[905] Tendir cap a la intercomprensió

Avui ha tingut lloc a la UAB la Jornada d'Intercomprensió Lingüística organitzada pel Servei de Llengües i l'ICE de la nostra universitat. Escric aquestes línies amb la satisfacció d'haver vist que hi ha hagut una assistència diversa i significativa de persones a l'acte (més de cent inscrits, una concurrència d'unes vuitanta-cinc persones) i d'haver tingut la sensació que consolidàvem o establíem ponts de comunicació amb agents i amics interessats pel tema. Vull adreçar des d'aquí unes paraules d'agraïment, en particular, a Manuel Tost, que fa dècades que investiga, treballa i projecta en relació amb la intercomprensió lingüística i que és un punt de referència inexcusable en parlar de la qüestió, i a l'ICE, que des del primer moment i malgrat la situació de crisi que convida més aviat a replegar-se, va obrir les portes a la coorganització de l'acte que li vam plantejar des del Servei de Llengües un cop la direcció del centre va decidir impulsar la iniciativa. Un altre agraïment és avui, sens dubte, per al Departament de Filologia Francesa i Romànica de la UAB (Martine Le Besnerais, Sandrine Déprez, Julia Frigière i altres companys). I no vull oblidar, naturalment, fer esment d'Artur Noguerol, professor emèrit de la UAB que ha obert l'acte amb una orientadora conferència inaugural sobre el plurilingüisme. Vull fer una darrera referència, també, als companys dels serveis lingüístics universitaris (Virgínia Castillo del nostre Servei, Jaume Palau dels Serveis Lingüístics de la UB, Jordi Pujol del Servei de Llengües i Terminologia de la UPC) que han explicat com des de fa més de deu anys, globalment, la metodologia d'intercomprensió s'utilitza amb fórmules diverses especialment amb els estudiants nouvinguts que s'aproximen al català i des de l'angle del que podem anomenar la sensibilització lingüística. Moltes gràcies a tots i al suport de diversos altres professionals del Servei de Llengües de la UAB que han col·laborat en l'organització de l'acte i que creuen en el valor metodològic i social de la intercomprensió. A la Jornada s'han presentat marcs de referència, idees clau sobre el nou ensenyament-aprenentatge de llengües, projectes específics relacionats amb la intercomprensió, els resultats de molta experiència acumulada sobre el tema. L'Europa d'Umberto Eco (la dels poliglots passius que poden comprendre la llengua dels altres com a via per a la descentració) ha semblat, per un moment, més propera. L'Europa dels ciutadans oberts a les llengües, dels propietaris d'amplis repertoris conformadors de la competència plurilingüe ha semblat per un moment a l'abast. Tant és si falten deu anys (o vint, es corregia Artur Noguerol) per a l'assumpció de la nova relació amb les llengües que respongui als enfocaments plurals que avui s'han defensat, entre els quals destaca la metodologia intercomprensiva. Quan hi ha un punt d'arribada definit, només falta tendir-hi amb determinació.

[904] Intercanvi lingüístic amb el Quebec

Aquests dies visc de prop aquesta excel·lent iniciativa del Departament d'Ensenyament, l'intercanvi de nois i noies que han completat el tercer d'ESO i el grau equivalent quebequès i volen estudiar una part del quart d'ESO al Quebec o a Catalunya respectivament, en forma d'un intercanvi que preveu que els estudiants quebequesos estiguin en primer lloc amb la família d'acollida catalana i que després els estudiants catalans vagin al Quebec. Es tracta que tres mesos del curs es puguin fer en immersió lingüística en l'altre context i els estudiants han de participar plenament de la vida del centre educatiu de la societat d'acollida, amb alguna adaptació curricular. El programa engega aquest any, amb gairebé una trentena d'aparellaments (curiosament, o no tant, un 95 % dels casos són noies) i estic segur que serà un veritable èxit. L'aprenentatge de les noies catalanes, com es recordava fa un parell de dies en l'acte que donava el tret de sortida al programa serà integral: aprendran francès, lògicament, ràpid i bé (el francès quebequès: una experiència de lleugera diversitat respecte al model ensenyat i après aquí). Aprendran a comunicar-se més enllà del francès, activant tots els recursos de què disposin, aprendran competència intercultural, la gran assignatura pendent que la vida amb exposició a altres realitats contribueix a fer créixer. Aprendran el que l'escola tantes vegades, amb la millor de les intencions, només pot explicar. Enhorabona, doncs, al Departament, per la iniciativa. Insereixo les diapositives de la presentació que Neus Lorenzo (Departament d'Ensenyament) feia a les famílies sobre el programa:

