[655] Llengua i docència, encara (i 3)

Vull afegir algun comentari als darrers apunts. Tinc la sensació que en la nova conjuntura propiciada sobretot per l'existència i l'ús com més va més ampli d'unes tecnologies noves, la comunicació dels docents ha de canviar, i molt. Tot el que s'aproximi a la revelació de dades o d'informació a l'abast, i als discursos i als trets lingüístics que es relacionen amb aquesta funció, ha de minvar dràsticament a les classes. Per dir-ho ràpid: el docent que assisteix a l'aula com abans, a exposar un contingut de què es creu dipositari, però que és un contingut que els alumnes en aquell mateix moment, al seu davant, poden trobar ràpidament a la xarxa amb els seus dispositius, oficia una comunicació absurda i ridícula. I això continua passant a les aules. Escau al docent, doncs, una bona dosi de silenci sobre moltes coses que abans podien omplir minuts i minuts a les classes. El discurs docent ha de començar ara com mai abans in medias res, amb molta cura i control, és clar, que els arguments exposats arribin a fer-se intel·ligibles a l'audiència. Tota una nova manera de comunicar, al meu parer, que no és gens senzilla de resoldre. D'altra banda, crec que el docent té en aquest moment el compromís de mostrar-se més que abans: moltes persones han assistit a cursos de llengua escrita, per posar un exemple, en què no han vist mai el seu professorat escriure (potser només n'han llegit les correccions en vermell dels exàmens o els treballs, una prosa ben secundària). Com és possible? Els docents fàcilment se situen en una zona de seguretat en què els seus dubtes, les seves vacil·lacions, les seves formulacions en estat beta romanen del tot invisibles als estudiants. Els nous usos tecnològics topen amb aquesta còmoda ocultació del docent: la xarxa és exposició permanent; mostrar-se, a més, sovint en un estat no definitiu (en estat d'esborrany), exterioritzar, segur, algunes imperfeccions. Assumir aquest fet no és fàcil: conec alguns professors universitaris que volen mostrar-se als seus llibres i articles i no en cap mena d'estat embrionari de pensament, ni en el fragor i el vertigen que imposa la xarxa. Crec que cal pensar a fons sobre aquesta exposició i les seves formes. Oi que ens fan rumiar, per exemple, les aparicions de polítics i futbolistes a Twitter, la irrupció d'aquesta nova modalitat de presència? En queda al marge la docència? Deixeu-me acabar l'apunt amb una consideració que es relaciona amb aquestes noves presències: ens omplim la boca de l'aprenentatge al llarg de la vida i volem capacitar, com a docents, els nostres estudiants per aprendre al llarg de la vida. Crec, de debò, que només hi ha una manera de fer-ho, que demana una profunda reflexió comunicativa al docent. La tasca fonamental del professorat actual no és altra, a parer meu, que mostrar-se aprenent. Mostrar-se aprenent constantment, abans, durant i després del clos arrecerat d'una assignatura (què és, ja, una assignatura?). Mostrar-se fent explícit com es va configurant en ell el nou coneixement. ¿Tenim la pràctica, però, de narrar el nostre aprenentatge, i de narrar-lo, a més, amb vista a ensenyar? ¿Tenim la llengua, la retòrica, la voluntat i el coratge, els docents, de mostrar-nos aprenent, de mostrar-nos aprenents?

[654] La llengua dels nous docents (2)

