[880] Presentacions intel·ligents

M'ha resultat il·luminadora la lectura del text de Susan M. Weinschenk Presentaciones inteligentes (Madrid, Anaya, 2012), que tracta des d'un angle particular, el de la psicologia, tot allò que els oradors han de saber sobre les seves audiències a fi de produir presentacions efectives. En l'ensenyament i l'aprenentatge del que tradicionalment anomenem la llengua oral i també, evidentment, en l'avaluació, la tasca del professional de la llengua (de l'autoaprenent, també) i el seu camp d'incidència i d'intervenció té unes fronteres molt borroses: ensenyar l'oral i avaluar l'oral no és tan sols ensenyar a controlar la norma, evidentment, com ja ningú no pensa. La bona presentació oral és, sobretot, aquella que funciona davant l'audiència. Que funciona, perquè, senzillament, hi ha algú que sap què diu, que sap de què parla i que, a més, s'ha preocupat de pensar l'estratègia de presentació del seu discurs per fer-lo adequat a l'audiència i poder impactar. Situats al terreny de la comunicació eficaç, les disciplines implicades en les presentacions orals són moltes i la psicologia n'és certament una de destacada. Una presentació oral no serà mai eficaç si no té en compte com pensen i aprenen les persones (com actua la memòria, com es processa la informació, com es formen models mentals, per què i què s'oblida, com es pot crear un estat de flux en qui escolta); com es capta l'atenció de les persones (quanta estona divaga la nostra ment mentre escoltem algú?, entre el 30 i el 70 % del temps); com podem motivar l'audiència perquè faci el que n'esperem (quina mena de recompenses són efectives?, quan pot funcionar atiar la competitivitat dels qui ens escolten?, és important fomentar l'autonomia de l'audiència?); com s'escolta i com es veu (com hem de fer servir els canals sensorials que presentem a l'audiència?, quina importància té la visió perifèrica en l'observació de qui ens escolta?); com reacciona l'audiència a nivell emocional (quin ús podem fer de les anècdotes, les històries, les sorpreses, els fets predictibles); com es decideix la nostra audiència a actuar (com es prenen les decisions, quantes opcions s'han de donar a qui ens escolta, és millor referir-se als beneficis o, en canvi, a les possibles pèrdues d'actuar o no actuar d'una determinada manera?). El text de Weinschenk acaba presentant un mètode en cinc passos que pren en consideració les seves reflexions. Presentaciones inteligentes és, com deia, un text d'interès per a tots els que ensenyem o avaluem l'expressió oral: la zona del que és rellevant a l'hora d'aconseguir fer una presentació eficaç té una gran complexitat que ens ajuda a comprendre millor. Una complexitat que no es pot tallar amb un cisell fi i infal·lible.  

[879] Record d'Estellés

Fa vint anys de la mort de Vicent Andrés Estellés, un dels nostres grans poetes del darrer segle. Ahir la Universitat de València va organitzar el debat Pervivència i record de Vicent Andrés Estellés i hi ha diversos actes programats al País Valencià, com la inauguració avui a Burjassot de l'exposició que se li dedica. Aprendre llengües es vol sumar al record i a l'homenatge amb la lectura d'un poema de Manual de conformitats (Per a tota la mort), "a la foscor d'aquell divendres sant...".