Intercanvi Catalunya-Quebec (famílies catalanes) from Neus Lorenzo

[903] La vida en un tuit (3)

Continuem amb la classificació de piulades (vegeu els quatre primers tipus a l'apunt anterior). Vull parlar en aquest apunt de quatre tipus més de tuits: 5) la piulada informativa; 6) la piulada social; 7) la piulada espaterrant; 8) la piulada d'etiquetatge insòlit. És relativament freqüent a Twitter un tuit de caràcter sovint professional que ens informa d'algun fet relacionat amb una àrea de coneixement (l'aparició d'un llibre, l'eixida d'un número d'una revista digital, l'anunci d'un congrés o jornada professional). Es tracta de piulades que sempre van acompanyades d'un enllaç i que normalment no valoren, però que aporten molt de valor. Una de les piuladores que segueixo amb devoció dins aquesta línia és @NewsNeus. Vet aquí una mostra de tuit informatiu de Neus Lorenzo, piuladora empedreïda: 

III Congrés educació Avui pedagogia.fcep.urv.cat/congres2013/pr… 1-2 Juliol, Tarragona
— Neus Lorenzo (@NewsNeus) 9 de juny de 2013

Una altra mena de piulades són les piulades socials. Es veuen a venir de lluny, perquè l'autor inverteix el poc espai que té a escriure noms d'usuaris de Twitter per donar-los les gràcies o, per exemple, per fer-los saber alguna iniciativa. Iniciativa que sovint no es pot expressar als pocs caràcters que queden al missatge i que es prolonga en un enllaç. Un exemple de piulada social seria el següent:

Gràcies ‏@peremaciasiarau ‏@jprat‏@mussoltrek‏@joanguirado‏@jlosoriof @xaviedsquared ‏@josepsalvat ‏tinyurl.com/n3oovnx
— Xavier Rius (@xriusenoticies) 4 de juny de 2013

Un altre tipus de piulada és la piulada (o la repiulada) espaterrant. Si hi ha un mestre en el gènere en la nostra llengua és, sens dubte, Quim Monzó. Seguir la seva cronologia de tuits es trobar-se constantment retuits al·lucinants, pouats a les clavegueres del friquisme més ultrat. En deixo una mostra representativa:

HOLA SOY YO ESTOY LLEGANDOA CASAÓLE ESTOY CANSADO PERO MUY FELIZ GRACIA LA BUENA INFOMACION DE @carruseltaurino; Y @tpt_tvÓLE ÓLE ÓLE
— JESUS RINCON(@jesusrincon20) 11 de juny de 2013

Un dels tipus de piulades que sempre m'ha inquietat és el que constitueixen les que contenen un o diversos hashtags creatius, juganers, insòlits. De vegades cada paraula del text és un hashtag o altres vegades l'autor en proposa un que té tantes possibilitats d'agrupar algú amb un sentit de pertinença com una conjunció (exemple: #ellsmainohofariendaquestamaneratanbestial). Són piulades, les anomeno així, d'etiquetatge insòlit. Un exemple:

#millors #amigues #magrada #molt #aquesta #foto #i #magardaria #que fosim #jo y la marinatrivi instagr.am/p/UjsxDJGdJZ/
— Kidrauhl ✗ (@mrsyoung16_) 16 de gener de 2013

[902] La vida en un tuit (2)