Parlàvem a l'entrada anterior de la necessitat d'una universitat que surti a buscar els seus alumnes: una universitat que atregui i que entretingui, la fun university de Lluís Pastor. I parlàvem de la llengua dels docents d'aquesta universitat, una llengua que té molt presents els usos comunicatius dels joves (dels videojocs a les xarxes socials). A l'altre extrem hi ha la universitat que no fa concessions, alarmada pel perill de la banalització, que no té per objectiu entretenir ni divertir. Es tracta d'una universitat amb els peus posats en la tradició i que fuig d'un present vertiginós que considera sorollós, buit i epidèrmic. D'una universitat que mira la tecnologia amb displicència i que desconfia que els nous llenguatges i els nous usos comunicatius (que té per mers intercanvis d'informació i de contacte) aportin res de substancial a la construcció del coneixement. Aquesta universitat entronitza i vol monopolitzar l'esforç, la lenta maduració intel·lectual, el rigor. Aquesta és, més o menys, la idea (en un context educatiu més ampli) que trobo reflectida i defensada a diversos textos recents de Jordi Llovet. En una entrevista de Josep Massot a La Vanguardia Llovet afirmava, per exemple, que “las nuevas tecnologías han convertido la enseñanza, en general, en una larga sesión de animación infantil y deslumbramiento” i al mateix escrit considerava l'educació com “un proceso lento, mediatizado, esforzado, que no puede jugar con las mismas armas que la cultura del ocio, porque entonces no saldrán de las escuelas personas educadas sino amigos de la diversión”. En un article a El País el mateix autor lamentava:“[...] ja no queda gairebé ningú que consideri seriosament que l'educació demana esforç, colzes i testa. Les aules mai no haurien hagut de convertir-se en un espai (un altre!) acomodat a la distracció i el passatemps”. I, més avall, Llovet atacava la cultura de la facilitat, la immediatesa i el divertiment i es preguntava: “¿Es podia confiar que els ordinadors substituïssin amb eficàcia la paraula del mestre o del professor? ¿Es podia suposar que de l'ús dels ordinadors en naixeria una dialèctica viva com la que ha presidit tota la història de l'educació al món occidental? Els ordinadors i totes les noves tecnologies "de butxaca" han estat la causa que els nois i noies visquin en una mena de cultura-civilització amnèsica i aliena a la paraula, la lectura, el diàleg, l'esforç, l'estudi a fons i la recerca; i, per tant, sembla una insensatesa fer entrar aquests ginys en un espai en què allò més necessari és ensenyar els joves a pensar i discernir, a triar i corregir, a modular i perfilar el saber, a discutir-lo amb el Verb i la dialèctica, i, en definitiva, a establir una diferència neta entre "aprendre" i "divertir-se" [...]". Espanta imaginar una educació que estableixi diferències netes ara que cauen les distincions estrictes (formal i no formal, presencial i virtual) i que tot s'hibrida. No em sé imaginar cap nou docent encastellat, en la seva activitat, en els formats discursius de sempre; mirant de reüll les noves formes, eines, facilitats i ginys de comunicació i el seu enorme potencial; resistint-se a ubicar en un lloc preferent del procés formatiu la competència digital; renunciant a ser mestre en la localització i en el seguiment de companys i mestres a la xarxa. No em sé imaginar cap nou docent que no aprengui, ensenyi, comparteixi i creï coneixement constantment, a qualsevol lloc i des de qualsevol dispositiu tecnològic experimentant amb tots els nous llenguatges disponibles. [Imatge: The Networked Teacher, basat en un diagrama d'A. Couros]

[653] La llengua dels nous docents (1)

L'ensenyament es troba en un procés de repensament complet. També l'universitari, caracteritzat pel seu conservadorisme i que no sembla haver-se modificat substancialment en el darrer mil·lenni. Vull fer un comentari, en aquest apunt, als posicionaments de dos autors, Lluís Pastor i Jordi Llovet, que s'han significat darrerament en línies oposades sobre un caire de la qüestió. El primer va publicar a final del 2010 el text Funiversity, un text fresc, escrit des de la consciència que els estudiants fan i saben fer coses noves i que els productes discursius universitaris de sempre, essencialment la classe-conferència, ja no els atrauen. Pastor considera que el docent ha d'anar a buscar aquest nou alumnat amb uns productes diferents, basats en la capacitat d'atraure i d'entretenir: se situa als antípodes, doncs, de la concepció de l'aprenentatge com a sofriment i dolor (allò tan repetit que la lletra entra amb sang). Aquesta és la responsabilitat del docent: servir la matèria en nous formats propers als que veritablement capten l'interès i l'atenció a la vida fora l'aula. Perquè les aules perden ja definició i s'obren inevitablement cap a la vida, al llarg de la qual aprendre contínuament i arreu es fa natural i imprescindible. La proposta de Lluís Pastor passa per l'emmirallament en els productes i les fórmules dels mitjans de comunicació, amb els quals proposa un treball interdisciplinari (universitat i mitjans) del qual reporta ja al seu text l'explicació d'algunes experiències reexides. Constatem, doncs, que el docent ha d'aprendre llengües: que fracassa a la universitat el format discurs-conferència (i ens ho diu un expert en retòrica!), el qual ja no persuadeix ni tan sols reté els alumnes a les aules convencionals; que cal entendre les claus dels discursos que triomfen socialment i aplicar-les als discursos docents; que cal comprendre les competències comunicatives i els llenguatges del nou alumnat, sovint associats a l'ús de les noves tecnologies; que cal assajar nous formats i noves maneres de servir continguts (en asincronia, per exemple, i comptant amb el consum des de nous dispositius), en especial els que forneixen els mitjans de comunicació, de la mà dels especialistes en aquests mitjans. Tot plegat per aconseguir la universitat possible, la fun university. Amb la qual, com comentava més amunt, altres autors expressen la seva discrepància.

[652] El parlar de Cerdanya

Llegeixo El parlar de Cerdanya (Salòria, 2011), de Manel i Agnès Figuera, Anna Montané, Enric Quílez i Salvador Vigo. M'interessa aquesta varietat diatòpica de la llengua catalana, amb la qual tinc una forta vinculació sentimental (els meus avantpassats eren de la comarca) i sobre la qual vaig fer un estudi ja fa anys en acabar els estudis formals de filologia, després d'un apassionant treball de camp. L'obra ha tingut en compte textos literaris, informants, estudis i reculls previs dels autors i aportacions bibliogràfiques com les de Volart i Xandri d'ara fa un segle (conservo com una joia un exemplar de l'obra de Josep Xandri sobre la Cerdanya, editada el 1917 a Madrid). Trobo a faltar a la bibliografia, amb tot, l'obra de M. Adam (Barcelona, IEC: 2006) sobre el català septentrional de transició. El gruix del text que comento, El parlar de Cerdanya, el constitueix un ampli vocabulari que recull paraules cerdanes al costat d'altres que s'estenen per una àrea pirinenca més àmplia, la del català septentrional de transició, i altres de comunes a àrees geogràfiques més dilatades, ja que, com és ben sabut, el lèxic sovint no té una distribució privativa d'una sola zona. Retrobo al vocabulari paraules entranyables com balejar ('escombrar'), bolilla ('mandonguilla'), botir ('inflar'), fumerri i fumaterri ('gran fumera') o, amb el mateix sufix, camperri ('camp gran'), casqueta ('gorra'), crebar ('rebentar'), escrasssadora ('estri que es fa servir per treure de l'olla algun element sòlid'), mairastra ('madrastra'), esterregall ('zona argilosa inestable'), flincastrada (jo sempre he sentit flingastada; 'cop de fuet'), forrar ('avortar'), l'occitanisme nogues ('nous'), pamort ('encantat'), vailet ('pastor elèctric'), posella ('lleixa), taupa ('talp'), trumfa ('patata'), sarda ('sardina'), tiró ('ànec'), voliaina ('papallona petita'). Hi ha tres paraules cerdanes que tenen per a mi un encant especial i que retrobo a la llista: populina ('pollancre'), del llatí populus; la colpidora etimologia popular fumineja (o fumeneja) per designar la xemeneia i la pronúncia p[u]tó per referir-se al petó (un argument per l'origen en pot, 'llavi', i no en pet?). Trobo curioses, d'altra banda, formes populars que reporten els autors com la collonada de Toses (per referir-se a la feixuga collada de Toses) o la creació moderna analògica amb altres formes cerdanes coberturi (per 'cobertura telefònica'). És interessant, també, el comentari que fan els autors sobre el mot pleta ('lloc tancat on es recull el bestiar'), que ara es troba a la Cerdanya pertot com a nom comercial de les noves zones edificades... fins al punt que més d'un la considera ja equivalent a 'urbanització'. El volum recull també dites populars, refranys, adagis i proverbis i un breu estudi gramatical inicial, on detecto algun lapsus (p. 35: “Deu-li un fart de xaco” no conté el verb deure sinó dar!). M'ha interessat, doncs, aquesta obra, que exposa un fragment de la riquesa de la nostra llengua i, alhora, ens fa reflexionar sobre la difícil supervivència de les parles d'abast reduït. No vull acabar sense un breu comentari, inevitable, sobre la necessitat que la xarxa, espai per excel·lència de la comunicació audiovisual, reculli mostres de totes les varietats de la llengua. Les entrevistes en què s'ha basat aquesta obra i altres de similars sobre altres parles dialectals podrien trobar-se a Internet a l'abast de tothom.

[651] Sensibilitat lingüística

Uns amics em van enviar aquesta fotografia d'una placa trobada en una bústia de Matadepera, curiosament bilingüe. Acostumat a la proliferació de manifestacions d'escriptura bàrbara del català (una vegada vaig trobar en un fotomatón la llegenda la llum vernells per referir-se a un llum vermell, i la llista de nyaps podria ser ben llarga), vaig dedicar l'entrada a la qüestió, en to irònic. Perquè el català de la bústia de Correos de Matadepera era veritablement estrany... La lògica lingüística territorial no em va permetre veure que l'error era un altre, com em fa veure un lector, al qual agraeixo el comentari que em permet rectificar. La placa és en castellà i en gallec i deu haver arribat a Matadepera per error. Tant de bo socialment el gallec tingués més presència escrita a Catalunya. Amb aquest objectiu no fa gaire a la UAB hem llançat un material de suport al plurilingüisme en l'àmbit docent universitari, la interfície del qual és també en gallec. Serveixi de desgreuge. [La redacció d'aquesta entrada ha estat rectificada arran del comentari d'un lector.]

[650] Retallar la llengua (i 2)

Les retallades a què la crisi obliga han de ser justificades, profundes i necessàries (no podem acceptar l'espectacle obscè de Telefònica que s'esbombava ahir: la reducció d'un 20 % de la plantilla, 6.000 treballadors, acompanyada de la proposta de repartir 450 milions d'euros entre els directius). El guany d'eficiència, en aquest moment, demana una anàlisi profunda de moltes pràctiques d'empresa i un canvi cultural. Repensar la comunicació a les organitzacions és, des d'aquest punt de vista, fonamental. Quantes persones no passen hores i hores, encara, redactant missatges de correu electrònic? Quantes persones saben redactar resums executius, si pertoca, dels seus projectes? Quantes reunions no es convoquen encara sense pla, sense limitació temporal, sense ordre del dia, sense ordre ni concert? Quantes intervencions en reunions no són pertinents? Quantes estones es perden en la redacció de les actes d'esdeveniments irrellevants, que s'arxiven de seguida perquè ningú no les miri mai més? Quin ús es fa de les eines a la xarxa per a l'escriptura col·laborativa o el treball cooperatiu? Quin ús es fa de la llengua oral o de la imatge a distància per evitar desplaçaments i processos feixucs d'escriptura? Quin ús es fa del telèfon a la feina? No vull deixar de dir que la retallada en els aspectes lligats a la comunicació s'ha de produir amb molta cura i no amb les mirades barroeres habituals: algú pot imaginar que es pot estalviar prescindint del multilingüisme en la documentació o en actes públics, o que ens podem estalviar la llengua de signes, per exemple, i veure-ho tot plegat com una despesa extra. Doncs no. La retallada ha de ser profunda i subtil i no pot dinamitar els principis bàsics de respecte i foment de la diversitat damunt els quals volem construir la nostra societat. No n'hi ha prou, deia a l'entrada anterior, d'estalviar fotocòpies i tòners. Seria trist que la situació actual no generés un canvi cultural, també en un aspecte d'enorme centralitat en el món laboral i en l'esfera pública com són les maneres de comunicar-nos. [Imatge: UNAM, IPN, El Fisgón]

[649] Retallar la llengua (1)

Una vegada treballant en una organització una persona em va arrufar el nas davant un informe relativament extens en la redacció del qual havia invertit unes quantes hores, amb un argument causal insuperable: “En aquesta empresa mai ningú no ha redactat cap document que tingui més de mitja pàgina”. La frase em va col·lapsar (només la bibliografia del meu text ocupava tres pàgines). El comentari responia a una manca d'alè i de substància per anar més enllà de quinze línies. És curiós que ara, en època de crisi i retallades, a la impensada, aquella frase absurda tingui una segona oportunitat d'integrar-se a la lògica humana. Llenguatge i economia no estan pas renyits; el llenguatge respon, precisament, a un conegut principi d'economia. Pensem per un moment en l'articulació de les llengües a partir d'un nombre reduït de peces (poques unitats fonemàtiques, a qualsevol llengua, per exemple, es combinen i permeten expressar-ho tot). O en el valor dels díctics (aquí, ara), d'altra banda, elements únics que actualitzen la referència segons el context a què s'apliquin, que ens dóna també un exemple d'eficiència. O aturem-nos un instant, encara, en els intercanvis comunicatius, on l'economia sol ser un element clau. Les màximes de Grice sobre la cooperació comunicativa són alliçonadores en aquesta qüestió: la màxima de quantitat ens diu, ras i curt, que estalviem la informació innecessària; la de relació, que només diguem coses rellevants; la de modalitat, entre altres coses, que siguem breus. Pura economia per mantenir fora de perill les nostres interaccions comunicatives. Les virtuts de la brevetat, d'altra banda, impregnen el nou i el vell: si caracteritzen moltes noves formes de comunicar-nos (de les piulades de Twitter a les presentacions Pecha-Kucha: llegiu, si voleu, alguna entrada d'Aprendre llengües sobre aquest tema) també queden recollides en el refranyer, que ens insisteix que “Val més bon callar que bon parlar”, que “Qui poc parla, poc perd” o, per exemple, que “La millor paraula és la que està per dir”. Tothom ha sentit, sense anar més lluny, aquell refrany en castellà que afirma que el que és bo, si és breu, és dues vegades bo. Ara que les empreses comencen a aplicar retallades, ¿voleu dir que podem oblidar la necessitat de donar unes pautes clares per retallar en l'àmbit dels usos comunicatius? ¿N'hi ha prou, pel que fa a l'àmbit de la comunicació, de restringir dràsticament l'ús de les fotocopiadores i de distribuir els tòners de les impressores als empleats amb comptagotes? No ens mereixem una reflexió a fons sobre els hàbits comunicatius ineficients? No ens mereixem pensar més enllà del material fungible? [Imatge]

