[934] Viatge cap al sentit

Sempre que em vaga em capbusso en els llibres que expliquen l'origen de paraules o expressions. Aquests dies he llegit A buen entendedor... Dichos, frases y expresiones: su significado y origen, de José Luis García Remiro (Alianza, 2013). Es tracta d'una voluminosa recopilació i explicació d'unes cinc-centes expressions de la llengua castellana (un percentatge no negligible de les quals, per cert, té un equivalent proper en català). L'obra tracta des d'expressions amb rerefons clàssic o bíblic (cortar el nudo gordiano, és a dir, prendre una resolució taxativa; la lámpara de Diógenes; el síndrome de Eróstrato; la ley del Talión) fins a algunes de recents (ley de Murphy, salir del armario), i es caracteritza per incorporar una bona quantitat de documentació sobre l'aparició, el sentit i l'ús de les expressions, la majoria de les quals tenen un ús ben viu en castellà avui dia. El recull conté formes que reflecteixen les mil vicissituds del comportament humà (te conocí ciruelo: en català diríem et conec herbeta...; lágrimas de cocodrilo; salir rana; tragarse el marrón; tener mala leche; dar el espaldarazo; un convidado de piedra; cuatro gatos; tener muchos humos: la importància dels pobles es mesurava pels focs o fums que tenien; en pelota: relacionat amb la pell; no dar puntada sin hilo: no perdre passada, diríem en català; las niñas de los ojos). Algunes tenen relació amb el periodisme (el cuarto poder; hacerse eco) i la vida i els costums polítics (cambiar de chaqueta; las dos Españas; tácticas de filibusterismo; votar con los pies; condenar al ostracismo; una quinta columna: apareguda el 1936 per referir-se als renegats emboscats clandestinament entre l'enemic; de derechas o de izquierdas). Altres expressions tenen origen en la religió (esto va a misa: que fa referència a la selecció de productes del camp que es duien a les celebracions religioses). El volum conté també algunes frases històriques com aquella tan lamentable d'Unamuno, que inventen ellos, que avui ens pot servir per referir-nos als barruts i aprofitats, incapaços de creació. Anoto quatre expressions el sentit de les quals m'ha agradat conèixer: sabeu per què es diu en castellà ser muy cuco ('astut', 'egoista')? Sabeu l'origen de la paraula gafe (malastruc, en català)? Sabeu què és una gota malaya? Sabeu per què es diu en castellà la ocasión la pintan calva? Doncs bé: la primera fa referència al comportament dels ocells així designats (els cuclilllos, en castellà), que ocupen el niu d'altres per pondre-hi els ous, fins a foragitar-ne els propietaris; gafe té el mateix origen que el mot gafo, que significa 'leprós' (que al seu torn ve d'una paraula àrab que significava 'contret', 'doblegat'). La gota malaya, d'altra banda, no té res a veure inicialment amb cap líquid: es refereix a un artilugi de tortura de fusta en forma de bota que anava comprimint el peu del torturat fins a trencar-li els ossos. I pel que fa al darrer, la deessa Ocasió, sempre tan difícil de capturar, es representava amb una melena al davant del cap i ben calba al darrere. La gràcia era prendre-la pels cabells en veure-la (difícilment identificable, ai las, com passa sovint amb les bones ocasions), perquè quan ja havia passat ja no mostrava cap agafador possible. Acabo: si us interessa gaudir amb la història dels mots, els del castellà en aquest cas, A buen entendedor és un text molt recomanable.

