[373] Multilingüisme a l'escola

Avui he tingut el plaer de fer una petita xerrada a una classe de primer de primària de l'Escola Bellaterra sobre aspectes relacionats amb les llengües, a petició de la mestra del grup, la Tere, i d'en Jaume Cela, el director del centre. La classe va escollir nom, fa uns dies, i els nens es van decantar per classe xuxes o txutxes (chuches), espontàniament, sense que cap d'ells tingués en compte que en català hi ha la paraula llaminadura (llamí, si la volem més curta, com chuche ve de chuchería) per expressar el mateix. He assistit a la classe, doncs, a parlar de llengua amb aquesta excusa. La idea no era restringir l'ús de cap paraula, sinó més aviat al contrari, donar als nens la clau d'altres mots i fer-los veure que els objectes o les realitats que designen les paraules poden ser diferents a llocs diferents. Hem aprofitat la circumstància que a la classe hi ha una nena búlgara, un parell de nens russos i un nen vietnamita per aproximar-nos a les seves realitats. Hem imaginat que un nen, en Joan Dolç, recorria diversos països per veure si les llaminadures eren iguals a tot arreu i si pertot es designaven de la mateixa manera. El nen del nostre conte ha descobert que no: a la Xina ha trobat que les llaminadures eren 珍品 ('tresor' + 'producte': aquí també són una mena de tresor) i que no s'assemblaven gaire a les d'aquí; al Japó en Joan Dolç s'ha adonat que les llaminadures eren sempre salades (mai dolces!); al Vietnam ha trobat també formes noves per a les llaminadures (no els núvols, les llengües, les hamburgueses dolces, els espaguetis, els xiclets...) i que les anomenaven, en vietnamita, Xuly (un nom molt xulo). Més endavant, a Rússia, en Joan Dolç ha vist que les llaminadures eren Лечит i a Bulgària, que els llamins eren coneguts com Третира. El viatge de Joan Dolç ha passat també per Itàlia, on les llaminadures eren leccornia, per Macedònia i per Txèquia (хапка i lahůdka) i també per l'àrea neerlandesa (lekkernij). Al final del viatge, Joan Dolç ha tornat a casa amb les butxaques plenes de llaminadures de mig món i amb el magí ple de paraules noves. És aleshores que ha retrobat la bonica paraula llaminadura i que ha pensat què devia voler dir aquest mot tan curiós... i resulta que ve del verb llaminar, que vol dir 'llepar les femelles els seus fills, sobretot en el bestiar de pasturatge' (del llatí lambere, 'llepar'). Hem convingut, amb els nens i nenes, que veritablement el que es feia amb les llaminadures era llepar-les insistentment abans d'engolir-les. Al cap d'una bona estona de parlar de llengües i paraules, ens hem plantejat que la classe es podria anomenar llaminadures, però en tres o quatre llengües (català, castellà, xinès...). Seria la primera classe multilingüe del centre, amb el nom en unes quantes llengües. Hem quedat que ho faríem d'aquesta manera.