[844] Llengües a la pissarra

Els lliuraments d’informació que fem als nostres estudiants s’han diversificat enormement. Cada vegada és més infreqüent, és clar, que els servim dossiers de paper, pràctica que resulta insostenible a les organitzacions i que és poc ecològica i comença a ser mal vista socialment. Com més va més habitual és que lliurem o disposem els nostres productes o materials docents en múltiples espais virtuals, dels quals hem parlat sovint a Aprendre llengües. Una de les formes de distribució de les explicacions per part del professor (amb col·laboració, si pot ser, de l'alumnat) és també la pissarra. Les pissarres digitals interactives han eixamplat notablement les possibilitats de mostrar en un plafó tot allò que volem ensenyar, amb un grau d’enriquiment elevadíssim (interactivitat, mitjans, connexió a la xarxa, etc.). Les PDI fan també que la informació deixi de vincular-se a un aquí i un ara (¿recordeu aquella terrible sensació de no arribar-hi quan el professor esborrava la pissarra i no ho havíeu copiat tot i la informació esdevenia irrecuperable?): els productes generats a la pissarra digital poden ser enviats perfectament a l’alumnat pel professorat un cop s’ha acabat la classe (o abans). Un fet cert, però, és que no a tots els centres hi ha les PDI, o que no tot el professorat té la formació per fer-les servir, i que a una bona part de les classes de llengua es continua utilitzant la pissarra tradicional. Ha canviat res en la pissarra tradicional? Aparentment no, però en realitat sí. S’estén com la pólvora la pràctica dels alumnes de fotografiar la pissarra plena d'explicacions amb els telèfons intel·ligents o les tauletes. L’efímer es va reduint, doncs, a l’aula de llengua. Crec que el professorat, lliuri com lliuri la informació, ha de fer un esforç per utilitzar bé des de l’angle comunicatiu els espais que fa servir. Si fa servir les pissarres, és bo que les seves notes siguin suficients i autoexplicatives, que no depenguin excessivament de la seva presència, que ocupin l'espai amb una lògica, un ordre, una coherència. Quan entrem en una aula la pissarra de la qual no ha estat esborrada entenem, de cop, un munt de coses essencials de la classe que ja s’ha esfumat.

[843] Trobada de francès llengua estrangera

He estat a la 7e Recontre de Français Langue Étrangère (FLE), organitzat per les Editions Maison des langues amb l'Institut Francès de Barcelona, que ha tingut lloc aquests darrers dies a la seu d'aquesta darrera entitat. Les comunitats d'ensenyants de llengües (professorat, institucions, món editorial) són espais amb unes dinàmiques pròpies, en les quals de tant en tant és interessant immergir-se, tot i no pertànyer al gremi concret, per conèixer línies de treball o de possible expansió de les llengües en qüestió i fins i tot per veure si algunes de les pràctiques arrelades en unes comunitats d'ensenyants poden ser exportables a altres llengües. He estat darrerament en alguna jornada de professorat d'espanyol, o d'anglès ja fa més temps, i crec que l'observació d'aquestes comunitats aporta experiència interessant als responsables de la formació en centres d'idiomes multilingües. La qualitat dels tallers a què he pogut assistir aquests dos dies ha estat elevada (reflexió sobre la pissarra interactiva, reflexió sobre l'autonomia i la interacció en l'àmbit de l'aprenentatge amb digitalitat: le numérique, en francès). Ha estat excel·lent, també, la conferència de Marion Tellier sobre el llenguatge no verbal, entès no pas en el sentit més tradicional amb què se sol tractar aquesta qüestió i que tants prestatges omple a les llibreries, sinó amb perspectives innovadores. M'ha semblat molt interessant la seva reflexió sobre els gestos coverbals (espontanis, inconscients), generats en coordinació i en bloc amb la paraula i el pensament. Per què produïm els gestos coverbals? Quina relació real (d'impacte, d'adaptació) tenen amb el nostre interlocutor? Tellier també ha parlat del gest a la classe de llengua des del punt de vista de l'ensenyant (quina és la gestualitat de l'ensenyant?) i de l'aprenent i ha fet referència, igualment, al tema més conegut de la gestualitat segons les cultures. La conferència de Tellier, fonamentada en una àmplia base de recerca i farcida d'exemples significatius presentats en vídeo (d'alumnes i fins d'algun personatge polític rellevant) ha estat veritablement apassionant. M'hauria agradat sentir-la a parlar, també, d'un aspecte que quedava fora del seu objectiu, l'avaluació del gest. Si bé és cert que la llengua oral des de fa uns anys ja s'ensenya, després de molt de temps de ser el parent pobre en l'ensenyament de la llengua, i que unànimement es reconeix que la gestualitat en forma part, no és gens evident que s'avaluï i, sobretot, que s'avaluï bé aquest aspecte crucial de tota producció oral.

