[825] Tres apps lingüístiques de qualitat

Al món de les aplicacions per aprendre llengües per a dispositius mòbils hi ha de tot. Vull parlar avui de tres d'excel·lents que duen el segell del British Council. Una és la que porta per nom SoundsRight (per a iPad). Es tracta d'una senzillíssima però fantàstica taula amb els fonemes de l'anglès (phonemic chart). S'hi pot accedir a tots els sons i a la pronúncia de tres mots on apareix cadascun dels sons. La idea, sense oblidar l'objectiu promocional de la institució, és d'una senzillesa i una utilitat aclaparadores. Es tracta, d'altra banda, d'una app gratuïta. La segona app que vull comentar és la que porta el nom de LearnEnglish for Taxi Drivers (per a iPad i iPhone). Es tracta d'un fantàstic recurs que s'ajusta perfectament al que el Marc europeu comú de referència del Consell d'Europa anomena les competències funcionals, la llengua que algú pot necessitar en un context determinat. L'app conté, en quatre unitats, un curs en el qual es presenta el vocabulari i les expressions que un taxista necessita per interactuar amb els seus clients. Cada unitat es divideix en capítols que presenten tres parts, una animació, una sèrie de vint preguntes pràctiques i una secció de pràctica oral on es pot treballar la pronúncia per mitjà de l'enregistrament i el contrast. Es pot tenir constància, igualment, dels progressos fets. Com passa sovint amb moltes apps, la primera unitat és gratuïta en aquest cas però les altres tres, no (es poden adquirir a 0,79 cadascuna). Vull destacar també el fet que es pot triar la llengua de traducció dels diàlegs, entre set idiomes. La darrera app de què vull donar notícia respon des del meu punt de vista a una idea genial. És el senzill Language Learning Aptitude Test (per a iPad i per a iPhone), que ens permet avaluar, en general, la nostra capacitat per aprendre llengües, per mitjà de cinc proves que determinen, entre altres aspectes, la nostra destresa a reconèixer i comprendre paraules dites, la nostra memòria, la nostra capacitat de reconèixer estructures, models i regles en les llengües. Més d'un usuari de l'app, gratuïta,  arribarà a una puntuació que li permetrà rebutjar el prejudici que potser li van encolomar a l'escola primària: "tu no vals per a les llengües". Tres apps senzilles i de qualitat, doncs, amb el segell del British Council.

[824] Llengües sexis

Em descarrego de l'Apple Store les aplicacions que porten per nom Sexy Spanish i Sexy English (veig també Sexy Portuguese i Sexy French) per una quantitat inferior a un euro. Plantegen dotze temes relacionats amb la situació de lligar que es desglossen en tota una colla de frases adients a cada situació (o de simple vocabulari, en alguns casos) i que són pensades per a aprenents de llengües molt especialitzats. Els temes són "Saying Hello", "Smalltalk", "Meeting Up", "Making Reservations", "Ordering a Drink", "Ordering Food", "Relationships", "Compliments", "In the Bedroom", "Body Parts", "Physical Descriptions" i "Clothes". A més d'un centenar de frases elementals, l'app conté també uns tests molt senzills per veure si es domina la fraseologia. Això és tot. Malgrat la simplicitat, la idea és bona i no costa imaginar el català a la col·lecció, ni que fos com a pura estratègia de dinamització lingüística. Encara que, en realitat, vist el panorama polític després del "Meeting Up" Mas-Rajoy no es pot descartar del tot que algú encara vulgui seduir ara els catalans (avui mateix Rubalcaba parlava de federalisme, de retocar la Constitució, de la singularitat catalana en el conjunt de les autonomies: "You are different from the other boys here") i que puguin arribar a ser útils tota mena de recursos i estratègies lingüístics. Parlar català en la intimitat, al capdavall, és fàcil. El que ja no ho és gens és, a aquestes alçades, continuar intimant.

[823] Avaluar les apps per a dispositius mòbils

És un fet incontrovertit l'expansió imparable de la informàtica mòbil i el creixement exponencial d'aplicacions per a dispositius mòbils, especialment per a iOs i per a Android. Les aplicacions s'imposen per a tots els usos i en totes les àrees de coneixement, també en l'àrea de llengua, naturalment. Comença a ser habitual, d'altra banda, que individus o, més sovint, organitzacions, es trobin en l'avinentesa de voler distribuir els seus materials formatius en forma d'apps i, encara més, que alumnat i professorat hagin de seleccionar aplicacions per aprendre llengües entre els milers que n'hi ha als magatzems, que creixen i creixen cada cop més. Certes apps ens apareixen sovint aparentment semblants i no és fàcil veure'n les diferències a un primer cop d'ull, ni sempre presenten, d'altra banda, uns mínims de qualitat estètica, tècnica i pedagògica. Tots ens hem trobat amb algun fracàs en comprar alguna app, de vegades fins i tot malgrat els comentaris positius dels usuaris, que generalment són força orientadors. La creació o la selecció d'apps per aprendre llengües ha de passar pel sedàs d'una anàlisi crítica. Entre les rúbriques que es poden tenir en compte davant una app, deixo anotades les següents: Mobile Application Selection Rubric (eSkills Learning.net); The Mobile App Review Checklist (Palm Beach County Schools i Edudemic); Educational App EvaluationChecklist (T. Vincent); Education App Evaluation Rubric (T. Vincent) o Critical Evaluation of an iPad/iPod App (Kathy Schrock). Es tracta d'eines d'avaluació vàlides per a productes educatius de mena diversa, però que poden ajudar a tenir més criteri davant les aplicacions de llengua. Al bloc de Tony Vincent (Learning in Hand), especialista en la qüestió, es parla de les rúbriques que indico i d'altres.

