongarès) o que potser es juga amb la semblança amb algun altre mot (en anglès smug vol dir 'presumit' i podria inspirar smurf). I que l'origen del mot català, barrufet, paraula preexistent als dibuixos de Peyo, vol dir 'follet'. Ens hem referit també el cas curiós del castellà, que s'inspira en un altre personatge menut, de tradició precisament catalana, en Patufet, a partir del qual s'obtenen els populars pitufos. Hem parlat, a continuació, de com els mots no s'estan quiets i passen a designar altres entitats (els pitufos, en castellà, o els smurfen, en neerlandès, designen policies locals vestits de blau...). Però he dedicat el gruix de la xerrada a explicar la forma de parlar dels barrufets, l'ús als seus discursos de la paraula comodí que els anomena. Es tracta d'un sistema de comunicació curiós, obsessiu, que depèn altament de l'entorn i té les seves pròpies regles i que ens posa contínuament un repte, una endevinalla que el context i el cotext (sense els quals no hi ha res a fer) ens ajuden a resoldre. Els nens i les nenes de tercer són perfectament capaços de substituir el comodí per una paraula justa, precisa, en català, i així ho han fet. He dedicat el darrer tram de la intervenció a fer una breu reflexió sobre la precisió lingüística. Parlem nosaltres com els barrufets? No... o potser sí. La nostra parla és sovint, intencionadament o no, plena de comodins que afecten decisivament la comunicació ("El d'això ha donat una cosa al d'allò") i que hem de saber controlar i molt sovint evitar. Hem acabat tornant a la diversitat: les possibilitats de precisar (la substitució del comodí) no són mai iguals a totes les llengües. Mentre que el català o el basc, per exemple, rere els quals hi ha cultures que aprecien els fongs, tenen un elevadíssim nombre de denominacions populars per als bolets, l'anglès (la cultura britànica és micòfoba) quasi no en té cap i s'ha de conformar amb poc més que els mushroom, per bé que el panorama deu ser molt complex als diversos anglesos del món. Un altre exemple: mentre que nosaltres diem habitualment en català la paraula beure per referir-nos a la ingesta de líquid, la llengua san africana distingeix amb mots diferents entre 'beure un líquid calent', 'beure un líquid fred' o 'beure fins a quedar satisfet'. Perquè les possibilitats de precisar són relatives i tenen unes profundes arrels lingüisticoculturals. I això ha estat tot. Moltes gràcies per haver escoltat i intervingut.