[562] Nogensmenys

Aquests dies a classe parlem de connectors. Hem fet una mirada normativa sobre la qüestió (no a les formes *doncs causal; *degut a que, *en quant a, *com [que!], etc.), per començar, i una mirada relacionada amb els registres, paral·lelament, i amb l'ús dels connectors en la llengua escrita i en la llengua oral: se'ns ha d'encendre un llum d'alerta davant formes que trobem a les llistes clàssiques de marcadors textuals (com la de Cassany a La cuina de l'escriptura) com ara endemés, suara, puix que, car, o nogensmenys. Hem de vigilar, és clar, a fer servir aquests connectors: no és pas per casualitat que la caricatura ridícula del president Montilla de Polònia a TV3 faci servir expressions com nogensmenys (mireu el vídeo al final d'aquestes línies). La mirada estilística sobre els connectors ens duu a reflexionar sobre la variació de connectors als textos (desitjable, és clar: si hem d'expressar moltes causes podem anar alternant entre la gran varietat de connectors causals). D'altra banda, cal tenir cura amb els connectors que impliquen l'ús de més d'una forma (en enumeracions, per exemple), que de vegades es pot oblidar d'expressar: d'una banda - de l'altra, per exemple. Una altra qüestió estilística és l'estalvi de la sobrecarrega de connectors. Ben sovint un determinat ús de la puntuació (reforçat per l'entonació i per l'èmfasi en la llengua oral) pot connectar els elements amb una completa precisió de sentit: "No han vingut: estaven malalts" (estalviem el perquè, ja que o altres connectors causals). Una altra qüestió relacionada amb els connectors i l'estil és la vigilància de l'ús propi dels connectors, sobretot en la llengua oral: "Hem estat fent això, però ha estat molt bé". En aquest cas expressem una idea adversativa que existeix al nostre pensament, però que no ho és en relació amb el que acabem de dir. Un altre aspecte relacionat amb el bon ús dels connectors és la necessitat d'impedir que se'ns converteixin en tics lingüístics. Aquest fenomen es produeix ben sovint en la llengua oral, però també en l'escrita (ús reiterat de la forma o sigui, per exemple). Vull fer un comentari, també, sobre alguns connectors correctes que poden acabar creant un efecte negatiu en el text si els fem servir massa: es tracta de formes d'èmfasi de l'estil de cal insistir, cal dir també, s'ha de tenir en compte, convé destacar, etc. La idea d'obligació que porten implícita pot arribar a crear una idea en el receptor de necessitat postissa dels arguments del discurs. "Cal, realment?", es pot preguntar algú davant una allau d'aquests marcadors en un text. La necessitat del que diem en un discurs no ha de pivotar mai excessivament en formes que facin explícita aquesta necessitat. Els arguments del discurs s'han de mostrar naturalment necessaris. En darrer terme, hi ha un altre aspecte dels connectors que és prou important: la seva funció de senyals visuals, d'elements d'ajut a la comprensió dels textos. No és gens irrellevant on els situem: certes posicions com l'inici de paràgrafs són convenients, si podem triar, per mostrar a cop d'ull els moviments lògics del text.