VISITES
30.1.13
[865] S'aprèn als MOOC de llengua?
27.1.13
[864] Arquitectura d'espais per aprendre llengües
![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiJG9VUwadQBTv6KF-F2jwAbudvqAwSdkgfBC07GCqDO1_DVWvOIBQoCVm0QpLZ1uz5lubyGt1263-rcf4ujfT1I5nPRsvGWz2LjIAxrXfVeK95Jiu0P4gzk5jCVsUs9K8aRzcaBQ/s320/grosmas.jpg)
Etiquetes de comentaris:
autoaprenentatge,
comunicació,
PLE,
web_2.0
25.1.13
[863] Tot ampliant el diccionari
Aquests darrers dies he ampliat el
diccionari personal al diari Ara amb diversos substantius que
connecto, sobretot, amb la vida política o altres fets d'actualitat. La raó? El joc, el plaer
de manipular les paraules i també de generar petits motius de reflexió de
base lingüística. I l'aprenentatge. Darrerament he definit les paraules següents: sotsobre (a propòsit dels sobres que
han circulat entre la classe política de dreta), filtre (sobre les
filtracions interessades de documents), presumpció (sobre la corrupció),
reconstitució (a propòsit de la Constitució espanyola), troncal (sobre la
llei Wert i el tractament que fa de la llengua catalana a l'escola), Jonquera (sobre la funció del polític republicà),
frustració (a partir del discurs antisobiranista), precipitació (a
propòsit d'un fet concret de la situació política dels EUA), envàs (a propòsit de
la recent i tan controvertida campanya de reciclatge dels envasos), oxímoron (sobre els límits
de la contradicció: entre la bellesa i la repugnància) i aixeta (sobre una metàfora recent de la vida
política). Llegiu alguna de les propostes, si us ve de gust.
21.1.13
[862] Ensenyar i aprendre amb tecnologia
Aquests dies he llegit el text d'A. W.
Bates i Albert Sangrà La gestión de la tecnología en la educación
superior (Barcelona, Octaedro-ICE UB, 2012), una obra que duu el
subtítol Estrategias para transformar la enseñanza y el
aprendizaje. La mirada dels autors sobre la qüestió és àmpliament
fonamentada i parteix de l'anàlisi d'un reguitzell de casos d'arreu
del món i d'una àmplia trajectòria en l'estudi de la gestió del
canvi tecnològic a les organitzacions. El diagnòstic dels autors sobre la gestió de la
tecnologia en l'educació postsecundària no és satisfactori: la
tecnologia no se sol gestionar i planificar bé a les universitats, ni les decisions se
solen prendre amb coherència i en els àmbits adequats, ni hi ha idea clara dels costos de la formació amb tecnologia, ni hi ha una
bona governança dins les institucions d'ensenyament superior sobre
la qüestió, amb les estratègies adequades i un combat prou reeixit
contra les inèrcies arrelades en l'estàtica cultura
organitzativa. La universitat, en general, suspèn en aquesta
matèria que és fonamental, lògicament, perquè l'alumnat pugui
desenvolupar-se d'acord amb les noves competències que reclama la
societat del coneixement. La majoria de vegades els canvis cap a la
incorporació de la tecnologia són sobreposats i no s'arrelen en les
polítiques de la institució ni responen a visions holístiques. I,
sobretot, no transformen veritablement d'una manera innovadora
l'ensenyament i l'aprenentatge. Davant la incapacitat de les
universitats, els autors proposen solucions (fins i tot arriscant-se
a baixar a les concrecions) sempre dins la confiança que la
universitat ha de respondre al repte que té plantejat. Si pensem en
les llengües dins les universitats, i encara de manera més general
dins les organitzacions d'ensenyament, ens adonem que el repte és també enorme i que les decisions no són
senzilles per diversos motius: cal trobar l'equilibri entre les opcions organitzatives i el respecte per la llibertat individual
del docent; cal saber trobar un lloc per a l'expansiva tecnologia sense control,
en el núvol, o com a mínim reconèixer-li un espai; cal veure on se
situarà la informàtica mòbil i l'aprenentatge informal d'idiomes; cal afrontar el repte de capacitar
l'alumnat per a la comunicació digital en l'ensenyament de les
llengües; cal un pla ambiciós de capacitació del professorat (allò que
demanen Sangrà i Bates per al professorat universitari) en tots els
aspectes tecnològics, una formació que permeti que les
decisions sobre tecnologia s'instal·lin en un terreny fèrtil.