Audio recording and upload >>

[878] Classificar les apps de llengua

Les apps per aprendre llengua es presten a múltiples classificacions, segons els paràmetres que establim o el nostre punt de mira. La temptativa classificadora té el seu sentit si pensem a crear-ne, a avaluar-ne la qualitat, o a entendre'n el valor i la possible aplicació en un procés d'aprenentatge. Especialment perquè, com comentàvem a l'entrada anterior, les classificacions de les botigues d'apps són molt sovint poc il·luminadores. Un recurs que m'agrada és la classificació de Silvia Rosenthal, que segueix la taxonomia de Bloom (classificació adaptada de Dave Mileham). Hi hauria sis menes d'apps, segons ens anem acostant al nivell superior, el que requereix l'activitat intel·lectual d'ordre més elevat: les apps que fomenten el record, la comprensió, l'aplicació, l'anàlisi, l'avaluació o la creació. Rosenthal ho exemplifica amb alguns casos de cadascuna d'aquestes apps. Si ens centrem en les de llengua, entre les múltiples classificacions que podem fer ens pot resultar útil la proposta de TCEA (Texas Computer Education Association), organització americana dedicada a la millora de l'ensenyament i l'aprenentatge per mitjà de l'ús de la tecnologia. La TCEA classifica les apps de llengua (també ho fa amb les d'altres àmbits com les matemàtiques, les ciències, etc.) segons el tema a què apunten o la destresa que permeten desenvolupar. En el cas de la llengua ("Language Arts") es refereix a ensenyar l'alfabet, aspectes de fonètica, ordre dels mots, gramàtica, lèxic, vocabulari, escriptura, diccionaris, etc. La classificació té l'avantatge d'aportar exemples d'aplicacions concretes, amb la indicació de la gratuïtat o no del producte, i també enllaços directes a la botiga d'apps.

[877] Apps útils per aprendre llengua

El desembre passat va néixer Apps en català, un espai de recollida de les apps que incorporen significativament el català, creat i promogut per Pau Font i que té la col·laboració de la Generalitat de Catalunya. L'espai presenta, classificades (per a iOs i per a Android) un miler d'aplicacions. Aquests pròxims dies en parlaré pensant en aquelles que poden interessar els aprenents (i els ensenyants) de llengües i, en concret, de llengua catalana. Voldria fer, però, inicialment, algunes observacions generals a partir del recull que presenta el portal, en creixement constant: 1) moltes de les apps que incorporen el català són material potencialment utilitzable a les classes de llengua catalana o en processos d'aprenentatge autònom de llengües: exposen a input real, gairebé sempre, i presenten un contingut informatiu, ben sovint, d'interès potencial indubtable en l'aprenentatge idiomàtic; 2) les apps que es poden relacionar més estretament amb l'aprenentatge de llengua no es troben en una sola categoria: se'n troben a les categories educació, entreteniment, jocs, productivitat, estil de vida, llibres, referència, utilitats, viatges, etc. (les categories no són coincidents als magatzems d'apps); 3) les apps amb connexió més evident amb els interessos de la classe de llengua són de mena ben diversa: n'hi ha que focalitzen en algun aspecte concret de la llengua (poques: verbs, vocabulari, pronoms); n'hi ha que es plantegen com a jocs amb les lletres o amb les paraules (endevinalles, joc del penjat, mots encreuats); n'hi ha algunes (entre informatives i formatives) que són perfectament vàlides per al tractament dels aspectes culturals, molt sovint relacionades amb la realitat local o interessos turístics; n'hi ha força de suport al procés d'aprenentatge (traductors, diccionaris diversos); 4) les apps han anat omplint tímidament espais de l'aprenentatge lingüístic, un espai ínfim encara, i hi ha necessitat d'apps que arribin a molts més aspectes: no es tracta de cercar nínxols de mercat, sinó de tapar tots els forats que hi ha, que són molts (gairebé tots) amb plena adequació al nou mitjà, l'app; 5) les apps útils que es troben als dos stores simultàniament, el d'Apple i el de Google, no són gaires (diccionaris, mitjans de comunicació, algunes altres): el fet és preocupant, perquè si existeixen només per a un sistema fan que l'ús a l'aula, encara molt vacil·lant, es faci més difícil. En continuarem parlant amb exemples concrets. 

[876] Dia de la poesia catalana a la xarxa

L'espai Lletra de la UOC impulsa avui el tercer Dia de la poesia catalana a internet, a través de xarxes socials i blocs i com a pròleg al Dia mundial de la poesia, el 21 de març. Aprendre llengües s'hi suma amb aquesta entrada en què recitem el poema de Pere Quart "Hi ha coses massa pures" (de Vacances pagades), un poema que ens demostra que la poesia ho pot tot, fins i tot riure's dels poetes que/quan no saben escoltar l'altra poesia, la que és pura vida, la que no és, potser, ni feta de paraules. És possible escoltar, simplement, el càntic de la vida que tan sovint els poetes sepulten de paraules en llur jactància? L'enyorat Pere Quart ens diu que aquesta seria una provatura quasi impossible. I ens ho diu, precisament, amb la poesia. Necessitem la poesia, sí, i necessitem més que mai i molt més enllà dels versos la poètica de la senzillesa, de la simplicitat, de la puresa.

