[871] Llengua i autoritat natural

L'autoritat té una relació estreta amb la llengua. L'autoritat natural d'un mestre, un polític, un empresari es comunica, generalment, amb molt poques paraules, molt sovint amb cap. Es percep a priori, forma part de la persona, gairebé diríem que s'irradia. L'autoritat natural es una presència fonamentada que no necessita cap desplegament retòric, que no depèn del present ni del futur, que no se la juga a cada acte de comunicació, senzillament perquè ja ha guanyat. És una mena de gruix que constitueix la persona. El silenci, doncs, és una de les formes de comunicar bàsiques de l'autoritat natural (heu vist mai, en canvi, algú autoritari silenciós?). L'autoritat natural també es manifesta, lògicament, amb paraules. Es tracta sempre de paraules justes, precises, clares, corteses, autèntiques, raonades i, sobretot, de paraules que no pretenen tenir l'última paraula. La llengua testimonia també la manca d'autoritat natural. La presència al discurs de cortines de fum, l'augment del volum per ofegar els arguments aliens, la gestió arbitrària del temps en els actes comunicatius, la negació de la interacció... En els casos extrems de manca d'autoritat natural el discurs prova, en un darrer esforç literalment patètic, de fer-la explícita (amb l'ús de verbs que expressen decisió, o de verbs conatius: ordeno, mano, decideixo, estableixo, determino, disposo...), o amb l'ús ultrat de la primera persona, el darrer flotador de l'autor. No hi ha res que reveli menys autoritat natural que les paraules del líder polític que diu als seus, en to impositiu: jo determino que es faci això. Quan el líder es troba pronunciant una frase com aquesta ja ha perdut l'autoritat (si mai n'ha tingut). L'explicitud de l'autoritat és gairebé sempre el senyal de la seva inexistència.

[870] Sensibilitzar en l'avaluació

A més de participar en processos d'avaluació rigorosos amb instruments fiables i vàlids, els aprenents de llengües necessitem anar avaluant els nostres progressos constantment i de manera informal, tenir la sensibilitat agusada per entendre que l'autoavaluació regular, fins i tot la més purament intuïtiva, té un valor extraordinari en l'aprenentatge i el pot afavorir enormement. En general, com és lògic, professorat i organitzacions tendeixen a dissenyar instruments per als moments clau (sobretot la certificació) i que s'acostin a la perfecció, amb el suport d'experts en llengües i en psicometria, però no és tan freqüent que s'estimuli els aprenents en la necessitat i la importància d'avaluar-se o autoavaluar-se regularment. El fet té més transcendència ara que moltes persones s'han llançat a aprofitar totes les oportunitats per aprendre llengües informalment. M'agraden dos menes de productes que sensibilitzen en l'avaluació: els materials que fan treballar les estratègies d'aprenentatge relacionades amb l'avaluació, d'una banda, i els productes de sensibilització cap a l'avaluació plantejats com a jocs o divertiments, productes als quals no s'ha de demanar pas un resultat final inqüestionable, sinó que els aprenents hagin reflexionat sobre una qüestió, que en siguin més conscients, que hagin eixamplat el seu punt de vista sobre un aspecte i que facin la gimnàstica de preguntar-se sobre ells mateixos. Fa temps vam dissenyar al Servei de Llengües de la UAB una eina que feia jugar els aprenents amb la noció de competència intercultural per mitjà d'un test (el Test d'Obertura Intercultural). No es tractava de veure quants punts s'obtenien, al final del test, sinó d'haver seguit un procés de preguntes que interpel·laven sobre el grau d'obertura intercultural. M'agrada també l'eina Auto-avalía as túas destrezas lingüísticas (en gallec, però es presenta també en diverses altres llengües), del CEML, que ens indica, responent successivament diverses preguntes que es van adaptant al nostre nivell, en quin punt ens trobem pel que fa a les quatre destreses en les llengües que vulguem. Orientativament, és clar, i tot jugant. L'eina té com a base el MECR i el Portfolio Europeu de les Llengües del Consell d'Europa, dels quals és un desenvolupament lúdic.