17.1.13
[861] Per què aprendre llengües alternatives?
Fa uns dies m'arribava aquest vídeo realitzat per Ana Pérez i Marina Presas en què quatre professores de diversos centres expliquen per què cal aprendre llengües, no precisament les llengües que ja no cal explicar al gran públic que és bo conèixer, sinó algunes llengües alternatives com el xinès, el rus, l’àrab i el japonès. Tots els serveis d’idiomes es troben en la situació de fer veure la importància de l’aprenentatge (si més no) d’algunes de les seves llengües. En el cas del vídeo es tracta de professores de la Fundació Institut Confuci de Barcelona (la professora ens parla en aquest cas del xinès i destaca els motius de negoci i els motius culturals per a l’aprenentatge); d’Idiomes UPF (la professora ens parla del rus i es refereix a poder connectar amb tota l’àrea de les llengües eslaves i de la possibilitat que dóna conèixer el rus d’entrar en contacte amb el turisme d’aquesta procedència...); EOI Drassanes (la professora aquí ens parla de l’àrab i els motius d’aprenentatge que destaca són: perquè s’ha viatjat a un país àrab, per feina, per cultura, per literatura...) i finalment Kingsbrook Idiomes (la professora es refereix al japonès i destaca l’interès cultural en l’aprenentatge). Més enllà dels arguments racionals més o menys utilitaris presentats al vídeo (eixampleu-los, si voleu, amb la reflexió sobre la llengua personal adoptiva d'A. Maalouf de què parlàvem fa més de quatre anys a Aprendre llengües), l’aprenentatge de llengües és una garantia d’obertura de la ment, d’exercici de la flexibilitat, de voluntat de descentrament. Un exercici constant d’algunes de les condicions bàsiques per habitar aquest segle. Aprendre llengües (sempre alguna llengua i sempre més a fons la pròpia) és sobretot una actitud vital.
12.1.13
[860] Embarbussaments
![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgkn_lTzChP4xgtsc937W9My0Fjp2NyNNf7CiqtlP6CNvklhrp5HV6rN-W5itw6o2mOOLZXadQiwy974LmiOOgrwHOMtF-ppn4YEYd09V_zd-YhdIvVzNjTESRubEt1Fp99y74nWw/s200/embarbussaments.jpg)
Llegeixo l'obra d'Ignasi Clarà El
llibre dels embarbussaments (Barcelona: Pòrtic, 2012), un text que
fa passar una bona estona. Es tracta d'un recull de divertits jocs de
paraules en català. Més enllà de permetre'ns el joc, el volum és també un
recurs per ensenyar i aprendre llengua, perquè sovint els
embarbussaments es basen en l'al·literació d'uns sons i es poden
aprofitar, doncs, lúdicament, per ensenyar-los. El text ordena els
embarbussaments, precisament, no pas alfabèticament, sinó pels sons
amb què juguen (a la F, per exemple, trobem entre altres "Que
fi que fa el cafè el cafeter Delfí"). El llibre de Clarà
recull més de cinc-cents embarbussaments i jocs. N'hi trobem de tota
mena: des dels més populars ("Setze jutges..."; "En
Pinxo va dir a en Panxo..."; "Barcelona sona si la bossa
sona. Però tant si sona com si no sona...") fins a altres de
més locals ("Estic a Estac, a Estac estic..."). Des de
breus i punyents ("El nét va net") fins a altres amb un
cert aire narrratiu superrealista ("Una vella seca, meca, cucurutxuda, sorda i
cega va tenir tres néts secs, mecs, cucurutxuts..." o la
cèlebre "Una polla xica, pica pollarica, camacurta i
becarica...", immortalitzada per Dalí i que Quim Monzó va utilitzar fa uns anys al
seu memorable discurs a la Fira del Llibre de Frankfurt). No hi falten els que juguen amb els números o esdevenen sopes
de vocals, ni tampoc els que amaguen trampes mortals (¿qui pot evitar
acabar dient colló o collons mentre diu ràpidament "A Rubí cotó
