Aquests dies he rebut dos serveis lingüístics de primera. Un ha estat la revisió quasi immediata d'un text breu en anglès que vaig enviar a la plataforma Correctmytext (en vaig parlar a Aprendre llengües), per part d'una persona voluntària que participa a la plataforma, com jo mateix, i que declara tenir un perfil de coneixement d'anglès de nadiu. No és un professional de la llengua ni de la correcció, segurament, però sí algú que la domina perfectament i el meu text no necessitava una revisió professional, sinó un servei de llengua exactament com el que he rebut. Ràpid, gratuït, responent a una fantàstica filosofia col·laborativa i ajustat a les meves necessitats. Val a dir que jo també he corregit algun text breu com a participació a Correctmytext. L'altre servei lingüístic ha estat l'intercanvi de llengua fet a la plataforma Livemocha (llegiu-ne un comentari): volia practicar anglès, he seleccionat una persona i hem mantingut alguns contactes i he pogut practicar la llengua. Un altre servei de llengua. Poso aquests dos exemples (la llista podria ser llarga: he triat dos casos en què hi ha humans prestant el servei) per encetar una reflexió sobre un cert autisme que detecto en el sector dels anomenats serveis lingüístics: ens passem el dia dissenyant productes i serveis (sovint de gran qualitat i amb bons professionals al darrere), però potser ignorem una mica massa els serveis de llengües que la xarxa posa a disposició de qualsevol ciutadà. No és ja que no els sentim com a competència (considerem que no tenen prou professionalitat, potser), és que ni tan sols els considerem. Molts dels nostres usuaris, d'altra banda, necessiten exactament aquests serveis, que molt sovint, a més, nosaltres no tenim exactament al nostre catàleg de productes... Deixeu-me posar un exemple, que comentava aquest matí a uns companys de la meva entitat: imagineu que arriba algú a un servei lingüístic interessat a estudiar la llengua thai (o la que vulgueu). El servei lingüístic ja té el no a flor de llavis, perquè ensenya 7 o 8 llengües i el thai, decididament, no hi és. Com pot ser? ¿Com pot ser que no hi hagi als serveis linguístics reductes d'expertesa en serveis lingüístics aliens (penso ara sobretot en els de la xarxa)? ¿Com pot ser que el saber fer d'un servei lingüístic no inclogui la possibilitat de facilitar serveis lingüístics que hi són, que existeixen, que l'usuari potser desconeix però que un bon gestor (de formació en aquest cas) no hauria de desconèixer? ¿Com pot ser que els serveis lingüístics venguin encara tan decididament l'escassetat del segle XX i no la hiperabundància del segle XXI? El paradigma de l'escassetat, com assenyalen tants observadors darrerament, ha entrat en crisi (la nova escassetat, segons C. Anderson al recent i polèmic Free és la reputació i l'atenció). ¿No és l'hora ja que els serveis lingüístics deixin d'aferrar-se als seus productes (escassos) i comencin a vendre la gestió de l'abundància d'aquests altres serveis lingüístics com un servei professional més? Podem estar veritablement tan lluny d'ajudar a aprendre thai? 3.9.09
[343] Serveis lingüístics i serveis lingüístics
Aquests dies he rebut dos serveis lingüístics de primera. Un ha estat la revisió quasi immediata d'un text breu en anglès que vaig enviar a la plataforma Correctmytext (en vaig parlar a Aprendre llengües), per part d'una persona voluntària que participa a la plataforma, com jo mateix, i que declara tenir un perfil de coneixement d'anglès de nadiu. No és un professional de la llengua ni de la correcció, segurament, però sí algú que la domina perfectament i el meu text no necessitava una revisió professional, sinó un servei de llengua exactament com el que he rebut. Ràpid, gratuït, responent a una fantàstica filosofia col·laborativa i ajustat a les meves necessitats. Val a dir que jo també he corregit algun text breu com a participació a Correctmytext. L'altre servei lingüístic ha estat l'intercanvi de llengua fet a la plataforma Livemocha (llegiu-ne un comentari): volia practicar anglès, he seleccionat una persona i hem mantingut alguns contactes i he pogut practicar la llengua. Un altre servei de llengua. Poso aquests dos exemples (la llista podria ser llarga: he triat dos casos en què hi ha humans prestant el servei) per encetar una reflexió sobre un cert autisme que detecto en el sector dels anomenats serveis lingüístics: ens passem el dia dissenyant productes i serveis (sovint de gran qualitat i amb bons professionals al darrere), però potser ignorem una mica massa els serveis de llengües que la xarxa posa a disposició de qualsevol ciutadà. No és ja que no els sentim com a competència (considerem que no tenen prou professionalitat, potser), és que ni tan sols els considerem. Molts dels nostres usuaris, d'altra banda, necessiten exactament aquests serveis, que molt sovint, a més, nosaltres no tenim exactament al nostre catàleg de productes... Deixeu-me posar un exemple, que comentava aquest matí a uns companys de la meva entitat: imagineu que arriba algú a un servei lingüístic interessat a estudiar la llengua thai (o la que vulgueu). El servei lingüístic ja té el no a flor de llavis, perquè ensenya 7 o 8 llengües i el thai, decididament, no hi és. Com pot ser? ¿Com pot ser que no hi hagi als serveis linguístics reductes d'expertesa en serveis lingüístics aliens (penso ara sobretot en els de la xarxa)? ¿Com pot ser que el saber fer d'un servei lingüístic no inclogui la possibilitat de facilitar serveis lingüístics que hi són, que existeixen, que l'usuari potser desconeix però que un bon gestor (de formació en aquest cas) no hauria de desconèixer? ¿Com pot ser que els serveis lingüístics venguin encara tan decididament l'escassetat del segle XX i no la hiperabundància del segle XXI? El paradigma de l'escassetat, com assenyalen tants observadors darrerament, ha entrat en crisi (la nova escassetat, segons C. Anderson al recent i polèmic Free és la reputació i l'atenció). ¿No és l'hora ja que els serveis lingüístics deixin d'aferrar-se als seus productes (escassos) i comencin a vendre la gestió de l'abundància d'aquests altres serveis lingüístics com un servei professional més? Podem estar veritablement tan lluny d'ajudar a aprendre thai? 
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Trobo molt bé la idea de vendre'ns com a experts en el camp. És una idea tradicional que s'ha de revisitar, perquè això et fa guanyar la confinça de qui ve a preguntar. Et mostres com algú que en sap i segur de tu mateix. Els últims deu anys s'ha instaurat tant la política del benefici instantani que no es pensa ni a curt termini.
ResponEliminaSeguint l'exemple del thai. Si ajudem, per poc que sigui, aquesta persona, transmetrem aquesta seugretat en el coneixement del medi. Pot ser que mai no necessiti cap curs més, però estic segur que en algun moment ens recomanarà a algú altre. Aquest sistema és vell i el màrqueting actual el considera passat de moda perquè li cal un cert temps i conjunt de gent per funcionar.
Molt bona idea!
Al principi del text dius que:
ResponElimina«No és un professional de la llengua ni de la correcció, segurament, però sí algú que la domina perfectament i el meu text no necessitava una revisió professional, sinó un servei de llengua exactament com el que he rebut.»
No estic molt segur que les conseqüències d'aquesta mena de feina siguin bones. Desgraciadament,som dins un sistema capitalista on per menjar no es valora el treball desinteressat, per bo que sigui. Crec que aquest esforços que es fan amb la més bona voluntat del món, acaben afavorint a les grans empreses i als intermediaris.
Abarateixen indirectament el salaris dels professionals, especialment dels futurs professionals. Quan hi ha molts treballadors d'aquests junts es fa evident. Hi ha grans empreses molt interessades en externalitzar processos mitjançant el 'crowdsourcing' o, en altres paraules, la mà d'obra a cost zero. (Un exemple és Google Earth.)
La gent se'n beneficia a curt termini, però a mig-llarg termini una empresa guanya benefici a costa de perdre moltes vocacions pel camí. Perquè si el que tu saps fer molt bé no et dóna de menjar, tens un problema vital bàsic: t'has de buscar una manera de subsistir.
Personalment crec que són solucions o bé massa egoistes o bé preses sense pensar en l'entorn.
No es pot pretendre afavorir aquest marc, que oblidar-nos de la responsabilitat social i corporativa, i voler tenir més generacions de bons professionals.