Llegir i escriure al moment present són dues activitats que no tenen res a veure amb les pràctiques anomenades igualment ara fa cent, cinquanta o tan sols vint-i-cinc anys. Un dels múltiples aspectes que condiciona la nova literacitat, pel que fa a la lectura, és la qüestió del crèdit que donem a allò que llegim. Aquesta qüestió és una preocupació dels ensenyants de primària i secundària, que s’escarrassen a fer veure, per dir-ho ras i curt, que “ho he trobat a Internet” és una afirmació tan ridícula i absurda com “ho diu en un llibre”. La divulgació de criteris que ajudin els estudiants (també els universitaris) a discriminar si la informació a què accedeixen és fiable és una tasca imprescindible del sistema educatiu: fer veure que l’estètica dels webs pot enganyar; que hi ha webs oficials, d’institucions o entitats, als quals inicialment es pot atorgar crèdit; saber fer activitat de mineria per identificar l’autor d’un web i determinar si li reconeixem autoritat… A banda aquestes i altres precaucions, els lectors actuals han de ser més perspicaços que mai i han d’afinar en l’activitat de saber llegir la ideologia subjacent a les paraules, a partir de totes les traces que l’autor ha deixat en el text, una activitat absolutament deficitària en la formació a tots els nivells educatius. Més enllà d’aquestes activitats individuals importantíssimes, em sembla interessant que la mateixa xarxa elabori els mecanismes que ajudin a discernir la credibilitat dels textos… Ja ens hem referit, a Aprendre llengües, a diverses eines contra el plagi (consulteu l’etiqueta plagi del bloc), que són un bon ajut. No hem d’oblidar, d’altra banda, les marques d’autoritat que contenen molts webs (segons els usuaris que l’enllacen, per exemple), o la indicació d’autoritat que es deriva del fet que un web s’hagi desat molts cops en un marcador social, o la pista que aporta el nombre de visites o de seguidors d’un web, per exemple. Es tracta d’indicis orientadors, no pas de proves concloents de res, naturalment. Vull parlar un moment, a continuació, de WikiTrust, que es defineix a la Viquipedia (llegiu-ne la informació) com una “extension that implements an author reputation system, and a text trust system, for wikis”. Aquest sistema, que aplica la mateixa Viquipèdia, té en compte entre altres aspectes la reputació de l’autor (els darrers autors dels articles són els que en tenen més) o el grau de certesa del text, indicada per mitjà d’un codi de colors per fragments (“The trust of a portion of text is computed according to the reputation of its author, as well as the reputation of all users who have subsequently revised the text and the article where the text appears. Text trust is displayed via text background colors in the check text tab: the background is white for high-trust text, and shades of orange that are the stronger, the lower the text trust”). La idea, que aviat la Viquipedia expandirà després d’una fase de prova, és interessant: l’usuari rep una orientació que el descarrega de dubtar de tot. Els ajuts de la xarxa, amb tot, com WikiTrust, no han d’estalviar l’actitud crítica i vigilant davant el que es llegeix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada