[625] L'aprenent estratègic: incorporar l'informal

En l'aprenentatge d'una llengua nova els espais per aprendre informalment se'ns han multiplicat enormement. La formació lingüística formal sempre ha tingut molt present que allò que s'esdevenia en l'espai poc o molt artificiós de l'aula (sobretot a les aules d'abans, molt tancades a l'exterior) era una petita part d'allò que convenia a l'aprenent de llengua. Ha estat sempre un recurs tradicional convidar els estudiants a viatjar a algun país on es parlés la llengua meta, o a sortir al carrer amb les orelles i els ulls ben badats, si aprenien en un context en què es parlava la llengua que aprenien. El professorat de la classe formal ha demanat sempre als seus alumnes que sortissin a buscar converses amb parlants nadius, que sortissin a buscar la premsa en la llengua apresa, que no rebutgessin cap oportunitat d'aproximar-se a la llengua. Que provessin de concretar fora l'aula l'ús lingüístic, la seva voluntat de comunicar, sense la qual l'aprenentatge és un absurd. La cultura digital ha canviat ara radicalment les coses i ha deixat l'aprenentatge de llengües en una situació insòlita. Els nadius són pertot arreu, l'input lingüístic és a qualsevol racó de la xarxa i a l'abast de tothom. Els espais per a l'aprenentatge informal de llengua se'ns han multiplicat tant, que gestos quotidians entre els aprenents avantatjats de fa només uns anys com anar a buscar un diari en la llengua apresa en un quiosc especialitzat s'han convertit ja en una acció sense sentit. Les possibilitats de viure experiències siginificatives en la L2 són constants: moltes de les nostres tasques quotidianes no transcendents com informar-nos del que passa al món, buscar una recepta de cuina, localitzar un tutorial que ens ensenyi com funciona una aplicació informàtica... podem satisfer-les perfectament en la llengua que aprenem, de manera gairebé natural, a canvi d'un temps que és una inversió valuosa. Ens cal només saber-nos moure pels espais que ens poden proporcionar aquest aprenentatge informal (eixamplar les nostres competències i eines per aproximar-nos aquest input) i tenir una veritable voluntat d'exposició a la llengua fora l'aula. L'aprenent de llengües que no valora i propicia l'exposició a l'aprenentatge informal de la llengua meta renuncia a una de les estratègies clau del nou aprenentatge lingüístic. El professorat hi pot ajudar, segur, però és l'aprenent apoderat l'únic responsable de conquerir el vast territori d'aprenentatge informal que la xarxa ha obert al seu davant. [Imatge] [Aquesta entrada també es publica a Ejercicio de inglés.]

[624] Tancament de les JAL

Avui hem tancat l'episodi formal (correcte?) de les Jornades d'Aprenentatge de Llengües (DGPL-UAB) a Bellaterra, amb una intensa jornada sobre entorns personals d'aprenentatge. Han estat dos dies, amb un extens pròleg de piulades a l'enyorat #2jal, plens d'experiències, de converses i de contacte amb professionals del nostre àmbit molt motivat per l'aprenentatge i per compartir experiència. Les sensacions que em queden són molt bones: hem experimentat en el format de la jornada l'ús de noves eines assumint-ne els riscos; hem experimentat el format dramatitzat; hem experimentat els grups de treball amb impressions/conclusions piulades i hem compartit, crec, un sentiment global que hem de donar resposta com a aprenents i docents a les enormes i implacables transformacions que la cultura digital ens ha posat al davant gairebé sense temps de reacció. Vull agrair, des d'aquí, les intervencions dels ponents d'avui: de la Carme Bové, en Joan Vilarnau, en Carles Bellver i l'Ismael Peña-López, que ens han aportat peces i reflexions complementàries a la definició de l'entorn personal d'aprenentatge, un constructe que ens fa autònoms i ens apodera com a ciutadans i com a aprenents. Deixo, al peu d'aquestes ratlles, la presentació que he preparat i utilitzat en la meva introducció sobre els PLE. La insereixo al meu PLE, com no pot ser d'altra manera, perquè entenc el PLE com l'espai que recull els meus aprenentatges, com un diari de coses apreses, com una mena de memòria personal, en la qual les Jornades, per cert, han deixat un bon impacte. Com a ratlles finals, vull destacar l'excel·lent col·laboració entre institucions que ha permès les jornades i vull agrair molt a tots els assistents la seva presència i la seva participació activa. Tanquem les JAL, sí, però només el seu episodi formal. Les JAL continuen obertes als visitants per mitjà dels vídeos que aviat seran a la xarxa i de les relacions presencials i virtuals fetes que no hi ha cap motiu per no cultivar des d'ara. Moltes gràcies.

Entorns personals d'aprenentatge o l'apoderament de l'aprenent on Prezi

[623] Aprenentatge informal: una imatge

Avui a les Jornades d'aprenentatge (DGPL-UAB) hem parlat d'aprenentatge informal i aprenentatge formal. Després de la dramatització dels col·legues Olga Esteve i Joan Tomàs Pujolà, als grups de treball s'ha debatut (sense paper, íntegrament via Twitter) sobre la qüestió. És un tema de màxim interès. L'aprenentatge informal ha existit sempre, però ara més que mai estem exposats a espais, experiències i contactes d'aprenentatge informal i, per tant, aquesta mena d'aprenentatge ha guanyat un protagonisme enorme a la nostra vida i també, de retruc, a la nostra vida d'aprenents de llengües. Abans, quan sortíem de l'aula, buscàvem una pel·lícula en la llengua que apreníem i l'anàvem a veure, fèiem que ens caigués a les mans un fullet en una altra llengua quan visitàvem un museu, buscàvem un estranger per practicar-hi la llengua d'aprenentatge. Ara tot és ple de possibilitats per a l'aprenentatge informal, l'experimentem constantment i, per tant, n'hem de ser més conscients i l'hem de saber gestionar, amb dues premisses: fer-ne un acte conscient i fer-ne un acte de govern de l'aprenentatge. Tot mirant de trobar una imatge que expressi l'aprenentatge informal, recupero aquesta que vaig captar a Istanbul aquest estiu: l'operari que va fer la ratlla discontínua als carrers de la ciutat turca va tenir un moment de fugida de la instrucció, es va escapar per uns instants del sistema establert: l'informal, per un moment, va guanyar el formal. M'imagino la nòvia del xicot que pintava la ratlla acostant-se-li un moment i el veig a ell abandonant la màquina i abandonant-se a la plàcida informalitat d'un petó o una abraçada. Desviació o aprenentatge?

[622] Més sobre PLE

Aquests dies, tot preparant les Jornades d'aprenentatge de llengües, he tingut ocasió de llegir el número 18 (desembre de 2010) de la revista digitalEDUCATION, que és un número monogràfic dedicat als entorns personals d'aprenentatge. Es tracta d'una publicació recent que ens permet calibrar si les qüestions, els problemes i les pràctiques que es duen a terme actualment aquí i allà ens són relativament properes o el tema candent dels PLE ha derivat ja cap a territoris molt especialitzats i potser massa allunyats. El que llegeixo a la revista no és llunyà del que he estat vivint aquest darrer any en relació amb els PLE, del que sentíem a la PLE Conference pel juliol al Citilab, o del que sentia explicar a Lisboa fa uns mesos sobre la qüestió, sovint amb els mateixos ponents i articulistes. Oskar Casquero i diversos companys de l'EHU insisteixen en els iPLE, en la possibilitat del PLE institucional, per al qual dissenyen una proposta. El tema és molt rellevant en el debat sobre els PLE, i susceptible de generar controvèrsies que ben segur que trobarem a les Jornades. Linda Castañeda i Javier Soto dediquen un article a la seva experiència de formació d'alumnat de la Universitat de Múrcia en eines 2.0 i, finalment, en la configuració de PLE. Llegint el relat de la seva experiència retrobo, a molt poca distància, el recorregut que he seguit aquest semestre passat en les meves assignatures de llengua i llengua oral (Humanitats), en què el fet de tenir un nombre reduït d'alumnes m'ha permès orientar el treball lingüístic cap a la competència digital, la capacitació en eines 2.0 i la construcció del PLE dels alumnes. L'article de Julio Cabero i altres autors (Universitat de Sevilla) toca un altre aspecte clau: la capacitació tecnològica del professorat universitari. Com és, ens podem preguntar, que a les universitats els costa tant moure's cap a la concreció dels avenços tecnològics (i els PLE, per exemple)? És acceptable que les mil·lenàries i paquidèrmiques institucions d'ensenyament superior es moguin amb tanta lentitud? Voleu dir que els estudiants no faran aviat un acte d'apoderament personal i s'alliberaran de les universitats o hi aniran, tan sols, a recollir els títols? Els altres dos articles de la revista mostren experiències de PLE senzills en l'àmbit de secundària, en un cas, i l'evolució i desenvolupament d'un PLE a la Universitat de Lleó, en l'altre. Els textos són encapçalats per unes paraules conjuntes de Ricardo Torres Kompen (en destaco la iniciativa de l'Hort Digital, de la qual ja he parlat a Aprendre llengües) i d'un dels impulsors del concepte de PLE, Graham Attwell, del qual cal destacar l'article de 2007 sobre els entorns personals d'aprenentatge, de què vam parlar temps enrere en aquest bloc. [Imatge: coberta de la revista Time (2004), emblemàtica del web 2.0]

[621] Escriure a la xarxa: la correcció

Llegeixo al web d'ESCACC (la Fundació Espai Català de Cultura i Comunicació) que el diari The Washington Post ha activat un sistema perquè les persones que el llegeixen puguin fer arribar ràpidament esmenes als textos publicats. Es tracta d'un formulari en línia que apareix al costat dels textos informatius. La idea és senzilla, i diversos mitjans a la xarxa i institucions podrien aplicar-la immediatament per millorar la qualitat dels seus escrits. Allò que em sembla més rellevant no és tant la pràctica en si mateixa, amb tot (fins ara el diari atenia les esmenes per telèfon o per correu), com els pressupòsits que hi ha al darrere: escriure a la xarxa és fer-ho en un mitjà altament volàtil, fràgil, trencadís, provisional, fugisser, on la incorrecció lingüística clàssica del text escrit imprès i fins i tot la imprecisió informativa i conceptual, es poden produir amb una relativa facilitat: l'allau de mirades que propicia la xarxa sobre els escrits, d'altra banda, és una baula més del procés de concreció o definició d'un text, que permet millorar-lo. Assumir que els textos són simples punts de partida perfectibles i donar veu (fàcilment: el formulari és al costat de cada notícia, aquest és un aspecte clau de la proposta) a la millora, com un pas més del procés, crec que és entendre una mica més bé com s'escriu a la xarxa. Ja no és actual, des del meu punt de vista, anar a caçar els errors lingüístics d'un diari o d'un mitjà a Internet i dur-ne els correctors, si es pot, a la picota en cartes al director, per exemple. Llegir a la xarxa vol dir tenir molta més tolerància a l'error que abans i poder exercir activament, sense gaires escarafalls, la complicitat en la seva reparació. Una reparació que perd els límits. The Washington Post no vol saber només l'esmena del text en qüestió, sinó que aprofita l'avinentesa per interessar-se per com millorar les futures notícies sobre el tema. Amb això no justifico, és clar, situacions d'incompetència lingüística flagrant, que els lectors no tenim perquè suplir amb les nostres aportacions. [Font de la imatge.]

[620] Persecució lingüística

Aprendre llengües se suma a la repulsa pel fet que TV3 ja no es pot veure des de fa unes hores al País Valencià. La fràgil comunitat lingüística catalanoparlant perd un dels seus elements fonamentals, un dels estendards de la seva existència. La repulsa es recull massivament a Twitter #sensesenyal. Diversos webs s'apaguen voluntàriament com a acte de protesta, entre els quals hi ha Vilaweb, que interromp el senyal durant 24 hores.

[619] Talent, tècnica i voluntat d'expressió

Avui a classe hem començat a parlar del fet d'escriure i de com som com a escriptors. M'agrada aquella obra de Vicenç Pagès, Un tramvia anomenat text, en què l'autor fa una classificació dels escriptors a partir de tres eixos: la voluntat d'expressió, la tècnica i el talent. D'una manera agradable i amb humor, Pagès explica totes les categories d'escriptors que resulten de la combinació dels tres paràmetres i fins en busca exemples en la literatura universal i en la catalana. Per exemple: l'escriptor que té talent, tècnica i, a més, vol escriure, és el gran autor, els grans escriptors com ara Shakespeare. Els escriptors que no reuneixen cap de les tres condicions indicades constitueixen la majoria silenciosa: gent que no té talent, que no ha après la tècnica d'escriure i que no tenen res a dir. Un dels grans perills de la majoria silenciosa és que algun dia tingui la necessitat d'expressar-se i no sigui per mitjà de la pintura, l'escultura o el macramé, sinó per la via de la llengua. Qui només té voluntat d'expressió i no té ni talent ni tècnica és, en la classificació de Pagès, un Pesat. El paradigma a Catalunya: mossèn Ballarín. Tot parlant amb els alumnes vèiem que el curs d'expressió escrita que ara encetem pressuposa la voluntat d'expressió (si no és així, l'haurem de motivar) i donarà la tècnica. El talent és un territori sobre el qual no podem entrar. Només amb voluntat expressiva i tècnica ja tenim molt: ja som dins la categoria dels professionals de l'escriptura, ja estem en condicions de poder ser bons historiadors, antropòlegs, geògrafs o musicòlegs. Aquesta és l'aspiració de l'assignatura que arrenquem. Si la voluntat d'expressió no fos òbvia, d'altra banda, caldrà insistir en les enormes possibilitats que la xarxa ha posat al nostre abast per esdevenir éssers amb opinió, amb una opinió que pot ser fàcilment publicada, llegida i compartida i, si volem, coconstruïda. Cal obrir finestres a la possibilitat d'expressió (val la pena) i reforçar la tècnica: les noves tècniques que ens cal tenir per comunicar-nos en un mitjà i alhora medi que és radicalment nou. Comença l'aventura. [Sempre he imaginat l'expressió com una pressió damunt un cos que es buida, i l'he vist com una llauna esclafada. Trobo aquesta imatge a la xarxa (cliqueu-hi al damunt per veure d'on ve). La imatge no és meva, però la idea, sí. Fins a quin punt la reinterpretació radical de l'objecte no l'allibera o l'exonera en part del plagi?]

[618] Wiki a ple rendiment

Amics i amigues, moltes gràcies per l'acollida de la iniciativa de crowdsourcing de què parlava a l'entrada anterior, que es troba en plena arrencada. Vuit persones han deixat ja algunes opinions al document sobre l'acció de retallar i enganxar, des d'angles d'observació ben diversos. He provat d'agrupar les idees en punts a fi de facilitar la possibilitat de deixar comentaris concrets, relacionats amb algunes de les afirmacions que s'han anat generant. Compto que entre tots el wiki anirà creixent. Recordeu que podeu aportar lliurement a l'espai comú comentaris, reflexions o recursos que conegueu relacionats amb els temes de què es tracta. Les qüestions obertes són moltes. Espero la vostra participació! [Accés al wiki del projecte.]

[617] Proposta de crowdsourcing: t'hi apuntes?

La crisi moral i econòmica per la qual passen les estructures ja obsoletes del segle passat ens exigeix passar a l'acció dia rere dia. Us vull proposar un projecte, amics i amigues d'Aprendre llengües, perquè el fem en col·laboració. Es tracta d'una experiència de crowdsourcing, o d'intel·ligència col·lectiva, que abocarà d'aquí a uns quants dies a un producte creat col·lectivament. No us espanteu, no és crowdfunding (no cal aportar petites quantitats per desplegar la idea!). El projecte consisteix a elaborar entre tots una guia breu (3 pàgines, orientativament) sobre la pràctica de “retallar i enganxar” a les nostres classes de llengua. És habitual la condemna del retalla i enganxa per part de la classe educativa, i, en canvi, cada cop es reivindica més la capacitat de l'alumne i l'individu de remesclar continguts, com una de les competències clau relacionades amb la cultura digital. Cut and paste no i remix, sí? Com s'entén? El meu punt de partida és que no podem demonitzar l'activitat de retallar i enganxar sinó que el que cal fer és delimitar les condicions en què aquesta activitat pot ser ètica, útil, recomanable i enriquidora. Aquest és el projecte, aquesta és la idea. Engego un wiki en el qual podeu anar deixant les vostres aportacions. Si ho preferiu, podeu deixar les vostres reflexions en forma de comentaris a aquest apunt. M'agradaria “editar” un senzill document, al final del procés, amb el text i els noms dels col·laboradors del recurs, sota una llicència Creative Commons que permetés un ús ben ampli del contingut creat. Com ho veieu? Som capaços de respondre a la crisi amb les eines que ens dóna el present? M'agradaria constatar que aquesta col·laboració horitzontal és possible i fins i tot natural. El projecte és a les nostres mans. Participeu-hi! [Accés al wiki del projecte]

[616] Portal per aprendre anglès a les universitats

M’arriba la notícia de la creació d’un portal per a l’aprenentatge de l’anglès a les universitats, Quantum Leap, generat des dels departaments de tres universitats catalanes (UPC, UdL, URV). Em semblen interessants les iniciatives entre institucions, que demostren que la universitat és, més que mai, una veritable universitat xarxa, on tot allò local és cada cop més irrellevant. No he pogut encara formar-me una opinió del material a banda de celebrar la seva aparició. Llegeixo que conté tres-centes hores de pràctica de llengua, que s’adapta a l’anglès que veritablement necessiten els universitaris (anglès per a propòsits acadèmics), que cobreix els nivells crítics a la universitat, del B1 al C1, que permet treballar l’autoavaluació, i m’agrada molt la idea que contingui un e-portfolio que vagi recollint les evidències de l’aprenentatge. Es tracta d’un entorn obert, gratuït, adreçat a la comunitat universitària però alhora utilitzable per qualsevol persona. Un dels reclams amb què veig anunciat el producte és la seva adaptació a l’Espai Europeu d’Educació Superior. Com que tinc la sort de conviure amb molts professionals de la llengua anglesa a la UAB, aviat entre tots ens haurem format un criteri sobre el portal i sobre les seves possibilitats d’ús a les universitats. Ja hi haurà temps.

[615] Rúbriques per avaluar

Hem dedicat diverses entrades d'Aprendre llengües a estratègies d'aprenentatge. Ens aturem avui a parlar d'un tipus d'eines o recursos ben abundosos a la xarxa que serveixen a l'aprenent per aplicar l'estratrègia de l'avaluació o de l'autoavaluació de l'expressió oral i de l'expressió escrita. Ja vam comentar la importància que té l'autoavaluació com a estratègia metacognitiva. Es tracta de les anomenades rúbriques d'avaluació, que ens poden ajudar a calibrar el nostre nivell de competència en diversos aspectes de la llengua. Moltes universitats i centres educatius d'arreu del món, sobretot de l'òrbita anglosaxona, han desenvolupat rúbriques per avaluar els seus alumnes i ara les tenim totes a un clic fent una cerca adequada. A la xarxa se'n poden trobar, veritablement, a dojo, de vegades ajustades fins i tot a necessitats molt específiques de llengua, per bé que el més freqüent és l'avaluació de les presentacions orals i de textos escrits. Només cal observar-les críticament i adoptar les millors que ens puguin ser útils als nostres objectius. Al costat de la rigidesa de les rúbriques ja fetes, a Internet trobem també recursos gratuïts que ens permeten generar-ne, com per exemple Rubistar. Vull destacat avui una rúbrica de qualitat que m'agrada especialment, elaborada al Valencia Community College, que té per nom Rubrics for Oral & Written Communication. Es tracta d'una eina que, com és habitual en aquests instruments, prova de ser molt sintètica, s'organitza en indicadors (quatre o cinc per graella) i presenta quatre nivells d'assoliment (les rúbriques solen tenir-ne entre tres i cinc). Aquests nivells es corresponen a “Beginning”, “Developing”, “Competent” i “Accomplished”. Es tracta d'una rúbrica en tres graelles que distingeix entre escrit (una sola graella amb els indicadors següents: sentit i desenvolupament, organització, llenguatge, convencions) i oral (dues graelles). En la llengua oral, els autors desmarquen amb bon criteri el contingut (amb els criteris: introducció, tesi, connexió amb l'audiència, coneixement del tema) i l'execució (amb els criteris: contacte visual, moviment, veu, fluïdesa). M'agrada especialment el fet que sota cada indicador hi hagi unes paraules clau que ens indiquen què és allò que l'indicador pretén avaluar. Amb eines com aquesta i una adequada capacitat reflexiva podem autoavaluar les nostres produccions verbals i trobar-ne els punts febles. De seguida ens adonarem que els nostres fracassos no es deuen, generalment, a dèficits en tots els indicadors descrits, sinó en un o dos o poc més. I si som capaços de determinar-los estarem molt a prop de resoldre'ls i de poder comunicar millor. [Aquest apunt també es publica a Ejercicio de inglés.]

[614] Competència plurilingüe: sortu

Avui hem après una paraula nova, sortu, el mot que un nou partit polític basc ha triat per designar-se. Sentirem aquest mot pròximament a tota hora: l'ocasió és fantàstica, doncs, per exposar-se a la llengua basca i rebutjar la convivència amb l'opacitat lingüística. Sortu vol dir néixer (o nàixer) i també crear, brotar, sorgir, sortir, esdevenir, ocasionar-se, engendrar, concebre, fundar... Alguns exemples que trobo a Elhuyar Fundazioa: 1930ean sortua (nascut el 1930); eguzkia sortzean (sortir el sol); enpresa berriak sortu (fundar noves empreses); ezerezetik sortu zuen mundua (va crear el món del no-res). L'arrel de sortu és sor i -tu és una terminació habitual en euskera per crear verbs. L'arrel sor es troba en paraules de l'èuscar com sormena ('creativitat'), sorrera ('creació'), sortzailea ('creador'), sortaldea ('l'est, on neix el sol'). La nostra paraula orient, ben mirat, té també l'origen en el verb néixer, en aquest cas en el llatí orior, per la sortida del sol. Sembla que el nom del nou partit arrenca de la lletra de la cançó Izarren hautsa de X. Lete (escolteu Mikel Laboa al peu d'aquestes ratlles), sobretot dels dos versos següents: “Gu sortu ginen enbor beretik sortuko dira besteak, burruka hortan iraungo duten zuhaitz-ardaska gazteak.” (“Del mateix tronc que vam néixer nosaltres, en naixeran altres que continuaran la lluita”). Agraeixo al company Benito Fiz, de Bilbo, les seves explicacions rapidíssimes per Twitter, que m'han permès redactar aquesta entrada. Una paraula més, doncs, a la motxilla (ei, que segons Coromines ve del basc: de mutil, 'noi'!).

[613] Diferir la lectura

Parlàvem dies enrere de la lectura, a propòsit d'una publicació relativament recent. La transformació de l'acte de llegir és tan immensa en el món present que cada aplicació, cada pràctica, cada ús davant un text, sobretot digital, fa aturar a pensar. Als anys vuitanta del segle passat es van començar a estendre pertot arreu els cursos, manuals o tallers per a la lectura ràpida, que responien a una situació de molts professionals o estudiants que volien arribar a penetrar molts textos per estar més capacitats per dur a terme la seva feina. Les coses han canviat i molt. Ara les estratègies per llegir ràpid s'han modificat: llegim ajudats per etiquetes, fem cerques intel·ligents que ens duen als passatges clau del text que volem llegir, es desenvolupen eines que resumeixen textos, etc. Però la velocitat lectora no pot donar resposta al gavadal d'informació a què ens exposem a la xarxa. Per més filtres que posem a la informació que ens entra al PLE, el volum de textos o documents potencialment interessants per a qualsevol persona que participi en tres o quatre xarxes socials és senzillament enorme. Saber llegir, ara, incorpora la competència de saber diferir la lectura: cal saber captar l'interès d'un recurs o un enllaç a vista d'ocell, tot nedant en el riu d'una línia de temps imparable, ubicar a lloc oportú allò que hem determinat o intuït que ja té o que podrà tenir un interès per a nosaltres i cal tenir les estratègies per fer que les lectures diferides puguin aflorar de la manera més natural a la nostra vida, quan les necessitem, sense pèrdua de temps. Aquesta és l'experiència de molts de nosaltres: en deu minuts pots recollir deu piulades de persones de confiança que et poden donar lectura per hores. La solució és tenir la competència d'ajornament controlat indicada. A la xarxa hi ha molts recursos per a aquesta operació: tot allò que marquem a Twitter o Google Reader com a favorit, per exemple, podem fer per manera que se'ns recopili tot junt en qualsevol eina que acumuli les nostres tries des de qualsevol dispositiu. Darrerament (via Genbeta) m'ha arribat informació d'Instascriber en aquesta línia, que no he experimentat encara. Anar a buscar un llibre al prestatge i llegir-lo continuarà existint, és clar, però saber llegir exigeix ja a hores d'ara molt més.

