[606] Senat de fireta

Recordo que fa uns quants anys, en ple debat sobre l'ús de llengües al Senat (quants anys fa que sona sempre la mateixa música?), el diari Avui va publicar a tota pàgina un reportatge amb els usos lingüístics de diverses cambres parlamentàries europees de països amb situacions de multilingüisme. El tractament de la qüestió tenia sempre un nivell alt de sofisticació i de complexitat. No es pot afirmar alegrement que no sigui normal el que va passar ahir al Senat, on es van fer servir llengües oficials altres que el castellà. La situació, amb tot, tenia alguna cosa d'anormal. Per poc que hi pensem, no podem considerar gaire acceptable el que vam veure, l'escampada d'auriculars entre els escons. Un senador (recordeu els senadors romans les imatges dels quals ens han pervingut per la història i per la literatura, homes aciençats, amb els cabells ben blancs d'experiència i de saber) no pot ser un home o una dona qualsevol, un arreplegat, algú inculte o groller. Un senador és algú que ha viatjat, que sap un grapat de llengües, que té la ment oberta a altres i que té alguna cosa de model social. No és imaginable que senadors que saben castellà i gallec necessitin interpretació per seguir el català; no és imaginable que senadors que saben castellà, o castellà i català, necessitin ajut per entendre el gallec. Ni tan sols és imaginable que els senadors monolingües (encara hi ha algú monolingüe al segle XXI?) castellanoparlants no puguin escoltar i entendre gairebé tot el que es diu en català. Perquè no és una qüestió d'auriculars, amics i amigues, és una qüestió de parar l'orella i voler entendre. Invertim el pressupost de traducció i interpretació en l'èuscar, una llengua que ens resulta (de moment: tot és qüestió d'educació) més llunyana i rebutgem frontalment espectacles tristos d'ignorància conformada com el d'ahir. Com deia aquell parlamentari polonès, "algú ho havia de dir".