Aquests dies hem tancat la formació
dels avaluadors i les avaluadores del nou examen de nivell superior
de la Direcció General de Política Lingüística, després de
setmanes de formació en diversos punts del territori (primer la part
escrita i finalment la part oral). Les persones que hi han pres part
poden ara completar les activitats que n'acreditaran la competència avaluadora. El projecte de renovació del nivell
superior va començar ja fa anys i ha tingut les característiques
típiques de les bones iniciatives: necessitat objectiva del
projecte, idees inicials clares, excel·lent lideratge des de la DGPL, equip de
treball constituït per persones de característiques diverses i
complementàries, compromís incondicional de l'equip amb el
projecte, bon joc d'empaties en el grup, capacitat general de
diàleg i de tendir cap a la millora permanent. L'equip humà ha
madurat al mateix temps que els instruments avaluatius que es
gestaven (en aquest temps prolongat no tan sols han nascut unes
proves, sinó també diverses criatures d'alguns companys membres de l'equip i
fins i tot projectes de treball independents entre alguns de
nosaltres!). Sabem que els bons projectes generen indefectiblement
aprenentatges i que són, en gran mesura, la manera natural
d'aprendre dels professionals d'avui dia.Vull destacar especialment,
però, que en aquesta empresa la formació inicial de molts mesos de
tots nosaltres va ser un element planificat, no gens informal, sòlid.
I vist ara tot plegat des de la llarga distància, decisiu. Tenia ganes
d'escriure aquestes línies dedicades a la cooperació, el treball en
equip i l'aspiració col·lectiva a la feina ben feta. Un treball en què els participants de les
darreres activitats de formació, aquests últims mesos, han pogut
també deixar el granet de sorra amb comentaris qualificats per a la millora.
Així dóna gust treballar.
VISITES
23.2.14
[943] Avaluació del nivell superior
Etiquetes de comentaris:
avaluació,
català,
generalitat,
superior
1.2.14
[942] La poesia que mata la prosa
Una companya em fa conèixer una
notícia esgarrifosa. Un home en mata un altre a Rússia per discrepàncies
de gèneres literaris. L'assassi preferia la poesia i l'assassinat la
prosa, la qual considerava l'única forma de literatura veritable. La
situació, al capdavall, té la seva lògica: el saber està massa
compartimentat en espais estancs que ràpidament generen estructures
que tenen a la porta, immediatament, acreditats guardians. ¿No trobeu
que costa massa fer veure que una pregunta retòrica, una ironia, una
metàfora (qualsevol element de l'anomenada funció poètica del llenguatge), no són popietats de cap taifa sectària, sinó que són eines dels mestres, dels periodistes, del filòlegs, dels gestors
culturals, dels polítics i, al cap i a la fi, de tots els ciutadans
amb una competència lingüística i retòrica mínima? No trobeu que costa massa
obrir espais multidisciplinaris en una universitat encarcarada en què
l'especialització acaba fent perdre tota possibilitat de perspectiva
i de mirada àmplia, oberta, generosa i transgressora? La poesia ha
mort la prosa. Un acte extraordinari o una realitat quotidiana i,
doncs, completament prosaica?
Etiquetes de comentaris:
disciplines,
gèneres_discursius,
poesia,
prosa
Subscriure's a:
Missatges (Atom)