collí i a Rubó collí cotó" o "De genollons, genollons,
collia collia. De genollons, genollons, collia codonys..."?). I,
entre molts altres de diverses tipologies, destaco també els que
imiten la sonoritat d'altres llengües: el xinès ("Tinc tanta
sang que a les cinc tinc son"), l'alemany ("Elàstics blaus
mullats fan fàstic", a casa hi afegíem sempre: "Si es
mullen es taquen"), el francès ("Pujar fa suar"),
l'anglès ("L'ànec ha mort sense haver-hi hagut espeternec"
o "En un got no hi pot haver-hi hagut vi bo..."), el gallec
("Guaita, minyó, la gaita de nyigui-nyogui"), l'italià
("Passi, passi, xitxarel·lo, faci moixoni i camini") o el
llatí ("Anant amb els nuvis amb òmnibus, l'àvia sua").
Per acabar: el text d'Ignasi Clarà, que entronca amb la bibliografia
precedent sobre el tema, ens obre de bat a bat les portes a recordar
que la llengua és un espai generós i ampli on el joc té cabuda natural.
Etiquetes de comentaris:
embarbussament,
joc_lingüístic
7.1.13
[859] Aprenentatge mòbil
![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjXeEyIQuXSc0EOaVtcsvH8Kngi36vkuPYyfu6vbqjm63qZHqkszK5abBP1YYYQrkJyO9_cFh5bQnO3R5FYkacod8rA1xHMFPv_ItpTmHoG7gstZ-1tJ9Ci8xzjRWBQGwmys1pXOA/s200/movil.jpg)
4.1.13
[858] Comunicar 2.0
Llegeixo Comunicar 2.0: El arte de
comunicar bien en el siglo XXI, de Filipe Carrera (Ed. Profit, 2012),
guru de les xarxes socials a Portugal. És una obra que pot
interessar sens dubte a totes les persones acostumades a reflexionar
sobre allò que es relaciona amb la comunicació, les tècniques i
els recursos per saber produir textos orals i escrits i els tipus de
textos que fem servir regularment avui dia. Es tracta d'un text ple
de consells útils, amb la veu d'un expert que ens explica que ha
recorregut cinquanta països aplicant les seves tècniques de
comunicació. El que podria ser una obra comercial sense més, com
tantes n'hi ha al mercat sobre la comunicació eficaç adreçades a
un gran públic, amb una pàtina fina d'explicació sobre la nova
comunicació, és, però, més que això. A mi m'ha interessat per
provar de veure com s'enfronta a la incorporació d'aquests aspectes
anomenats 2.0, d'aquests trets que defineixen i condicionen la nova
comunicació (nous dispositius, noves eines, noves pràctiques). I el
text fa aquest pas amb solvència i ens parla d'un nou món
comunicatiu amb una gran naturalitat, un bon tractament d'aspectes rellevants i una
bona integració d'elements. Per exemple: es refereix als mapes
conceptuals a la xarxa com si els haguéssim fet servir sempre;
incorpora a l'explicació de l'estratègia comunicativa l'ús de les
xarxes socials de manera significativa; parla de les presentacions no
lineals amb programes del moment; tracta de la recollida de retorn
per mitjà d'equips de votació electrònica a l'aula o la sala de
conferències; reflexiona sobre l'audioconferència i la
videoconferència i la forma de comunicar-s'hi adequadament (l'autor
considera clau aquestes formes de comunicació en la conjuntura
econòmica actual); parla del vídeo com una eina bàsica en
comunicar; s'entreté en els mals usos habituals del correu
electrònic. L'actitud general de Carrera al text és de donar suport a fer servir els nous mitjans i les noves formes de comunicació i
d'encoratjar el lector a superar les barreres mentals en l'ús dels
nous dispositius. Un aspecte no estrictament tecnològic que m'ha
agradat del text són les referències a la comunicació davant
audiències internacionals (aspectes de llengua i cultura) i davant
les situacions difícils que es produeixen en parlar en públic.