[933] Valorar amb alegria (Oh Happy Day)

Ahir va acabar la primera edició del programa d'èxit de TV3 Oh Happy Day. Els aspectes positius d'aquesta idea feta realitat són molts, però quan ahir vaig trobar-me una persona en un context avaluatiu que feia servir com a única valoració experta un semiarticulat (per l'emoció, és clar) "m'has emocionat molt", al més pur estil Guille, em vaig adonar que alguna cosa no s'ha fet bé, encara que no vull treure importància a l'impacte estètic de cap intervenció. La lliço de llengua i d'avaluació que ens ha donat el jurat del programa no ha estat, en general, una lliço d'argumentació ni d'aportació d'elements de suport a cap tesi de debò ben fonamentada. No. La lliço, si de cas, ha estat una altra: ha estat la de l'equilibrisme de la cortesia lingüística. Com li dius a algú el que penses de la seva actuació si el que en penses no és gaire bo? Els girs per insinuar, per dir i no dir en aquesta mena de situacions, formen part de la vida, plena de situacions compromeses en què salvar la interacció (les imatges de les persones, la relació) sol ser tan important com comunicar el que pensem. Aquesta competència lingüística és molt rellevant, és clar. Ho saben prou bé els mestres, els autèntics prestidigitadors del discurs cortès quan es troben davant alumnes que no enfoquen bé la resposta, davant els quals ells han de fer servir frases com: "El que has dit no està malament, però es pot afinar molt, molt més... algú de l'aula voldria formular-ho amb més precisió?". El jurat d'Oh Happy Day ha estat un exemple d'aplicació d'estratègies de cortesia lingüística, en moltes ocasions, encara que en altres els comentaris han estat tan ensucrats, tan innocus, que han deixat de comunicar res més que l'absència d'amenaça i de sanció als receptors. Si el jurat ha posat en joc la cortesia amb més o menys fortuna, poques vegades hem vist, en canvi, com dèiem, una bona capacitat d'expressar els punts de vista (sobretot en el cas dels dos membres del centre de la taula del jurat, antimodels de capacitat expressiva). Un programa que ha estat model de tantes coses ho podia haver estat també de raonament i de construcció de l'opinió valorativa. Espero que a les aules, a l'hora d'avaluar l'actuació dels alumnes, no s'estenguin com a única consigna frases dites amb alegria com "ha estat no sé com dir-ho, còsmic", "m'has emocionat": tens un nou amb vint-i-cinc.

[932] Ús de blogs i aprenentatge de la llengua

Acaba de sortir el número 53 de la revista Llengua i Ús, que enceta una nova etapa ara que, aquest 2014, farà vint anys del seu inici. Tinc a les mans l'edició en paper del número 1, prologat per Miquel Reniu, aleshores director general de política lingüística, que les persones que ja treballàvem en l'àmbit de la normalització lingüística vam córrer a comprar en aquell moment. La revista incorporava aleshores una paraula clau, ús, quan era sentit per tothom que el futur de la llengua es jugava no tant ja en la introducció (ja encaminada per la primera llei de normalització lingüística) en certs àmbits clau com l'ensenyament, els mitjans de comunicació i l'administració (recordem la revista anterior a Llengua i Ús, Llengua i Administració), sinó en l'ús efectiu per part dels parlants.Vint anys després el panorama ha canviat molt (la cinquantena d'exemplars de Llengua i Ús ho testimonia), però la batalla fonamental continua sent la de l'ús. El número del vintè aniversari es dedica al centenari de les Normes ortogràfiques (2013), que s'ha celebrat enguany i és una fita històrica de la nostra llengua. La revista recull col·laboracions sobre l'Optimot, sobre l'ús de la toponímia estrangera en català, sobre l'estandardització dels noms d'origen xinès en català, qüestions de terminologia, els establiments col·laboradors, el cens d'entitats de foment de la llengua catalana o també reflexions sobre algunes eines tecnològiques (que lluny queda el 1994 des d'aquest punt de vista!) com ara blogs, wikis o fòrums per a l'ensenyament i l'aprenentatge del català. Una d'aquestes col·laboracions és un article que he escrit amb el títol El blog com a eina d'aprenentatge de l'escriptura en nouvinguts universitaris. El text vol posar sobre la taula algunes raons per a una possible i hipotètica extensió de l'ús dels blogs en el context indicat i és planteja com una defensa de la necessitat de justificació pedagògica en optar, les institucions, per l'ús de les eines de base tecnològica. El blog es revela una eina valuosa en el context indicat, a parer meu, perquè, tal com exposo a l'article, "a) la llengua que s'hi fa servir és la pròpia dels nivells inicials d'aprenentatge i no la llengua anormativa d'altres espais de la xarxa; b) ofereix possibilitats d'agregació i de selecció dels inputs rellevants a l'aprenent nouvingut en un context d'hiperabundància informativa i li permet bastir un entorn estratègic, valuós, amb totes les eines i les aplicacions oportunes per escriure i aprendre la llengua; c) sol ser un espai fortament personal i identitari adequat a l'expressió dels temes que pertoquen a un aprenent nouvingut; d) és un espai cronològic idoni per al relat reflexiu i crític de la vinguda del nouvingut i també de la seqüela que constitueix el curs del seu aprenentatge lingüístic; e) és un espai motivador i destinat a recollir l’opinió, que impel·leix l'usuari a concretar naturalment la voluntat de comunicar; f) és un espai on l'aprenent pot produir els textos escrits breus característics dels nivells inicials i, alhora, en el qual són comunes les interaccions escrites senzilles amb altres usuaris de la llengua pròpies dels nivells dels nouvinguts; g) és un espai que pertany a l'ecosistema on es duen a terme les noves pràctiques lletrades, les quals tenen un valor en si mateixes i, alhora, una repercussió positiva en l'aprenentatge". Bona lectura, si us plau aquest tema. 