[648] La llengua, de secundària a la universitat

Ahir vaig participar en una Jornada organitzada per l'IDES de la UAB conjuntament amb l'ICE de la mateixa institució, que abordava la qüestió de les competències comunicatives en el pas de l'ensenyament preuniversitari a l'universitari. Vaig tenir ocasió de presentar-hi alguns productes que els serveis lingüístics universitaris han desenvolupat aquests darrers deu anys per ajudar a fer més competents l'alumnat i el professorat universitari. Productes que, d'altra banda, he pogut experimentar a l'aula amb els alumnes de la Facultat de Lletres. La Jornada va plantejar moltes qüestions i va airejar diversos tòpics. Anoto algunes reflexions personals. Constato que la llengua a la universitat, tot i la teòrica importància de les competències comunicatives (encara més en l'EEES) no sembla, en general, gaire més que un penós fardell que no es poden acabar de treure del damunt les nobles matèries del món acadèmic. En lloc de ser la substància que informa els continguts, sense la qual cap contingut no s'hauria de sostenir, la llengua es percep com una mena de nosa afegida, una mena de rèmora formal feixuga i plena de paranys, un obstacle a la comunicació acadèmica i científica. Un llast. D'aquí que la universitat no valori l'ensenyament de la llengua especialitzada, de la llengua de les disciplines. Per això quan es pensa en la capacitació lingüística del professorat (vegeu el decret de setembre de 2010 sobre el català que han de saber els docents) no es pensi mai en la llengua acadèmica, en la llengua especialitzada de l'àrea temàtica que s'ensenya (que és del tot indestriable d'allò que s'ensenya). Una altra reflexió que vull deixar anotada, relacionada amb l'anterior, és que s'ha de tendir, sí, que tot el professorat sigui professorat de llengua a secundaria i a la universitat (la idea és molt vella), però que s'ha de tenir clar que aquesta idea passa per un canvi radical del rol del professorat de llengua: li toca, potser, assessorar aquests altres professors de llengua, que són tots els companys i aprendre de les especificitats de cada àmbit? Li toca, potser, entendre i explicar com ningú els canvis que es produeixen en la llengua i en la comunicació i alfabetitzar en les noves formes d'expressió, singularment les que es generen a la xarxa? Com a tercera reflexió, voldria apuntar amb un punt de preocupació que al llarg de la Jornada no es va parlar gairebé gens de la llengua i la comunicació que alumnat i professorat experimenten a la xarxa: nous gèneres, noves formes, noves estratègies, noves maneres de negociar, noves eines i recursos per gestionar la nova comunicació... Què se'n fa d'aquestes qüestions? Són deixades de banda perquè constitueixen una altra nosa d'abordatge impossible?

[647] Divulgar la ciència

A classe aquests dies a la Facultat parlem de llenguatges d'especialitat. Una de les qüestions en què hem insistit és el fet que l'estudi i la pràctica dels llenguatges d'especialitat s'ha de fer amb una mirada oberta, àmplia: les llengües especialitzades es manifesten per mitjà d'un contínuum de discursos amb un grau major o menor d'especialització i amb una àmplia gamma de matisos pel que fa a l'objectiu divulgatiu, aspectes que en condicionen decisivament els trets lingüístics, pragmàtics i discursius. Un territori ampli, doncs, el dels llenguatges d'especialitat, no exempt de transvasaments, a més, cap a altres varietats de la llengua. Immergit en aquesta temàtica, m'ha interessat llegir el llibre de Marc Boada, conegut divulgador científic, Els 3 infinits: Un llibre de ciència per a gent de lletres (MomentumEditors, 2011). El text ens explica planerament i biogràficament alguns fragments coneguts de la recepta d'un plat senzill i complicat alhora: la realitat. I ho fa des de l'òptica i l'experiència de l'autor, un apassionat de la ciència, un esperit mogut per la cerca de la repetibilitat, sense la qual no hi ha comprensió científica sinó casualitat. L'obra se situa en un punt interessant del contínuum a què em referia i ens ajuda a comprendre la versatilitat del llenguatge especialitzat. Deixeu-me citar un parell de passatges extrems del text, on la col·loquialitat predomina: “Un forat negre és l'hòstia, no tan sols perquè és el melic de la galàxia, sinó perquè és també el nucli de profundíssimes reflexions per part dels físics teòrics”. (p. 30); “Les últimes hipòtesis científiques sobre això ens diuen que aquestes bombolles són d'una dimensió brutalment petita, una cosa així com que en un centímetre cúbic hi ha unes 10 [elevat a] 99, una cosa descomunal tenint en compte que a l'univers hi ha d'haver uns 10 [elevat a] 85 centímetres cúbics; fort, oi?” (p. 84-85). Els 3 infinits (allò petit, allò gran, allò complex) és un exercici interessant d'estil en un món com el nostre en què l'especialització disciplinària, per mitjà de la xarxa, ha canviat molt les seves condicions d'existència (els metges tremolen quan els pacients entren a la consulta amb un espectacular domini de la terminologia mèdica). Un exercici, deixeu-m'ho mirar així, de repetibilitat comunicativa, un experiment que demostra un cop més que la ciència pot ser, perfectament, per a gent de ciències i de lletres. És només qüestió de llengua.

