[930] Intercomprendre: més que un mètode d'aprendre

Fa uns dies vaig intervenir amb una conferència a la VI Jornada de Llengua i Immigració, organitzada pel Consorci per a la Normalització Lingüística (CPNL), el Consell Comarcal de l'Anoia i el Pla Territorial de Ciutadania i Immigració de l'Anoia. Al costat d'altres companys i companyes com M. Antònia Burguesa i Maria Torras, que van explicar el material Ara i adés (aprenentatge del català i llengües d'origen), d'un representant de la Direcció General d'Immigració de la Generalitat, que va parlar sobre "La integració social dins del marc legal" i d'Ester Alemany, responsable del Servei Local de Català de Salt, Carme Bové, responsable d'ensenyament del CPNL, i Maria Jesús Clua, coordinadora del Centre de Normalització Lingüística de Tarragona, que van parlar de l'experiència "El català, una oportunitat per trobar feina. Cursos de català amb el Servei d'Ocupació de Catalunya". Va tancar la sessió la companya Elena Blaya, tècnica del Servei de Recursos Lingüístics de la Direcció General de Política Lingüística, que va presentar els materials didàctics Llegir per parlar, llegir per aprendre. La Jornada, ajornada des de feia un any, va ser un moment entranyable de retrobar companys i amics i de conèixer nous professionals. Aprofito l'avinentesa per agrair la invitació de Pep Elias a participar-hi amb la conferència inaugural. A la ponència, de la qual deixo el material de suport al peu d'aquestes ratlles, vaig parlar del fet que la intercomprensió, a més d'un mètode per aprendre llengües que ha donat lloc ja a molts materials interessants aplicats al català o a altres llengües, és una pràctica social de màxim interès per a la sostenibilitat lingüística i el suport a la diversitat, decididament en el cas del català. Una pràctica que ens permet arribar als altres sense l'ocultació lingüística a què la tecnologia ens està abocant cada cop més (la tecnologia ens ho tradueix ja perillosament tot), és una manera fascinant de conèixer i valorar el nostre patrimoni lingüístic, cultural i històric (les llengües romàniques, en el nostre cas, són uan clau poderosa per comprendre'ns com a civilització). La intercomprensió és alhora una actitud que garanteix un compromís ètic de voler-se comprendre. Sí a la intercomprensió, doncs. Com a mètode d'aprenentatge i com a molt més que un mètode.

  

[929] El llatí, ara i aquí

He acabat la lectura del llibre Hic et nunc. Aquí i ara... encara parlem llatí (Barcelona: La Vanguardia, 2013), que té per a mi un interès especial, perquè aquests dies em trobo treballant en l'àmbit del llatí (ja hem parlat a Aprendre llengües d'altres obres dedicades a l'etimologia llatina publicades darrerament com Peccata minuta o Etimologicón). Hic et nunc és una obra de Toni Batllori, Pere Led i Josep Manuel Udina que presenta i explica un bon reguitzell d'expressions llatines que demostren que el llatí té encara una forta presència en la nostra vida actual. El text recull en apèndix, donant encara mes força a aquesta idea, reproduccions de retalls de diari i d'imatges de carrer on és ben visible la presència del llatí (rètols de Sanitas, Habitat, Omnium o una bossa amb la llegenda "Veni, vidi, Vinçon", per exemple). Una altra de les característiques ben visibles del text són les il·lustracions de Toni Batllori que, pàgina sí pàgina no, es van relacionant amb una bona colla de les expressions llatines presentades, il·lustracions que ajuden encara més a fer veure l'actualitat dels llatinismes seleccionats. També ho fan les explicacions que conté cada entrada de l'obra. Es tracta de textos d'extensió molt diversa (des de cinc línies a més d'una pàgina) en què, amb un un to divulgatiu, la traducció del llatinisme, exemples i sovint algunes notes d'humor, els termes clàssics són explicats d'una manera amena al lector. Les entrades es resolen sense gaire càrrega erudita ni lingüística (confesso que m'agradaria trobar-n'hi una mica més), donant total preeminència a l'objectiu divulgador. Una dotzena dels llatinismes que es presenten es poden considerar força més específics (de l'àmbit de la filosofia) i no tan populars com la majoria i contrasten, doncs, amb el gran gruix de termes, que són molt coneguts pel gran públic i usats a tort i a dret. Hic et nunc és un text interessant i especialment ben construït: les explicacions de les entrades obren la porta a nous llatinismes i els índexs que conté l'obra són de gran ajut. En recomano la lectura a tots aquells que estem convençuts que el llatí és aquí i ara perquè és una part essencial del nostre patrimoni cultural.

[928] La lectura com a garantia

Hem parlat diverses vegades a Aprendre llengües d'operacions que duem a terme quan construïm o executem un discurs, les quals a primer cop d'ull poden semblar feixugues i tal vegada innecessàries, però que es revelen autèntiques garanties que estem construint bé el nostre text. Una conclusió, per exemple, dèiem un dia, no és una complicació final que toca, perquè ja se sap que hi ha d'haver un plantejament, un nus i... un desenllaç. La possibilitat de fer una conclusió (i no és pas tan fàcil elaborar-ne de solvents) ens dóna una garantia que el discurs ha funcionat, que estava ben construït. Si no podem concloure o no ens resulta fàcil, és molt probable que ens calgui revisar l'estructura del discurs. Un text ben muntat es deixa concloure (si m'ho deixeu dir així) amb facilitat. L'operació de concloure, doncs, és la nostra aliada més que no una trava tècnica. Com ho és la partitio amb què, a l'exordi, anunciem les parts que tindrà el discurs, o com ho són totes els mecanismes de dixi discursiva que van teixint el nostre text. Una altra de les operacions que sempre m'ha semblat fonamental per veure si un text propi funciona és la possibilitat de llegir-lo en veu alta. Si no el podem llegir amb sentit, si en la lectura el text no ens deixa incloure la nostra intenció, els nostres objectius, si ens fa perdre l'alè en digressions que ens allunyen del nostre interlocutor o públic (i que ens poden arribar a fer abaixar la veu, incís rere incís, fins a un punt que ens podria resultar fins i tot físicament impossible de realitzar: és el mateix el límit de la realització física que el de la comprensió de qui escolta el discurs?) el text no funciona. La lectura en veu alta és la prova decisiva per veure si algú entén i sap fer entendre el que llegeix. Si no podem llegir el text en veu alta i ser-hi compresos és que el text és incomprensible o, senzillament, que nosaltres no el comprenem. Aquests dies a classe parlem de la fase de la memoria en la producció de discursos i desaconsellem llegir els textos que s'han de fer arribar a una audiència (per bé que la lectura pot ser necessària i útil en certs contextos molt formals o que reclamen una precisió total). Si la lectura no és la millor opció gairebé mai (resta naturalitat, impedeix el contacte visual amb el públic), sí que pot ser, en canvi, un ajut imprescindible en construir el discurs que ha de ser dit. Si el nostre discurs escrit pot ser llegit en veu alta, mentre el preparem, tenim una garantia (més) que, quan l'executarem (amb el suport d'un guió, segurament) funcionarà.