VISITES


21.8.11

[694] Privilegis lingüístics

Aquests dies he viatjat per la Toscana, entre vinyes, oliveres, turons amb castellets al cim, densos boscos casentinesos, art florentí i romanalles arreu del poder, el mecenatge i les intrigues interminables dels Mèdici. La Toscana és una zona privilegiada d'Itàlia. També perquè la seva varietat lingüística es va establir com la comuna per a tota la península itàlica. Estimulada inicialment pels èxits literaris de Dante al segle XIV, la varietat toscana no es va començar a estendre decididament, amb tot, fins després de la unificació del país (1861). En aquell moment, segons el prestigiós filòleg T. de Mauro, només el 2,5 % de la població coneixia la varietat i la resta de la població no tenia per llengua materna cap varietat pròxima a l'italià literari. La maquinària de la unificació (burocràcia, escola, exèrcit, migracions...) va anar estenent la varietat privilegiada i al llarg del segle XX els italians han anat coneixent gradualment una segona llengua, l'italià, que ha anat esdevenint lentament la llengua materna de la major part dels ciutadans (remeto per a una explicació més extensa a L'italiano contemporaneo, de Luca Lorenzetti; Roma: Caroggi, 2002, reeditat el maig de 2011). En l'expansió al llarg d'un segle i mig de la varietat privilegiada hi ha hagut un coneixement parcial de l'idioma per part de la població (“[...] fino a la metà del XX secolo l'italiano è stato per molti una seconda lingua; nel migliore dei casi una seconda lingua dominata completamente (compresa e parlata, letta e scritta), nel peggiore è più frequente una seconda lingua solo compresa, ma non letta né scritta né tanto meno parlata […]”; Lorenzetti, p. 19). Els catalans podem entendre bé l'italià escrit i fins l'oral en certes condicions (discursos formals acadèmics, per exemple) sense haver-lo après formalment. Passejant per la Toscana, aquests dies, m'he sentit no pas tan lluny dels italians de fa un segle, que encara coneixien parcialment i gradualment la que havia de ser la seva llengua. Vet aquí un altre privilegi lingüístic: conèixer llengües romàniques, per gaudir de la comunicació amb parlants d'altres llengües de la mateixa família lingüística. Des de la parcialitat? Sí. La parcialitat en el coneixement i l'ús de les llengües és pertot. Per què no s'assumeix obertament? Per què les dades oficials la ignoren? Llegeixo en un informe recent de la Unió Europea (Europeans and Languages) que només el 3 % dels ciutadans europeus declara conèixer l'italià (més enllà dels que el tenen com a llengua materna). Per què no hi som comptats els que tenim, defensem i exercim el privilegi del coneixement i l'ús parcials?

2 comentaris:

  1. Vaig fer el meu primer 'Viaggio in Italia' quan tenia 8 anys. Un intercanvi polític ens va portar a Loano. Per a nosaltres van ser unes vacances emocionals. Vaig aprendre la llengua com una supervivent, escoltant-la, sentint-la molt propera. Un mes. Prou temps.

    L'emoció té un gran poder en l'aprenentatge. Una 'piccola bambina' envoltada d''amici'... Va ser un aprenentatge informal. Estructures, expressions, vocabulari... Els conservo, com un tresor, arrelats, intactes. És un coneixement parcial, però també, i hi estic d'acord, un privilegi.

    De la Toscana recordo una imatge, un capvespre, la darrera llum perfilant un camp d'oliveres sota uns núvols de tempesta. Carretera isolada, de tornada a Florència, quinze anys després del primer viatge. En conservo aquesta imatge. També, com un tresor, intacta.

    ResponElimina
  2. Molts gràcies, Teresa, pel testimoni (i els tresors).
    Enric

    ResponElimina