La tipologia de piulades és àmplia. Vull comentar avui quatre tipus de piulades que trobem sovint a Twitter. Són: 1) la piulada intimista, 2) la piulada aguda, 3) la piulada tensa, 4) la que podríem anomenar piulada sintàctica. Cito alguns exemples reals de persones que no vol pas dir, és clar, que piulin sempre de la mateixa manera. M'interessa més la piulada, aquí, que el piulador (tot i que aprofito l'avinentesa per saludar en Jaume Aulet). La piulada intimista és aquella que ens comunica alguna cosa que passa a un subjecte i que, objectivament, no té gaire interès (sobretot si el subjecte no en té). És l'expressió d'un sentiment, de la realització d'una acció quotidiana, l'explicació d'un fet subjectiu. Normalment és una piulada estanca, sense enllaços, però també pot ser que sigui motivada per un element extern que el tuit incorpora (una imatge vista i fotografiada, per exemple). La piulada intimista s'agraeix de tant en tant en persones que quan piulen van per feina, perquè és humanitzadora, però pot ser molt carregosa si el piulador només fa tuits d'aquesta mena. Un exemple d'aquest segon tipus:

Ayer vaya noche pase muy divertida estubo guay y bien
— joseriera torres(@joserieratorres) 9 de juny de 2013

La piulada aguda, que moltes vegades és estanca però pot anar dedicada explícitament a uns lectors específics, és practicada pels amants del joc de paraules i de l'agudesa de l'enginy. Un cas clar és el del professor de literatura catalana de la UAB Jaume Aulet, que s'hi prodiga força i de vegades amb un ritme trepidant:

Felip: no és lícit demanar fidelitat a les regles quan tu jugues al joc perquè, precisament, un dia a la teva mare li va fallar, la regla.
— Jaume Aulet (@Jaumaulet) 4 de juny de 2013

La tercera mena de piulada de què voldria parlar avui és la piulada tensa. Aquesta mena de piulada és la d'aquelles persones que en un tuit volen fer massa coses: dir, valorar, agrair, socialitzar i, encara, a més, marcar amb hashtags alguns temes clau de la piulada. És sabut que alguns marcadors socials (Delicious, per exemple), poden xuclar, si els configurem, els enllaços dels nostres tuits, i que les etiquetes d'emmagatzematge al marcador (a més de l'etiqueta genèrica "from Twitter") són els hashtags que contenia el tuit. Si piulem pensant, doncs, en tantes coses, també en l'emmagatzematge etiquetat de l'enllaç del nostre tuit, el resultat és una prosa tensa. Valgui com a exemple:

Create Instant Interactive Text Based Activities bit.ly/RIiZXS#elearn #esl #efl #ELT #edtech #fecei
— NikPeachey (@NikPeachey) 24 de maig de 2013

Hi ha piuladors, d'altra banda, que es caracteritzen per respectar de manera exquisida la sintaxi, que són capaços d'integrar dins una frase amb subjecte, predicat i complements diversos les etiquetes del tuit i la referència a altres persones i l'enllaç que volen recomanar. Les anomeno les piulades sintàctiques i es caracteritzen per l'elegància. En deixo un exemple. Continuarem.

A @tribucatradio hem parlat de Salvador #Dali amb dos destacats especialistes: Sergi #Loughney i Montse #Aguer: ow.ly/lTclG
— CatalunyaRadio (@CatalunyaRadio) 10 de juny de 2013

[901] La vida en un tuit (1)

