VISITES


1.6.10

[492] La llengua com a garantia

Sovint em trobo alumnes que perceben la llengua com un enemic. Com un conjunt d'obstacles que fan que allò que es vol expressar no acabi de ser mai del tot correcte o adequat. És ben curiosa aquesta percepció (o més aviat aquesta vivència), que tracta la llengua com un element afegit, com una mena de condiment de difícil dosificació que, inevitablement, acaba esguerrant tots els plats. La llengua no és un condiment, un afegitó rebec pràcticament independent del plat que estem preparant. La llengua és el plat mateix; sense llengua no hi ha plat. Avui a classe parlàvem de com es formula una hipòtesi, d'acord amb el mètode hipoteticodeductiu. Les hipòtesis, dèiem, s'han de formular en modalitat declarativa (no poden ser preguntes, exclamacions, desitjos), han de ser clares, no ambigües, pertinents, verificables, demostrables, objectives... Han de complir, doncs, una colla d'exigències que tenen una clara traducció en l'ordre lingüístic. No es tracta de formular una presumpta hipòtesi i de passar-li després el ribot capritxós d'algunes exigències lingüístiques. La llengua no és un additiu de darrera hora. La llengua és la garantia, en el cas que comento, que el que tenim entre mans és veritablement una hipòtesi. Si hem escrit "Les malalties dentals augmenten entre els joves que no tenen pràctiques d'higiene bucal satisfactòries" i pretenem que sigui una hipòtesi que expliqui una determinada realitat mèdica i sociològica, hem fracassat. La hipòtesi podria dir, per exemple, que "El nombre de càries augmenta entre la població de nois i noies de 13 a 18 anys que no glopegen fluor". Això sí que és una hipòtesi, amb unes clares variables mesurables. La llengua no és un additiu, ni un obstacle final, un enemic. La llengua és el millor amic, allò que ens garanteix, en aquest cas, que ens trobem veritablement davant una hipòtesi.

2 comentaris:

  1. Elisabet11:35 p. m.

    Hola, Enric,

    També tinc aquesta sensació, que es percep la llengua com un enemic, en el cas de persones que fan servir la llengua en el seu dia a dia: personal administratiu, gestors d'equipaments públics, responsables o treballadors d'ens municipals... La consulta més habitual és fruit del sentiments de l'espasa de Dàmocles fregant-los el clatell: "això està bé?", "això es pot dir?", "és que no sé si...". Aquestes persones no són professionals de la llengua, però escriuen quantitats ingents de textos en la seva activitat professional, textos que arriben als ulls i a les orelles de moltíssima gent. Per això trobo que els hem de poder ensenyar a tenir una relació afectuosa amb la llengua, perquè no tinguin la sensació que és una eina difícil de fer servir i inflexible.

    I felicitats per la ponència sobre la web 2.0: em va agradar molt.

    Elisabet

    ResponElimina
  2. Hola Elisabet,
    Gràcies pel comentari. Estem d'acord! Cal ensenyar a mantenir amb la llengua una relació afectuosa. I a veure-la com una garantia que estem "pensant bé"... Si hi afegim l'aspecte del plaer en la relació amb la llengua ja ho tenim tot.
    Moltes gràcies pel comentari final del teu missatge.
    Records.
    Enric

    ResponElimina