[646] Embriagueu-vos

Des que ahir vaig escriure l'apunt Indigneu-vos!, a propòsit de la lectura del text de Heller, l'imperatiu, la segona persona del plural i el pronom m'han burxat amb insistència provant de trobar alguna correspondència al magatzem personal de les paraules. El poder evocador dels mots ha fet sorgir, hores després, aquell poema en prosa de Baudelaire que duu per títol “Embriagueu-vos”, que copio a continuació. Tots dos imperatius, atzarosament junts, exigeixen i empenyen i allunyen la indiferència, el nostre mal del segle. Es complementen. Deixo aquí el text de Baudelaire, en traducció d'Anna Montero i Vicent Alonso (1983): ”Cal estar sempre embriac. Això és tot: és l'única qüestió. Per no sentir l'horrible fardell del Temps que us trenca els muscles i us vincla vers la terra, cal que us embriagueu sense treva. Però de què? De vi, de poesia o de virtut, com més us plagui. Però embriagueu-vos. I si a vegades, sobre els graons d'un palau, sobre l'herba verda d'una fossa, dins la solitud trista de la vostra cambra, us desperteu ja disminuïda o desapareguda l'embriaguesa, pregunteu al vent, a l'ona, a l'ocell, al rellotge, a tot el que fuig, a tot el que gemega, a tot el que roda, a tot el que canta, a tot el que parla, pregunteu quina hora és; i el vent, l'ona, l'estel, l'ocell, el rellotge, us contestaran: "És l'hora d'embriagar-se! Per no ser esclaus martiritzats del temps, embriagueu-vos incessantment! De vi, de poesia o de virtut, com més us plagui”.

[645] Ser actius plurilingües

Dono a conèixer molt breument un material que potser us pot interessar, que hem elaborat a la UAB (Servei de Llengües i Grup de Recerca en Ensenyament i Interacció Plurilingües, GREIP) amb el suport econòmic de la Generalitat de Catalunya. Es tracta del recurs Actiu plurilingüe, que vol sensibilitzar els docents universitaris dels beneficis del multilingüisme des de la potenciació de la llengua pròpia. Es tracta d’un senzill web amb algunes situacions relacionades amb la docència i la recerca que mostra amb vídeos breus els beneficis del multilingüisme. El material es presenta traduït a l’aranès, l’èuscar, el gallec, l’anglès i el castellà i té unes paraules introductòries de Georges Lüdi, expert en plurilingüisme i notable poliglot. D’aquí a unes setmanes farem una presentació d’Actiu plurilingüe a la V Trobada sobre AICLE i semiimmersió, que tindrà lloc a la UAB.

[644] Indigneu-vos!

Acabo de llegir el text Indigneu-vos! (2011), un “al·legat contra la indiferència i a favor de la insurrecció pacífica” que signa Stéphane Hessel (1917), resistent antifeixista, posteriorment diplomàtic i col·laborador de l'ONU, membre redactor de la Declaració Universal dels Drets Humans (1948) i defensor destacat de la causa de Palestina. La veu d'aquesta figura nonagenària reclama en nosaltres i en els més joves l'estat d'indignació contra les pseudodemocràcies en què vivim, contra el govern mundial dels financers, contra dictadures menys visibles que les del feixisme històric, contra els atacs militars preventius, contra el retrocés en l'estat del benestar, contra l'esvoranc cada cop més gran entre rics i pobres, contra els immigrants sota sospita o condemnats a viure sense papers, contra els mitjans de comunicació berlusconitzats, contra l'abús sota qualsevol forma. “Desitjo que tots, cadascun de vosaltres, tingueu el vostre motiu d'indignació”, afirma Hessel. La “facultat d'indignació i el compromís que en deriva” és un dels components essencials de l'ésser humà. Un dels punts clau del manifest de Hessel rau en la necessitat que la indignació es concreti per mitjà de fórmules no violentes, d'una insurrecció pacífica. I aquesta és la nostra, professionals de l'ensenyament de la paraula: tenim la responsabilitat de capacitar els nostres aprenents per expressar i comunicar la indignació. De què serveix que el programa de curs els ensenyi a presentar-se, si socialment se'ls nega la identitat? De què serveix que el programa els dugui a comprar per la ciutat, si no tenen recursos? De què serveix que el programa els faci mantenir una entrevista de feina, si no en tenen ni en tindran? De què serveix que el programa els faci descriure casa seva, si els ha arrabassat el pis el banc perquè no pagaven la hipoteca? Mil i un signes locals i globals ens demanen que ajudem els nostres aprenents a articular respostes, a vertebrar una sòlida superació de la indiferència. Ens toca capacitar els alumnes, doncs, per exercir pacíficament, amb la paraula, la funció lingüística crucial del moment: l'expressió de la indignació.