No fa gaires dies que escrivia un apunt sobre la fascinant comunicació a Twitter. La lectura diària de les piulades que la xarxa social ens té a punt revela una enorme quantitat de matisos en la comunicació que s'hi genera. Esbosso una classificació de les piulades, en què els diversos punts no s'exclouen. Una primera possibilitat: la piulada original davant la repiulada (pura o híbrida: amb anotació pròpia). L'alternança entre el rol d'emissors i el de reemissors és un tret molt rellevant a Twitter. La redifusió d'allò que considerem que té valor (hi ha molta implicació en una redifusió!), fet que va lligat al crèdit que donem al repiulador, té un valor innegable en època d'abundància informativa. Ara: em pregunto també fins a quin punt rere uns eixuts Interessant, No us ho perdeu, Article brutal de JS, no hi ha algunes vegades o en algunes persones un sacrifici massa gran d'autoria. Algunes piulades esdevenen una axiologia buida, per explicar. El possible desplegament d'arguments en una conversa, d'altra banda, sovint mostra un punt de forçat. Una segona classificació, des del meu punt de vista, la dóna el grau de sociabilitat que busca i comporta la piulada. Hi ha piulades que impliquen altres persones, que responen o enceten interaccions, que provoquen converses (deixo ara de banda els missatges directes), i hi ha piulades que difonen, redifonen, informen una audiència indeterminada que és genèricament la dels seguidors. Tot té el seu moment i cadascú té el seu estil de comunicació, que pot tendir més o menys a la sociabilitat, també a les xarxes. Una tercera classificació és la que separa les piulades estanques de les piulades que contenen la seva prolongació. Molt sovint la piulada dóna pas a un nou mitjà (un text, una imatge, un vídeo...) que n'és en realitat el pretext, el mòbil que ens ha decidit a saltar a l'àgora a comunicar, a compartir. També hi ha, però, les piulades que no es prolonguen en cap enllaç. Un munt de vegades són piulades que esmenten fets d'un context compartit i que no necessiten, doncs, cap continuïtat explicativa. Una quarta classificació: hi ha piulades amb voluntat de classificació temàtica del discurs produït (sigui perquè se segueix una jornada o un esdeveniment en directe, o perquè es té consciència de piular en la línia d'un grup d'interès real o no), fet que permet transcendir l'audiència limitada dels seguidors i eixamplar els receptors. La via és el hashtag al tuit (#bilingüisme, #intercomprensió...) que s'escriu pensant en el grup, la comunitat de pràctica, l'interès compartit. Una cinquena classificació: les piulades amb una funció referencial (informar) davant les piulades amb altres funcions dominants, entre les quals es pot destacar l'expressiva, la poètica i, relacionada amb les anteriors, la purament lúdica (Twitter dóna un joc enorme a la creativitat). Reconeixeu la vostra darrera piulada? Continuarem.

[900] Jornada d'Intercomprensió Lingüística

El dia 26 de juny al matí tindrà lloc a la UAB la Jornada d'Intercomprensió  Lingüística, que hem organitzat el Servei de Llengües i l'ICE de l'Autònoma. Al llarg d’aquests darrers anys la metodologia d’intercomprensió lingüística s’ha fet popular entre els ensenyants de llengua pel fet que es troba en plena sintonia amb els enfocaments més moderns d’ensenyament-aprenentatge de llengües i és una garantia per a la sostenibilitat lingüística. La Universitat Autònoma de Barcelona (departaments de llengües romàniques, Facultat de Ciències de l’Educació, Institut de Ciències de l’Educació, Servei de Llengües) contribueix des de fa ja algunes dècades a la recerca sobre intercomprensió, ha generat reflexió rellevant a l’entorn de la qüestió i diversos equips interdisciplinaris han produït materials didàctics de base tecnològica amb aquest enfocament que resulten útils als aprenents de llengües romàniques. La Jornada té per objectiu situar la intercomprensió (amb la conferència inaugural d'Artur Noguerol), explicar l’experiència amb aquesta línia de treball duta a terme als serveis lingüístics de les universitats catalanes (parlaran, a la taula rodona, representants de la UAB, la UB i la UPC) i presentar diverses iniciatives innovadores relacionades amb aquesta metodologia i la seva aplicació, de base tecnològica i metodològica. L'experiència formal del Servei de Llengües de la UAB en l'aplicació d'aquesta metodologia (al Servei s'hi ensenyen i s'hi aprenen llengües romàniques com el català, el castellà, el francès i l'italià i també el portuguès al seu centre de Barcelona) es remunta a l'any 2002, en què (encara en l'antic Gabinet de Llengua Catalana) es van concebre els primers cursos específics per a estudiants nouvinguts coneixedors d'una llengua romànica orientats únicament a enfortir les habilitats receptives (comprensió oral i comprensió escrita) dels aprenents, allò que el MECR havia anomenat feia ben poc les competències parcials receptives. Aquella línia de formació no s'ha perdut i actualment, deu anys després, els estudiants d'intercanvi nouvinguts reben al Servei de Llengües la formació incial agrupats segons el seu coneixement o no de llengües romàniques i d'acord amb l'aplicació de la metodologia intercomprensiva en el cas dels estudiants de procedència romànica. A la Jornada presentarem també l'app Falsos Amics, que vol reforçar la idea i la pràctica de la intercomprensió i treballa en sis llengües (català, castellà, italià, portuguès, francès i romanès).  La inscripció a la Jornada, que és gratuïta, ja s'ha obert. Us hi esperem. 