[869] Marc competencial del docent d'idiomes

Aquests dies hem tancat un projecte interuniversitari relacionat amb l'ensenyament d'idiomes. Es tracta del Marc competencial del professorat d'idiomes dels serveis lingüístics de Catalunya. L'hem dirigit al Servei de Llengües de la UAB, amb la col·laboració del Servei de Llengües Modernes de la UdG i d'UPF Idiomes. S'ha fet una edició del Marc competencial en paper, en forma d'un opuscle, i se'n pot consultar també una versió a la xarxa al Dipòsit de documents digitals de la UAB. El Marc és una iniciativa sense voluntat prescriptiva: té la funció d'orientar el professorat d'idiomes i els responsables de la docència i de la formació dels docents d'idiomes sobre tot allò que es pot considerar rellevant en la tasca d'un docent de llengües (de qualsevol llengua) en un context específic i característic, el dels centres de llengües de les universitats, i en un moment de canvis com l'actual. El Marc competencial planteja dues-centes cinquanta competències, organitzades en tres àmbits: [1] el context; [2] el desenvolupament professional; [3] l'entorn d'aprenentatge. El document estableix, d'altra banda, sis eixos que considerem clau en el perfil del professorat: [A] coneixement; [B] flexibilitat i adaptació; [C] comunicació; [D] actituds i valors; [E] anàlisi i reflexió crítiques i [F] creativitat, innovació i millora. La combinació d'aquests sis eixos amb els tres àmbits esmentats configura divuit espais [A1, B1... F3] en els quals es concreten les competències del professorat. Un excel·lent professor de xinès que acabés d'arribar a Catalunya i comencés a treballar en un centre d'idiomes universitari català, en un context nou, presumiblement s'hauria d'interessar, sobretot, per allò que es descriu a A1 (Coneixement + Context). Un professor de portuguès molt jove i ben preparat però sense gens d'experiència de treball a l'aula, presumiblement s'hauria d'interessar, sobretot, pel que es descriu a les seccions A3-F3 (tot allò que afecta la gestió de l'entorn d'aprenentatge). Aquests són només dos exemples quasi a l'atzar de possibles aplicacions del Marc. Esperem, precisament, això, que sigui aplicable i útil. Que els formadors de llengua puguin autoavaluar-se, si volen, i que les organitzacions tinguin criteris per organitzar la formació del seu personal i fer-la rellevant al màxim. El Marc competencial del professorat d'idiomes dels serveis lingüístics universitaris de Catalunya ha tingut un ajut de la Generalitat de Catalunya.

[868] Els marges del lèxic

Aquests dies he llegit l'obra recent de José Antonio Pascual, vicedirector de la RAE, No es lo mismo ostentoso que ostentóreo: La azarosa vida de las palabras (Barcelona: Espasa, 2013). Es tracta d'un text recomanable per a tots aquells amants de les converses filològiques, en aquest cas sobre lèxic. Es tracta d'una obra documentadíssima sobre un gavadal de paraules del castellà (no s'entén que el volum no contingui un índex dels centenars de formes de què tracta), amb la vista posada en el fenomen del canvi lingüístic, davant el qual l'autor defuig actituds puristes. L'experiència lexicològica i lexicogràfica de l'autor i el seu accés a fonts documentals, bases de dades, diccionaris i tota mena de recursos de lèxic que la xarxa posa ara a disposició de tothom, atorga una gran solvència a les divagacions filològiques de l'autor. El valor de l'obra, amb tot, com a bon text del moment present, no rau tant a aportar informació com a filtrar-la, organitzar-la i subordinar-la a una visió personal original. El text no té per objectiu principal deixar clar quines paraules són acceptades, normatives, quins sentits es poden donar per bons i quins no en l'espanyol actual, encara que faci referència constant a aquestes qüestions. L'obra reflexiona, més aviat, sobre els marges de maniobra que deixen les paraules als usuaris de la llengua. Uns marges en què aquests s'han de moure, idealment, amb coneixement dels esquemes bàsics de la llengua (de la formació dels mots, per exemple) i dels seus canvis; amb intuïció; amb sentit de la mesura; amb sentit estètic; amb creativitat. No cal dir que m'agrada la música general del text: els diccionaris no són cap punt d'arribada, sinó un punt de partida; cal conèixer les regles mínimes de funcionament de les llengües per ajustar-hi les pràctiques; es poden trencar les normes, però amb un sentit; no tot és lògica (ni ha de respondre al logicisme) en les llengües i en el seu lèxic ("la lógica del léxico es su historia"); cal confiar en el parlant, que ha de treure tot el que pugui de les possibilitats de la llengua, un espai ampli i generós. Pascual ens convida a entrar en un terreny inestable i atzarós, el de les paraules de l'espanyol, on conviuen lògiques aclaparadores amb desordres i desequilibris flagrants. El lector surt de l'obra amb la confiança i la seguretat de tenir uns marges amplis en l'ús del lèxic però, alhora, amb la responsabilitat d'haver de transitar bé dins aquests marges.