[842] El silenci anacrònic

Avui vull escriure unes línies sobre la jornada de reflexió, que estableix la llei orgànica 5/1985. Veig aquesta imposició d'un determinat silenci un dia abans d'una contesa electoral com una romanalla del passat, com un ritual comunicatiu d'una altra època. Quan els emissors dels missatges  polítics eren pocs (els mitjans de comunicació tradicionals i els altaveus polítics), podia arribar a tenir algun sentit establir un període de vint-i-quatre hores de silenci respecte a algunes qüestions i deixar tranquils una estona els electors (la paternalista invitació a la reflexió, amb tot, ja era tremendament ofensiva i desafortunada). Ara que la comunicació no depèn d'un qui, un aquí i un ara tan restringits, tan escassos, una jornada d'un cert silenci és ridícula. És ridícula perquè els missatges electorats són a la xarxa, amb perennitat, en forma de tota mena de discursos i en tota mena de modalitats a l'abast de qui vulgui llegir-los, veure'ls o escoltar-los. És ridícula perquè els opinadors no són limitats (i, doncs, potencialment silenciables), sinó incomptables i descentralitzats, i les seves audiències són, a més, fetes de persones que opinen i volen fer-ho i de connexions que repliquen viralment les opinions d'una banda a l'altra sense cap voluntat restrictiva. Molts rituals comunicatius s'han de replantejar urgentment: no els podem perpetuar com si res no hagués canviat si no volem dissociar certes pràctiques socialment imparables d'unes lleis o disposicions que continuen ancorades en el passat.

[841] L'esborrany imperfecte

Un esborrany és un tempteig, una provatura, una aproximació, una sospita, una intuïció convertida en uns gargots, unes notes, potser uns paràgrafs incipients dins un text ple d'incertesa. Un esborrany és un text d'exploració, un diàleg amb un mateix que s'ha precipitat en un full, un enfilall de preguntes impertinents que encara cerquen resposta, pertinència. Un esborrany és literatura íntima, que no es pot posar a l'abast de cap mirada per poc que un preui la seva imatge. Un esborrany equival a estar en calçotets i a mig afaitar, és a dir, en pèssimes condicions de sortir al carrer a fer-se veure. L'esborrany suposadament escrit per la unitat central de delinqüència econòmica i fiscal del cos nacional de policia el contingut del qual ha esbombat fa pocs dies un diari nacionalista espanyol té la paradoxal característica de no haver-ho estat. El text que acusa de corrupció dos presidents de la Generalitat dies abans de les eleccions no s'ha captingut com una humil provatura, sinó com un text definitiu (d'aquesta arrogància se'n pot dir, si voleu, filtració). Perquè un text on tot ja ha estat reflexionat i pensat, un text on no queden vacil·lacions, on la imprecisió és tan precisa, un text amb una funció tan i tan concreta i calculada i un destinatari clar no pot ser ja un esborrany: és un text amb tots els ets i uts, un document que s'allunya radicalment de la categoria del tempteig. Li sobraria, amb tot, per ser-ho, la covardia de jugar a ser i no ser, de llançar la pedra i amagar la mà, de dir i no dir alhora. Li sobraria la desautorització inherent a allò que no té autor.

[840] Ludolingüística

La realitat quotidiana ens serveix avui sí demà també un cos de realitat que ve de gust repensar des de l'òptica de la llengua, des de la manera que tenim d'anomenar les coses, des d'una mirada lingüística lúdica i d'aprenentatge. Alguns dels fets que aquestes darreres setmanes ens colpeixen es relacionen amb la vida política a Catalunya. He dedicat alguns apunts breus del meu diccionari personal, en aquesta línia temàtica, a les paraules immund (fent referència a la immundícia periodística d'aquestes darreres hores), xantatge, allunyament, quimera (fent referència a les paraules reials de fa dies sobre el procés sobiranista), determinar, irresponsable, emancipació, espanyolitzar (a partir de les conegudes afirmacions del ministre d'educació espanyol sobre l'ensenyament dels nens i nenes catalans), victimisme, planeta (amb motiu de les paraules de l'empresari del sector editorial), il·lusió (fent referència al president de la Generalitat), auditar o sobirania. També he escrit les glosses sareb, conducta, escombraries i desnonar sobre diversos fets o pretextos relacionats amb la crisi. Espero que alguna entrada us interessi, us faci pensar, us faci caure en alguna curiositat lingüística o us provoqui un breu somriure.