[822] Entendre el món digital

Fa uns dies parlava d'una publicació interessant de Tom Chatfield i anunciava que tenia ganes d'escriure una entrada breu sobre una altra obra del mateix autor que havia llegit i considerava clara i il·luminadora. Es tracta del llibre 50 cosas que hay que saber sobre mundo digital (Barcelona, Ariel, abril de 2012). Comprendre la nova comunicació vol dir entendre els fenòmens que defineixen la digitalitat. El text de Chatfield respon amb cinquanta capítols breus excel·lents a l'objectiu d'explicar-nos els trets essencials del món digital. És impossible no sentir-se atret per uns quants dels capítols de l'obra i és també impossible no pouar coneixement aquí i allà, entre coses sabudes, mig sabudes o que tan sols sonen, d'una realitat que costa de trobar explicada amb sistematicitat: què és la netiqueta?, què és la realitat augmentada?, què són els smartphones?, què vol dir la web semàntica?, que és el culture jamming?, què són els mashups?, què són els serveis basats en la geolocalització?, què és l'agregació?, què és el que anomenem la internet de les coses?, què són el malware, el hacking, el crowdsourcing?, què són els avatars?, i els markup languages?, i el microblogging i l'audioblogging? La nostra literacitat, allò que ens fa humans, queda afectada per tots i cadascun dels fenòmens que configuren aquesta nova dimensió, la digital, on ja residim una part important de les nostres vides. L'obra, que recomano, està escrita en un estil impecable i en un to netament divulgatiu, d'acord amb la línia editorial.

[821] Calidoscopi Calders

Dissabte, 22 de setembre, tindré el gust de llegir contes de Pere Calders als Amics de les Arts, a Terrassa, amb l'acompanyament d'un músic de primera línia, el saxofonista Albert Julià, amb el qual, novament, hem compartit entusiasme per un projecte literariomusical (fa un parell d'anys vam muntar un espectacle sobre els contes de l'autor polonès S. Mrozek). La lectura s'insereix en els actes Calidoscopi Calders, en què Teresa Llordés inaugurarà una exposició de collages sobre alguns contes de Calders (enguany és tant el centenari del naixement de Calders com el centenari del collage) i hi haurà també una conferència de Jaume Aulet sobre l'escriptor i una lectura dramatitzada a partir de la seva obra. El nostre repte, de l'amic Julià i meu, és que la paraula i el saxo dialoguin i expliquin Calders des dels seus llenguatges respectius per traspassar un sentit, el nostre, als qui ens escoltin. A Feblesa de caràcter necessitem una música que suggereixi la falta de personalitat, la insubstancialitat, la volubilitat d'ún ésser humà. A Un crim necessitem que les paraules insistents de la tieta que acaben desballestant el cervell del protagonista ens repiquin el cervell sense parar. A Raspall necessitem el saxo més tendre per suggerir la il·lusió de l'infant davant l'escepticisme dels adults. A O ell, o jo, haurem de menester un llenguatge insostenible de mirall, de rèplica entre el jo i l'inexplicable i amenaçador doble sorgit per sorpresa que, naturalment, ha de ser destruït. A Coses aparentment intranscendents necessitarem que la música passi, com al conte, de la fotesa a la grandesa en l'espai brevíssim de trenta segons. I a L'esperit guia, on l'aparició fantasmal que viu el protagonista no és més que un acte enutjós i fallit, pensem que la lectura i la música han d'accentuar la comicitat. Gaudirem, doncs, aquesta setmana, interpretant Calders des de diversos llenguatges: de l'atrevida visió dels collages de la Teresa Llordés a la nostra visió de la lectura musicada. Com més llenguatges sobre el llenguatge, sens dubte, més comprensió.