listen to ‘Hi ha coses massa pures (Pere Quart)’ on Audioboo

[875] Xifres i lletres

Acabo de llegir que els antiavalots dels Mossos portaran una identificació. La idea és bona, i correspon a una vella reivindicació dels moviments socials i dóna resposta a les múltiples queixes que els ciutadans han anat expressant per diversos mitjans aquests darrers anys. Un dels receptors de les queixes, el Síndic de Greuges, va manifestar formalment la necessitat de la identificació dels agents de la brigada antiavalots indicant que el fet de portar la policia armilles ignífugues, a les quals no hi pot haver cap element combustible penjat, no havia d'impedir trobar alguna fórmula. El Síndic suggeria al Departament d'Interior la impressió del número d'identificació personal al casc de l'agent o la impressió del número directament damunt les armilles. La solució final que avui coneixem és desconcertant. La identificació (el NOP, o número identificatiu policial) contindrà nou dígits, entre xifres i lletres, i estarà situat a l'esquena de l'efectiu de policia. Si es tractava de corregir la situació d'indefensió dels ciutadans, com proclamava el Síndic, afavorint la identificació, dubto que s'hagi avançat gaire amb aquesta fórmula que em fa pensar més en la clau que porta el meu router enganxada (també) a l'esquena o més aviat al cul, o, en el millor dels casos, en un codi captcha movedís i capritxós d'aquells que n'has de demanar un altre perquè, noi, no l'identifiques. Calien els nou dígits amb un cos de policies d'uns milers d'efectius? Quedarà algun manifestant amb el dubte de si era un zero o una o? No s'hi val! Si la identificació ha de servir per identificar ha de ser breu, clara, i ha d'aparèixer al davant, perquè la gent se sol identificar cara a cara (els clatells són molt més comuns i enganyadors). Sempre hem pensat que tots els usos lingüístics civils havien d'estar al servei de la comprensió en una societat democràtica. Arribarà un dia (ara que tot és i no és, com el famós informe de les clavegueres de l'Estat que ni tan sols ha fet dimitir el ministre) que la lletra petita de qualsevol hipoteca serà tan però tan petita que serà ja una pura imaginació arbitrària dels administradors de l'obscuritat.

[874] Etimologia i aprenentatge de llengua (i 2)

Parlava a l'entrada anterior d'una lectura recent, Etimologicón, de Javier del Hoyo (2013). El recurs a l'etimologia per aprendre llengües és una estratègia fenomenal, de reflexió sobre el codi i d'augment de la consciència lingüística, que penso que en general s'hauria de treballar més a l'aula i fora l'aula. A les classes de llengües en què es poden fer aflorar fàcilment parentius amb les llengües dels aprenents, segur, però també a les classes de llengües on aquesta operació no és tan senzilla (alemany per a catalanoparlants, anglès per a catalanoparlants...) amb la idea d'afavorir que l'aprenent pugui establir connexions de paraules, amb l'objectiu que pugui crear autèntiques xarxes de mots relacionats (tan sols en la llengua que aprèn, per exemple). L'atracció per l'etimologia com a via d'accés a la veritat de les paraules forma part d'un passat remot. El gust per l'etimologia per ser conscients de l'origen (no de la veritat) de les paraules és, en canvi, interessant. I és gran el potencial del domini de l'etimologia per poder comprendre la posició de les paraules respecte a altres que hi estan relacionades, a l'interior de la mateixa llengua i dins l'enorme xarxa que constitueixen totes les llengües que anem aprenent. Considero que el coneixement de l'etimologia és un recurs més (no menor) per eixamplar i falcar la competència plurilingüe, un recurs transversal que ens ajuda a fer un pas enrere respecte als idiomes entesos com a constructes culturals perfectament individuats, sovint amb uns límits forçats i absurds des del punt de vista lingüístic. Penso que fent aquest pas enrere, aquest viatge en el temps a què ens duu l'etimologia, som més a prop de sentir la competència plurilingüe, que no és una addició de llengües en el parlant, sinó una amalgama. Una amalgama que no es pot percebre nítidament des de la unicitat radical de les llengües ni des d'enfocaments només sincrònics o des d'enfocaments que defugen focalitzar en la forma perquè es proclamen sense fissures comunicatius.