[931] Contra els compartiments lingüístics

Avui ha marxat la persona que hem tingut entre nosaltres tres mesos procedent del Quebec, en un interessant intercanvi escolar Catalunya-Quebec. No tinc dades de la resta de components de l'expedició sobre l'afer que ara m'interessa, dades que m'agradaria conèixer, però puc dir que l'experiència lingüística de la persona que hem tingut a casa ha estat altament positiva. Els quebequesos i les quebequeses que ens han visitat venien informats del fet que a Catalunya hi ha una llengua pròpia, la catalana. Venien, però, sobre el paper, a aprendre el castellà, llengua que ja aprenen als centres on estudien al seu país. La persona que hem tingut a casa, després del xoc cultural lògic de manual (vuit dies com a màxim), ha evolucionat notablement en el seu aprenentatge del castellà i, a més, ha après català a un nivell receptiu força alt (és la llengua que ha sentit més en la seva estada). Després d'uns quants dies de ser entre nosaltres es va adonar que el català i el francès tenien molts punts de contacte (fa fred sona igual en quebequès i en català, ens va dir de seguida) i es va interessar, sense cap mena de bloqueig mental, per les dues llengües davant les quals es trobava i que ha après simultàniament. En tres mesos, aquesta persona ha pogut passar a entendre qualsevol escrit acadèmic o a la premsa en català, amb plaer per comprendre, i ha desenvolupat una elevada competència de comprensió oral que li ha permès seguir la major part de les nostres converses quotidianes en català. Paral·lelament, com deia, ha avançat en l'aprenentatge del castellà. Tot plegat en tres mesos. Avui, encara, a l'aeroport, ens explicava que no li hauria agradat que ens falsifiquéssim i que li haguéssim parlat a tota hora en castellà, per exemple. Considero que aquesta experiència lingüística oberta i lliure de prejudicis dóna una idea del que hauria de ser el contacte amb les llengües. Estic convençut que els qui han considerat una amenaça (per a l'aprenentatge del castellà) la presència de dues llengües, l'exposició a dos sistemes lingüístics, s'han equivocat de mig a mig. Els quebequesos que han vingut amb la ment oberta, que han viscut uns dies practicant la reflexió metalingüística a tota hora (això en francès de França es diu X, però en quebequès, Y i en català, Z i en espanyol, A) se'n van aquests dies amb molta més competència lingüística que els que han temut el caos, la barreja, l'enriquidora confusió babèlica. Els quebequesos i quebequeses que han vingut a aprendre castellà, se'n van amb una certa experiència lingüística, amb un compartiment més ple. Els que han vingut a aprendre llengües se'n van sense compartiments lingüístics, amb una xarxa de nodes de llengua més rica, més forta, de creixement imparable.