[643] Trobar la paraula esquerpa

Trobar la paraula adequada no és mai una feina fàcil. Ho saben els poetes, els traductors i ho sabem els aprenents de llengües, que som tots. Per això m'ha agradat descobrir una eina com phraseup, senzilla i gratuïta, que ens ajuda a trobar una paraula que se'ns resisteix, en el cas que ens vulguem expressar en anglès. Només hem de tenir una frase a mig construir amb un buit lèxic d'aquells que ens enrabien perquè no ens volen venir a la memòria, o, més sovint, amb una llacuna de vocabulari. L'aplicació, d'interfície transparent, ens demana que introduïm la frase i que marquem amb un asterisc la nostra paraula esquerpa. A partir d'aquí l'eina ens suggereix possibilitats, amb les definicions a un clic i l'opció de versió amb el traductor de Google a un altre clic. Hi ha la possibilitat, també, de sentir els àudios de les frases, de l'original i de la traduïda. Faig una prova: escric Messi is a * football player i considero que els resultats són força acceptables, més d'un s'ajusta al sentit que em convenia: els podeu consultar aquí mateix.

[642] Mantenir l'ús de la llengua

L'Associació de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia, formada per professionals del món jurídic, ha llançat la campanya “No canviem de llengua” per respondre a la situació de dèficit flagrant en l'ús de la llengua catalana en aquest àmbit professional. Les dades que recorda l'Associació són contundents: només un 3 % de les demandes, un 17 % de les resolucions judicials i un 16 % de les sentències que es dicten actualment a Catalunya són en català. Més de mil persones, en aquest moment, han donat suport a la campanya a Facebook. Ja fa anys que el missatge al ciutadà i a altres agents socials de no canviar de llengua és una constant. Pràcticament totes les campanyes de la Generalitat han incidit en aquesta qüestió: “El català, cosa de tots” (1982), “Depèn de vostè” (1985-1986), “Tu ets mestre” (2003), “Dóna corda al català” (2005-2007) i, singularment, la darrera, “Encomana el català” (2009-2010), enfocada centralment al manteniment de l'ús de la llengua catalana. També aquests darrers temps hem vist iniciatives enfocades a aquest objectiu, com la campanya “Si us plau, parla'm en català” de la Plataforma per la Llengua amb la col·laboració del Consorci per a la Normalització Lingüística i la Fundació Jaume Bofill, protagonitzada per nouvinguts. Vull recordar també la tasca de sensibilització dels TELP o la creació, entre altres, de materials específics per al manteniment de la llengua com l'opuscle de la Plataforma per la llengua Acull en català i ensenya'l. L'actual campanya de l'Associació de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia és tristament necessària i molt complexa, perquè el ciutadà, quan té relació amb la Justícia, tendeix a optar com en cap altra situació per patrons de conducta que convergeixen amb els que percep com a no problemàtics o no conflictius. I aquesta percepció, actualment, indica que allò normal i per defecte és encara fer servir el castellà. Les actituds dels ciutadans, doncs, han d'anar acompanyades d'altres que han de permetre el canvi de realitat i de percepció. Com recorda l'Associació “en aquesta tasca també hi estan implicats tots els poders públics (administracions públiques i també l’Administració de justícia), així com els operadors jurídics (jutges, fiscals, secretaris judicials, funcionaris de justícia, advocats, procuradors, graduats socials, metges forenses, entre d’altres)”.