[873] Etimologia i aprenentatge de llengua (1)

Aquests dies tinc el plaer de llegir el llibre de Javier del Hoyo (Ariel, 2013) Etimologicón: El sorprendente origen de nuestras palabras y sus extrañas conexiones. L'autor, doctor en filologia clàssica i professor a la UAM, ens dóna en una trentena de capítols temàtics les paraules (entre vint-i-cinc i cent deu per capítol) que tenen relació amb l'arrel o la noció que vertebra cada capítol. L'obra és sobre el lèxic castellà. La idea de l'autor és fascinant: renuncia a les explicacions tècniques etimològiques no aptes per a profans i que podrien resultar carregoses, procedeix fent evidents les connexions entre paraules que el parlant no sempre veu relacionades a primer cop d'ull (què té a veure alumne amb aliment?), i evita el típic exercici de llistes de paraules en què s'acaben convertint moltes obres sobre etimologia. La proposta de l'autor consisteix a enfilar en una sola divagació d'unes quantes pàgines totes les paraules de què vol parlar a cada capítol i mostrar el significat i la connexió al llarg de la seva explicació en prosa. Per exemple: al tercer capítol ("Del cálamo al caramelo") l'autor dóna entrada en la seva explicació a paraules connectades com cálamo, calamar, calamidad, caramelo... i és cosa nostra, és clar, afegir-hi mentalment les traduccions i altres paraules catalanes com per exemple caramull. Tot plegat es produeix en un espai de text tan reduït, amb tot, la unitat capítol, que l'extraordinària proposta de del Hoyo voreja en alguns punts l'artificiositat expositiva i el lector té la temptació de saltar-se el fil conductor massa inversemblant per anar a trobar directament les paraules (que apareixen marcades en color al llarg de tota l'obra i són, doncs, de fàcil localització). La selecció dels trenta temes i arrels, amb tot, és molt suggestiva i a cada capítol hi ha sorpreses que han de fascinar els amants de les llengües. En parlaré encara.

[872] Decàleg d'escriptura

Llegeixo Decàleg d'escriptura (2011), de Mauro Cavaller (text) i Julia Pelletier (il·lustracions), que ofereix al lector deu consells del que ha de fer a l'hora d'escriure i deu consells més del que no ha de fer. Es tracta d'un llibre senzill i alhora pensat i original. Els vint consells dialoguen (pàgina dreta i pàgina esquerra) amb vint il·lustracions, i el salt del text a la il·lustració és gairebé de naturalesa hipermedial: una paraula del text, destacada, com si fos un hiperenllaç, duu el lector a la il·lustració. Cada consell, d'altra banda, conté un ampli espai per a la veu de l'autor i introdueix un exemple d'una obra que contribueix a la comprensió del que es diu. Els consells a l'escriptor, sense ser originals (senzillament perquè ja s'ha dit molt sobre el tema), estan plantejats de manera atractiva. M'agraden, per exemple, el tercer consell, "Instal·la't en l'emoció que vulguis transmetre", o el novè, "Assegura't que realment el teu text diu allò que vols dir" o el desè "Deixa't guiar per la intuïció". Entre els consells del que no cal fer en escriure, destacaria el sisè, "No t'obsessionis a ser original, concentra't en la perfecció del text". Independentment que ens pugui agradar més o menys el format i la música dels consells i dels decàlegs que presenta el text, i fins i tot que puguem decidir fer cas d'un consell o d'un altre, l'obra (text i il·lustració) és un motiu per a la reflexió. Cada consell és un pretext. Aquest és, en definitiva, el missatge del darrer escrit de l'obra, que cita unes paraules de Ludwig Wittgenstein: "Les meves proposicions són il·luminadores quan aquell que m'entén les reconeix, al final, com a insensates, quan ell, gràcies a elles, pujant-hi, s'ha enfilat més amunt d'elles. (Per dir-ho així, ha de llençar l'escala després d'haver-s'hi enfilat.)".