[499] Llengua i immigració

Acabo de llegir Llengua i immigració, de Lluïsa Gràcia (amb la col·laboració de Pere Mayans), editat per Eumo Editorial. Es tracta d'una obra que és resultat del projecte "Llengua, immigració i ensenyament del català", coordinat per la mateixa Lluïsa Gràcia i que és el fruit de la recerca i les publicacions del GALI (Gabinet d'Assessorament Lingüístic per a la Immigració) de la Universitat de Girona. Bona part dels exemples de Llengua i immigració són extrets dels volums elaborats pel GALI sobre l'àrab, el xinès, el soninké, el mandinga, el berber, el fula, el wòlof, el panjabi, el romanès, l'ucraïnès i el tagal (als quals aviat s'afegiran els estudis de gramàtica comparada sobre el búlgar, l'hindi-urdu, el rus i el quítxua). El plantejament de l'obra de Lluïsa Gràcia és ben clar: la primera llengua (L1) influeix d'alguna manera en l'adquisició del català com a segona llengua (L2) i els errors que produeixen els parlants són diferents segons quina sigui la seva L1 i són, a més, previsibles, a partir de les característiques de les L1. Els trets analitzats per l'autora es relacionen amb la fonologia i la fonètica (estructura sil·làbica, vocals mitjanes, vibrants i bategants, distinció entre oclusives i fricatives sordes i sonores, palatals) i la morfosintaxi (flexió nominal i verbal, articles, adjectius i pronoms possessius, pronoms àtons, preposicions, ordre dels elements a la frase i dels elements dins els sintagmes, frases relatives, etc.). L'obra de Lluïsa Gràcia ens diu, per posar tan sols un parell d'exemples, que no ens hem de sorprendre que els aprenents de català procedents del xinès, el tagal, el soninké, el mandinga o el fula com a L1 tinguin dificultats en la flexió verbal, atès el fet que en aquestes llengües el verb no concorda amb cap element de la frase; o que no ens ha de sorprendre tampoc que els parlants d'àrab tendeixin a fer femenins tots els noms de parts del cos que són dobles (ulls, orelles, peus), perquè en la seva llengua sempre ho són. Llengua i immigració té, al començament del volum, una introducció sobre les llengües i algunes observacions sobre l'escriptura i els sistemes d'escriptura de les L1 que el volum pren en consideració. A partir d'aquí, l'obra s'endinsa en l'anàlisi contrastada dels fenòmens lingüístics apuntats més amunt. Independentment que hi hagi molt a descobrir pel que fa a l'adquisició lingüística (quins són els estadis en l'adquisició de la gramàtica de la L2?) i que hi hagi hipòtesis que indiquen que el camí que segueixen els aprenents d'una L2 és semblant, al marge de quina sigui la seva L1, l'obra de Lluïsa Gràcia és una aportació interessant per entendre les produccions dels aprenents immigrants de català i, en definitiva, per comprendre la naturalesa de les llengües que comencen a tenir una forta presència a Catalunya. El professorat que té parlants de xinès, tagal, mandinga, wòlof, àrab, fula, amazig, panjabi, romanès, soninké i ucraïnès ja està en condicions amb la tasca del GALI i aquesta darrera concreció sintètica de conèixer millor l'especificitat d'aquestes llengües i, doncs, amb tota seguretat, d'ensenyar millor.