[612] Jornada d'aprenentatge de llengües

Els dies 24 i 25 de febrer tindran lloc a la UAB les II Jornades d'aprenentatge de llengües: entorns, eines i recursos didàctics, coorganitzades per la Direcció General de Polítca Lingüística i la Universitat Autònoma de Barcelona. Ja l'any 2003 vam col·laborar totes dues institucions en una jornada d'autoaprenentatge (ara potser en diria més aviat apoderament per aprendre), amb una agraïda fluència col·laborativa entre institucions. A la jornada d'enguany es parlarà de competència plurilingüe i pluricultural, d'aprenentatge formal i informal, d'entorns personals d'aprenentatge... aspectes que presenten dues paradoxes a parer meu: 1) se'n parla molt, però hi ha un dèficit notable de respostes aplicables a la pràctica quotidiana; 2) impregnen la reflexió de tot el sistema educatiu i, curiosament, la mil·lenària institució universitària sembla la més lenta en la integració d'aquestes propostes a la docència de les matèries de l'ensenyament superior (feu una prova: pregunteu al professorat de secundària si ha sentit a parlar dels PLE, i, després, pregunteu-ho al professorat universitari). M'agradaria destacar ara un aspecte de la jornada que considero engrescador: hem restat un punt de protagonisme a l'aquí i a l'ara de l'esdeveniment. L'aquí (fenomenal: podrem abraçar físicament els col·legues de professió) serà també fora dels actes, perquè la jornada es podrà seguir, retransmesa en línia. Qui assistirà exactament a la jornada serà, doncs, impossible de saber. M'interessa més, encara, la relativització de l'ara: les jornades ja han començat fa dies per mitjà de l'obertura d'un hashtag a Twitter en què es comencen a concretar preguntes que busquen respostes o comentaris o altres preguntes, en què es comencen a encendre senzills debats que la jornada presencial té la responsabilitat d'afrontar. Cap dels ponents no podrà prescindir de les veus que, al seu ritme, hauran anat plantejant qüestions a la xarxa aquests dies (en queden vint). Us animo, des d'aquí, a expressar-vos, a modelar la jornada. Es tracta només de dir què us inquieta, sobre què voleu que busquem informació, si penseu que hi ha qüestions que la jornada hauria de tractar dins les seves línies programàtiques. El hashtag de Twitter és #2jal. Visiteu-lo: us hi esperem.

[611] Retenció i precipitació

El discurs de Mubàrak i la resposta d'Obama són textos que corren com la pólvora per la gran classe de llengua que és la vida del ciutadà. Una classe oberta de bat a bat, d'educació expandida, on aprendre llengües és una acció quotidiana, constant, imparable. El discurs de Mubàrak al món ens apareix com el paradigma de la retenció, de la resistència a ultrança i de l'enrocament. És el discurs de la por, de la covardia, del fre, el discurs d'una jerarquia que no entén que els pobles, les institucions i els grups humans han començat a governar-se sols: que ja no hi ha ningú que els pugui silenciar. El discurs de Mubàrak és també la mostra de la incapacitat de l'autocrítica (tot un esforç fora mesura per salvar la pròpia imatge), de l'ús de l'eufemisme per referir-se a la revolució (dies crítics, moments difícils, dies dolorosos, de preocupació i d'angoixa). I destil·la una poc convincent emotivitat quan retrata les accions de l'oponent rebel (amb mots com desafortunats, agreujar, empitjorar, robatoris, saqueigs, incendis, carreteres blocades, trampes, etc.). El discurs de Mubàrak, tan radicalment vague i tan precís alhora, juga també a la fal·làcia del fals dilema: deixa triar, amb gran generositat, entre el caos (la revolució innominable) i l'estabilitat (ell), sense alternatives. Una fal·làcia tan cínica com l'afirmació categòrica “Mai no he buscat el poder”. Un poder que no fa res més que retenir, perquè frena verbalment la revolta imparable (fixeu-vos en les expressions del text al servei de la dilació dels fets) i que demostra repetidament que exerceix (dóna ordres al vicepresident, a l'aparell policial, a les autoritats judicials). És el discurs de la no dimissió. El discurs d'Obama, en canvi, és el discurs de la precipitació. Parla ja en passat d'alguns dels fets crucials de revolta i passa a corre-corrents la pàgina que Mubàrak reté desesperadament (“Hem presenciat el començament d'un capítol nou en la història...”). El discurs d'Obama, fet en nom de valors universals, es refereix al poble amb respecte, exigeix el canvi i el consuma (“el canvi ha de començar ara mateix”). Mentre Mubàrak llegeix el caos en els moviments de carrer, Obama hi llegeix la garantia d'un futur per a Egipte. Dos documents per a la història, doncs: el discurs de Mubàrak i el discurs d'Obama. Dos exercicis de llengua al servei d'interessos diferents: el discurs de la retenció i el discurs de la precipitació.