[899] Comunicar a Twitter

La comunicació a Twitter és un fenomen insòlit davant altres formes de conversar i comunicar-nos del passat. La qüestió de la brevetat, de la necessària capacitat de síntesi objectivada en els 140 caràcters per prendre-hi part, és un aspecte formal superficial. Una anècdota si prenem en consideració altres aspectes de l'acte comunicatiu. D'entrada, la comunicació a Twitter és una comunicació en definició. La pregunta inicial amb què va néixer l'eina, Què fas?, es va convertir ben aviat en Què passa? i, encara que hi ha usuaris disciplinats que responen la pregunta, el sentit de les piulades és lliure i l'eina dóna cabuda a tot: des de la nota personal anecdòtica de profunditat humana fins a la valoració més punyent; des de la recomanació més seriosa fins al joc, la literatura i l'expansió de la creativitat. Twitter és un espai de llibertat, una eina total. De vegades se'l compara amb un riu d'aigua, més ràpida com més converses seguim. El líquid fugisser es podria interpretar com un cabal valuós que minimitzés l'efecte del bany puntual, de la sucada de peus quasi atzarosa dels que s'hi acosten de tant en tant. Però els que hi són saben que Twitter és, en bona mesura, control, anàlisi, monitorització, gestió de converses, d'opinions, de recomanacions. Si bé Twitter ens dóna la possibilitat de sucar-hi, de veure què passa i posar-hi cullerada, Twitter és també (amb totes les eines de tercers que en conformen l'ecosistema) un distribuïdor, un generador de canals de reg: els moments del riu que no veiem, si volem, no passen en va. Les lleis de Twitter són noves: podem programar els comentaris o fer-los efímers, podem procrastinar el que ens arriba a la cronologia, podem cercar les converses públiques de qui vulguem, podem fer aparèixer les piulades que vulguem inserint un giny específic en espais allunyats, podem incorporar amics a mitja conversa, podem saber amb tota mena d'eines de mètrica si els enllaços o les imatges que hem recomanat han estat visitats o, en canvi, ignorats, si les nostres piulades han estat considerades interessants o no. Podem tenir amb tota mena de detalls i per vies radicalment noves (no hem de llegir la desaprovació a la cara de l'audiència, sinó en el seu comportament sovint silenciós, en la seva interacció cada vegada més fàcil de seguir i analitzar) les claus de la interpretació de l'efectivitat i de la persuasió. Més enllà del domini d'un grapat de codis i símbols anecdòtics (RT, DM, #FF...) i fins un pèl abstrusos i d'unes maneres de fer, d'una netiqueta, Twitter se'ns revela un espai de comunicació radicalment nou, sense límits, obert, un espai social de llaços que s'enforteixen i s'esmorteeixen sense traumes, de converses que es prenen i es reprenen sense permisos, un espai comunicatiu que, de tan lliure, sembla que se'ns escapi, però la força del qual rau, precisament, en la possibilitat d'aplicar-hi el nostre control.