La conjuntura de crisi que ens ha tocat viure ens està passant massa factures. N'hi ha que es veuen amb nitidesa i n'hi ha que no es veuen tant i que són absolutament nocives; sembren llavors d'un futur indesitjable. Parlem molt de les retallades en tots els àmbits. Ens aturem, naturalment, en alguns sectors crítics com la sanitat o l'educació i, en canvi, no sé si estem donant prou importància al creixement exponencial d'un pensament ja prou arrelat en general a l'Estat espanyol que consisteix a considerar natural retallar sistemàticament en diferències, diversitat, llengües. Les crítiques d'alguns sectors, aquests darrers dies, a l'acord entre el Departament de Cultura, Fedicine i el Gremi d'Empresaris de Cinema de Catalunya que ha de conduir a fer que es doblin vint-i-cinc pel·lícules de Hollywood al català al llarg de 2012 (superant l'exigu percentatge actual de cinema en català) ens fa adonar clarament d'aquesta qüestió. Diverses veus s'han pronunciat contra el fet que la Generalitat tingui la pensada d'aportar ara diners (1,4 milions d'euros) a distribuïdors per a doblatge i còpies. Imagineu-vos com augmentarà ara amb la crisi la ja minsa sensibilitat multilingüe a l'Estat, que s'omple tradicionalment la boca de la lengua común. Com augmentarà ara que no hi ha diners, diran alguns, per a floritures. Ni per a plurilinguos, com deia fa anys Gregorio Salvador al seu llibre-pamflet Lengua española y lenguas de España. Es brandarà la raó econòmica, implacable, per bandejar tot el que sigui considerat accessori, allunyat de l'indiscutible denominador comú. No ens cansarem de repetir-ho: la llengua comuna entre ciutadans no és mai purament una llengua. És més aviat un conjunt de destreses, de predisposicions, d'actituds cap a la llengua. Cap a les llengües i els seus parlants. Cap a la comprensió de l'altre, que és un fenomen lingüístic i molt més. Podem retallar els canapés d'una inauguració, sens dubte, però no podem permetre'ns retallar cap element del nostre paisatge divers. Altrament, la crisi ens passarà una factura que no podrem pagar en molts anys.29.9.11
[706] Diversitat en crisi
La conjuntura de crisi que ens ha tocat viure ens està passant massa factures. N'hi ha que es veuen amb nitidesa i n'hi ha que no es veuen tant i que són absolutament nocives; sembren llavors d'un futur indesitjable. Parlem molt de les retallades en tots els àmbits. Ens aturem, naturalment, en alguns sectors crítics com la sanitat o l'educació i, en canvi, no sé si estem donant prou importància al creixement exponencial d'un pensament ja prou arrelat en general a l'Estat espanyol que consisteix a considerar natural retallar sistemàticament en diferències, diversitat, llengües. Les crítiques d'alguns sectors, aquests darrers dies, a l'acord entre el Departament de Cultura, Fedicine i el Gremi d'Empresaris de Cinema de Catalunya que ha de conduir a fer que es doblin vint-i-cinc pel·lícules de Hollywood al català al llarg de 2012 (superant l'exigu percentatge actual de cinema en català) ens fa adonar clarament d'aquesta qüestió. Diverses veus s'han pronunciat contra el fet que la Generalitat tingui la pensada d'aportar ara diners (1,4 milions d'euros) a distribuïdors per a doblatge i còpies. Imagineu-vos com augmentarà ara amb la crisi la ja minsa sensibilitat multilingüe a l'Estat, que s'omple tradicionalment la boca de la lengua común. Com augmentarà ara que no hi ha diners, diran alguns, per a floritures. Ni per a plurilinguos, com deia fa anys Gregorio Salvador al seu llibre-pamflet Lengua española y lenguas de España. Es brandarà la raó econòmica, implacable, per bandejar tot el que sigui considerat accessori, allunyat de l'indiscutible denominador comú. No ens cansarem de repetir-ho: la llengua comuna entre ciutadans no és mai purament una llengua. És més aviat un conjunt de destreses, de predisposicions, d'actituds cap a la llengua. Cap a les llengües i els seus parlants. Cap a la comprensió de l'altre, que és un fenomen lingüístic i molt més. Podem retallar els canapés d'una inauguració, sens dubte, però no podem permetre'ns retallar cap element del nostre paisatge divers. Altrament, la crisi ens passarà una factura que no podrem pagar en molts anys.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Però perquè s'insisteix tant en el doblatge? No podem veure les pel·lícules en versió original? Tampoc no costa tant acostumar a la gent a veure i sentir una obra d'art en tota la seva plenitud, sense treure-li la veu dels actors i la entonació que li pertoca a cada llengua.
ResponEliminaPerquè s'ha de pagar 1,4M d'euros perquè els empresaris de cinema compleixin la llei?
ResponEliminaQuin criteri se seguirà a l'hora de seleccionar les pel·lícules que es doblaran? Un criteri amb fonaments culturals o serà purament un criteri comercial?
La veritat, a mi, veure Shrek parlant català no em sembla el moll de l'ós de la defensa de la llengua i crec molt més raonable (no només ara que toca ser austers, sinó sempre) destinar els recursos a la subtitulació, que en tenir uns costos molt més reduïts, ens permetrà assolir més "quota" i de pas ens ajudarà a 'aprendre llengües'... o és que no és d'això del que es tracta?