[720] La llengua de la crisi

El discurs dels esforçats gestors de la crisi en què vivim ha fixat un vocabulari i unes expressions que s'han anat estenent socialment aquests darrers mesos i davant els quals cal continuar reaccionant. La llengua dels que se senten responsables de fer-nos sortir de la crisi ens indica contínuament, per exemple, que ja no hi ha retorn a l'etapa passada, que a partir d'ara tot serà ja diferent, que les coses aniran pitjor, si més no en els pròxims anys. Es tracta d'un discurs que parla de més productivitat, d'emprar més les capacitats que els recursos, d'actuar amb criteris d'austeritat, d'esforçar-se més, de tenir més responsabilitat en el que es fa, de ser més originals i creatius i de posar molta imaginació a la feina, de trobar noves maneres de fer les coses, de saber prioritzar, de buscar la sostenibilitat en totes les accions que s'emprenen, de saber automatitzar processos i estalviar temps i ser eficients. Es tracta d'un discurs que ens exigeix contínuament fer més amb menys. Hem de reaccionar davant l'extensió d'aquest discurs que aparentment entra bé, i davant el prejudici que porta implícit, i rebutjar-ne una assumpció acrítica. Fa dècades que hi ha persones i professionals de tots els àmbits de la vida social que fan molt amb no gens (amb una sabata i una espardenya, per dir-ho clar) i que són un dels motors de la nostra societat. Pensem en l'innombrable estol de voluntaris de tota mena que eduquen persones, recullen i reparteixen aliments, ajuden els qui ho necessiten, roben hores del seu temps més personal per cobrir els dèficits flagrants del sistema (educatiu o sanitari, per exemple) i repartir benestar, o deixen la pell a les seves rígides empreses amb la ingenuïtat de voler-ne millorar el funcionament. Quins d'aquests gestors de la crisi que no volen veure que la societat funciona gràcies a aquestes persones s'atrevirà a proclamar als quatre vents que hem de fer més amb menys? Quin responsable polític podrà exigir als avis i a les àvies que han assumit la tasca social de tenir cura dels néts mentre els seus pares fan horaris impossibles que facin més amb menys (amb menys pensió, és clar)? Quin dels responsables que s'hagi fet poc amb molt durant tants anys pot venir-nos ara amb la cantarella del més amb menys? Quin dels polítics que ha consentit i cultivat la ineficiència, la mediocritat i la improductivitat pot pujar a la tribuna a exigir res urbi et orbi? Qui que hagi barrat el pas a la creativitat, la innovació i les noves maneres es pot atrevir ara a demanar-les, com si s'acabessin d'inventar? Qui que no hagi vist, acomboiat, protegit i ajudat els que sempre han fet més amb menys, pot atrevir-se ara a demanar-los res? La llengua de la crisi s'estén. Les paraules que suggereixen l'avenç, la millora, la possibilitat de sortir-ne, són enganxoses com pega grega i generen adhesions fàcils. Però res no comença ara ex nihilo, com ens vol fer veure el discurs actual, que té aires de fundacional. Estic convençut que, si sobreviuen a tanta obscenitat, els que demà-passat faran més amb menys seran exactament els mateixos que abans-d'ahir ja ho feien tot amb no res.