Comunicar 2.0 és un text, doncs, recomanable: directe, clar,
fortament conatiu i amb la virtut de repassar els principals elements ja molt esbrossats de la comunicació oral i escrita aplicant-hi un bon vernís dels aspectes que configuren les noves
maneres de comunicar-se.
1.1.13
[857] Estrangeries
Aquests dies he llegit El extranjero: Sociología del extraño (Madrid: Sequitur, 2012), que conté diverses
reflexions clàssiques sobre l'estrangeria: de Georg Simmel
(1858-1918), d'Alfred Schütz (1899-1959) i de Norbert Elias
(1897-1990). He llegit els textos projectant-hi una mirada actual,
amb els estudiants d'acollida lingüística al cap, sobretot els universitaris. L'estrangeria del
segle XXI és diferent de la del segle XX. L'estranyesa i
l'estranyament (no necessàriament relacionats amb cap immigració)
semblen haver augmentat i governen la nostra vida social: d'una
banda, convivim amb estranys a la mateixa escala, al mateix carrer,
estem acostumats a ser anònims a les grans ciutats; d'una altra
banda, veiem aquí i allà (a l'empresa, a l'aula, al barri, al
partit polític...), l'exclusió intencionada, l'estranyament de
persones en una societat en què els endogrups es defensen excloent
com mai, sense escrúpols. L'altra estrangeria, la més convencional,
ha canviat també molt. No parlo ara de vells i nous fluxos
migratoris, ni de la mobilitat aparatosa i sovint penosa per sobreviure que és una realitat ben palpable a la nostra
societat. Parlo de l'era tecnològica i de l'augment exponencial a
l'estrangeria que aquesta ha afavorit. Simmel defineix l'estrangeria com la
condició de proximitat d'allò llunyà. Ara gràcies a la tecnologia
ha augmentat indubtablement la nostra exposició potencial, i també
real, a l'estrany; tenim a l'abast més exterioritat que mai i res, potser paradoxalment, ja no ens resulta tan estranger. Ara tot allò humà
(persones, països, costums, llengües...) se'ns ha aproximat
extraordinàriament. És alhora allà (amb història) i ho podem
tenir fàcilment aquí (sense història). Aquesta estrangeria que ha obert de bat a bat la xarxa ens dóna com mai la possibilitat de
mitigar els efectes dels desplaçaments i de l'absència. Fins i tot
del retorn, que sempre ho és a un espai i temps ja perduts, a una
nova terra estranya. La xarxa, doncs, que ens obre a l'estrangeria,
ens la fa més difícil. Esmorteeix el desconeixement,
l'esqueixament i també la discontinuïtat (que diferent, per a un
desplaçat, la correspondència epistolar del segle XX i la
videoconferència del segle XXI, que permet no tallar amb res, no deixar
que res es vagi fent massa estranger). I ara que, des d'aquest punt
de vista, minva l'estrangeria, ens adonem com mai del seu valor.
Necessitem l'estranger per experimentar el pas de l'abstracte al
concret (per conèixer els individus que hi ha sota les
abstraccions). Necessitem també l'objectivitat de l'estranger: la seva
mirada lliure i desapassionada sobre allò que vivim sense veure-ho. I necessitem igualment la deslleialtat de l'estranger: l'observació irreverent
cap a allò que constitueixen les nostres pautes culturals, el
qüestionament sobre nosaltres que a nosaltres mateixos ens
costa tant de formular.
Etiquetes de comentaris:
acollida_lingüística,
immigració
Subscriure's a:
Missatges (Atom)