[867] Lletra corrupta

A Aprendre llengües hem parlat algunes vegades de cèlebres documents manuscrits que afecten i col·lapsen la vida pública. Unes ratlles escrites de la mà d'algú, en certs moments i contextos, poden prendre un relleu extraordinari. És així que dedicàvem una entrada al famós mocador-contracte de Lionel Messi, per exemple, temps enrere (ara el jugador acaba de signar fins al 2018 damunt paper verjurat). Aquests dies ens hem cansat de veure un altre text manuscrit, gràcies a o per culpa d'algú que s'ha ocupat que el poguéssim veure tots els que hem volgut a les pàgines del diari El País i després ja pertot arreu. Es tracta, naturalment, de les suposades notes de l'extresorer del PP, Luis Bárcenas, que suposadament reflecteixen, com se sap, una comptabilitat poc neta, i que indicarien que diversos càrrecs del partit podrien haver rebut suculents sobresous. Tot és presumpte, encara. Falta només que la justícia no sigui presumpta justícia i que tot s'aclareixi ben aviat. Aquests dies molts hem donat un cop d'ull a la grafia corrupta. Encara que els textos manuscrits són en recessió en les nostres transaccions quotidianes, poder copsar algun tret significatiu en la lletra d'un corrupte sembla un exercici interessant. Hi ha qui ha fet un pas més, però: el dissenyador Marc Garriga, d'IDENTYA, ha tingut la idea genial d'apropar-se a aquesta lletra de la qual tothom fuig com de la pesta (¿qué libro de contabilidad?, ¿qué letra?, ¿qué qué?) i crear un tipus, la inefable Corrupt Script (altres persones, posteriorment, n'han fet una font editable). La iniciativa de Garriga és rupturista (corrupció també ve de rompre, però en un altre sentit ben diferent del que apunta cap a la creativitat i l'originalitat). Em sembla, senzillament, una idea fantàstica. Darrerament assistim a debats inversemblants en què la disputa sobre les idees ha deixat pas a un altre debat més primigeni, el debat (seriós!) sobre l'existència de les coses tangibles: els papers existeixen o són una fabulació de no se sap ben bé qui? L'informe que acusava el candidat Mas va arribar a existir, o no? No podem viure en aquest estat de dubte sobre l'existència mateixa. Gràcies, doncs, a Marc Garriga, per donar més cos i més vida a aquests gargots de la nostra realitat cada dia més evanescent.

[866] Interacció, sisplau

Una de les característiques més valorades de la comunicació actual és, sens dubte, la interacció (com més va més apreciada, d'altra banda, també, en l'ensenyament d'idiomes). La interacció que es produeix en espais virtuals, vivíssima, té unes regles de funcionament noves, a què no estàvem acostumats, que estudia la pragmàtica entre altres disciplines. No reeixir a interactuar amb diligència en el ciberespai pot ser encara relativament comprensible, perquè es tracta d'un terreny que es mou constantment sota els nostres peus, els usos del qual es van descrivint a mesura que els usuaris el fem nostre. El que no és de cap manera acceptable és el blindatge per no haver d'interactuar que s'atorguen certs servidors de la cosa pública que poden dir, però que no poden ser preguntats, o que tenen la potestat de diferir tant les preguntes que ja no té cap sentit haver-les formulat. Tota aquesta lentitud no fa altra cosa que congelar dramàticament l'engany als ulls d'una societat que corre rabent. La societat civil ja no pot tolerar que la governin polítics de cera, que compareixen amb la frase preparada, calculada, amb la mentida perfectament delimitada, amb l'ambigüitat estudiada, que poden no acceptar la possibilitat d'haver-se de sotmetre a les preguntes dels periodistes o del públic. Un polític no es pot parapetar avui dia rere una norma d'absència d'interacció. Un polític ha d'oferir la possibilitat de ser desambiguat, la possibilitat de ser discutit, la il·lusió a la ciutadania de poder-ne extreure una espurna de veritat.