[820] Llengües a la Catalunya lliure

Aquests dies es tanca un cicle històric i se n'obre un altre de molt complex. La desafecció, el menysteniment, les falsedats proclamades amb altaveu i repetides incessantment per part de la classe política espanyola sobre Catalunya, la musiqueta malintencionada a la qual semblava que els catalans ja ens havíem acostumat (“en la universidad no se puede hablar en castellano, ni en las escuelas, están persiguiendo el castellano en todas partes”), han anat indignant una part important de la població fins al punt que el got s'ha omplert i el sentiment de rebuig, de dignitat i de desig de llibertat de molts ciutadans no té ja retorn. La fase de la pedagogia, d'ensenyar qui som, de mostrar la riquesa de la nostra diversitat i de posar una cara amable s'ha acabat. La situació actual, amb tot, és d'una enorme responsabilitat. Desfer-se de la rèmora de l'odi, de la intolerància, de la persecució aferrissada d'allò divers serà una feina àrdua i plena d'entrebancs, però no serà pas la més important. La feina més important és conduir la llibertat cap a una realitat que valgui la pena: els catalans no es poden acontentar amb un país que no sigui modèlic en molts aspectes, amb una societat que no aspiri a ser justa, sensible i democràtica. En la construcció d'aquest país, per exemple, haurem de poder donar exemple al món de com es gestiona el multilingüisme, perquè sabem el valor que té una llengua per a la comunitat que la parla. Si no ho aconseguim, el projecte haurà fracassat. El pensament més radical sempre s'ha caracteritzat per formulacions maximalistes, taxatives; anys enrere, des de Catalunya es defensava el monolingüisme, allò del català “única llengua” a Catalunya, allò de “poder viure exclusivament en català”. El país que volem tenir la llibertat de construir no és ja aquell. Ara el repte és defugir el simplisme i saber gestionar la complexitat. Volem un país que sàpiga, naturalment, quina és la seva llengua, la catalana, mil·lenària, i que la defensi i la promogui a ultrança com a patrimoni de la humanitat i, alhora, un país que situï en un lloc digne i just les grans llengües d'identificació dels catalans (el castellà, és clar, en primer lloc, i l'àrab, el xinès i altres llengües de la nova immigració). Un país que valori i ensenyi les llengües germanes, les romàniques, que sigui competent en anglès i que ensenyi a apreciar i a valorar totes les parles. Esperem amb candeletes el moment de dotar-nos d'un model de gestió de la diversitat de llengües i de sostenibilitat lingüística que sigui un exemple per a tot el món. És per això que volem la llibertat, per exercir-la.

[819] Ser-hi o no ser-hi

Quan aquests dies els polítics catalans han anat manifestant si pensaven anar o no a la manifestació sobiranista de dimarts, la Diada de Catalunya, he pensat en la trampa de la presencialitat, la trampa que fa que en l'ensenyament, per exemple, es continuï encara posant una ratlla absurdament gruixuda entre l'activitat presencial i la no presencial o virtual dels alumnes, la trampa que fa obligatori assistir a classe per poder ser avaluat. Més enllà de l'innegable valor simbòlic de certes presències en certs moments, la presència és un fenomen complex que s'ha de poder computar i capitalitzar clarament en totes les formes. La manifestació de dimarts té a hores d'ara múltiples espais de presència i de comunicació a les xarxes socials, ja calibrables, entre els quals hi ha la Diada virtual que ha organitzat Catalans pel món, que ja té gairebé set mil assistents arreu del planeta procedents dels cinc continents. Les xifres de la manifestació de 2012 no haurien de ser mesurades amb els mateixos instruments que es van fer servir l'any 1977, o que feia servir fa uns anys la inquieta organització Contrastant (que consistien, bàsicament, a calcular quantes persones cabien en un metre quadrat de passeig de Gràcia). Que alguns polítics hagin dit que no aniran a la manifestació però que s'alegren molt que hi vagi molta gent podria ser una afirmació radicalment moderna; podria ser el reconeixement que la presència s'ha tornat un fet complex, amb matisos, amb entorns complementaris, amb modulacions. Però no ho és, perquè genera dubtes sobre els polítics absentistes i som en temps de cerca de claredats. Vénen, certament, moments complicats, en els quals caldrà afinar a comptar totes les presències amb tot el desplegament d'eines analítiques que sapiguem aplicar. Vénen moments en què caldrà saber trobar formes noves de ser-hi (com sempre: operacions de llenguatge), en què caldrà trobar formes més subtils i més contínues de presència que les aparatoses i necessàriament puntuals manifestacions al carrer. Vénen temps en què el ser-hi i no ser-hi esmunyedís i ambigu serà poc menys que un delicte. 

[818] Diccionari personal, encara

Continuo recollint a Aprendre llengües els comentaris totalment personals que publico regularment al diari Ara a partir d'algunes de les expressions que aquests darrers temps han saltat a la palestra. He dedicat unes ratlles a la liquiditat, ara que vivim amb frenesí a la modernitat líquida; al sentit de la paraula col·lapse; al mot recepta, ara que s'han fet més populars que mai associades a l'euro per recepta; al concepte de moda reinventar-se, que gairebé tothom prova de conrear en temps de grans convulsions i canvis com els que vivim; a la paraula magnat, tot pensant en el rei d'Eurovegas; a l'expressió a mansalva, que descriu bé la situació d'impunitat d'alguns dels més poderosos; a la paraula interrupció, a propòsit d'alguns comentaris sobre la de l'embaràs; a les enutjoses burilles, arran de les que han causat alguns dels incendis d'aquest estiu. I també al mot aprimar-se, l'objectiu de tantes i tantes persones a l'estiu i la metàfora que governs i periodistes han aplicat a les àrdues operacions d'aquests dies de fer més lleugeres, més fines, les administracions (de treure'n treballadors, ras i curt). Deixo l'enllaç a aquests comentaris breus de tall lingüístic, purs jocs sense pretensions, per si els voleu vistitar.