[839] Falsificar-se a l'aula de llengua

Sempre m'han inquietat les converses i les pràctiques discursives dels qui aprenen llengües. D'una banda, la falsificació a què es veuen forçats els aprenents perquè, senzillament, no tenen una llengua prou matisada per dir la veritat, la seva veritat, el que voldrien dir sense haver-se de trair. En una conversa apurada dins l'aula, l'aprenent de llengües de nivells baixos que vol ser capaç de conversar amb una certa fluïdesa i no encallar-se és capaç de dir que té tres gossos a casa si no sap la paraula que designa la seva mascota (una tortuga, per exemple). I un cop l'aprenent ja ha dit que té tres gossos sense tenir-ne cap, el pendent cap a la realitat virtual és molt i molt pronunciat, l'entrada inconscient en la gramàtica de la fantasia, inevitable. Una altra font d'inquietud són els temes de conversa que es proposen a moltes aules, que reapareixen després a les tasques productives de molts exàmens encara amb més control. Solen ser temes que conviden a una certa polèmica, més encara en nivells més alts on la capacitat de defensar les idees i d'argumentar és objecte d'una valoració estricta. Són temes, però, dels quals l'aprenent que va escalant cursos ja està completament tip, perquè es repeteixen incessantment, any rere any, en progressar en l'aprenentatge. L'aprenent no pot debatre més d'una vegada a la vida sobre l'eutanàsia, la pena de mort, la mascota preferida, les energies renovables o l'addicció al treball, que acaben sent temes, a més, específics d'aquesta curiosa parcel·la de la vida, la classe de llengua. L'aprenent de llengües té un límit d'artificiositat, vol aprendre, sobretot, vivint. Es dóna la circumstància, a més, que els aprenents que a la pausa de les classes parlen de l'actualitat i debaten sobre temes candents (la situació política, les eleccions als EUA) amb implicació i alhora amb cortesia, vetllant per mantenir la cohesió de grup, quan retornen a l'aula es troben massa sovint que han de tornar a capbussar-se en polèmiques desubicades de manual (quina sorpesa els reserva la unitat 5 del llibre? Els accidents aeronàutics), en espais asèptics on de vegades el més important sembla evitar el conflicte, mantenir la bombolla artificial del grup inalterada. Si la formació és virtual, moltes de les converses de cotó fluix tenen lloc al grup de Facebook que ha engegat el formador, per exemple, mentre que els alumnes generen el seu grup de Facebook paral·lel per expressar-se. Hi ha molts professors i alumnes, naturalment, que assumeixen la realitat i el conflicte, que posen per davant la realitat i l'autenticitat a la generalitat, la repetició i l'asèpsia. Hi ha professors i alumnes que el dia que una onada de plats voladors extraterrestres envaeixi la terra amb finalitats perverses trobaran que no és pertinent engegar a l'aula un animadíssim debat sobre mascotes.

[838] El regne de la fal·làcia

La campanya a les eleccions catalanes torna a sembrar el discurs dels polítics de fal·làcies. A les fal·làcies, o arguments no vàlids, ens hi tenen ben acostumats els polítics que menteixen pel broc gros com si la gent fos idiota o menor (o menys que menor, perquè ara els nanos pugen molt espavilats). El discurs polític conté tota mena de fal·làcies aquests dies i m'agradaria aturar-me en un tipus freqüent. Davant el futur estat català, la fal·làcia més estesa és l'argumentum ad baculum (l'argument del bastó, l'argument de la força). L'amenaça, la coacció, no val, naturalment, per liquidar cap tesi; tampoc la tesi sobiranista que alguns partits polítics porten avui als programes. L'argumentum ad baculum és, en realitat, una concreció d'un altre tipus de fal·làcia, l'argumentum ad consequentiam, que consisteix a trobar en les conseqüències (impossibles de provar) la raó de pes per oposar-se a una tesi ("Catalunya no es pot independitzar perquè aquest fet comportaria una fractura en la convivència"). La tesi no queda pas afeblida per un argument basat en una conseqüència i inspirat barroerament pel bastó. Tocant-se i gairebé fonent-se amb aquests arguments del tot insatisfactoris hi ha també l'argumentum in terrorem, l'argument de la por ("Si Catalunya esdevé independent serà un estat tan pobre com Xipre", o mil altres variants). Ens trobem dins el grup d'arguments (fal·laços) que s'adrecen a les emocions, que proven de manipular els sentiments dels receptors més que no aportar raons vàlides. Aquests dies es parla també d'una altra fal·làcia, la que s'anomena de la cortina de fum o la fal·làcia de la distracció. Els partits no sobiranistes afirmen que la coalició nacionalista ha fet servir el sobiranisme com una cortina de fum perquè les seves retallades, amagades, no poguessin ser jutjades. Seria la mateixa tàctica que explica la pel·lícula Wag the Dog (La cortina de fum, 1997), de Barry Levinson, en què el president dels Estats Units d'Amèrica s'hauria inventat un conflicte poc abans de les eleccions per desviar l'atenció d'un escàndol que li hauria pogut fer perdre els comicis. El sobiranisme, però, no és avui cap fum distractor perquè té les arrels clavades profundament en una part important de la voluntat popular. Deixeu-me tornar, per acabar, a les conseqüències, el bastó i la por. Tanco l'apunt amb un vídeo recent de campanya del PP sobre allò que hauran de patir els que duguin un cognom castellà el dia després de la independència. No sé si riure o plorar.

  

[837] Escriure a internet

He aprofitat aquests darrers dies de calma per llegir una obra que intuïa fonamental i que ara ja puc afirmar que ho és. És el volum Escribir en internet: Guía para los nuevos medios y las redes sociales (Mario Tascón, dir., Fundación del Español Urgente; Galaxia Gutenberg SL, setembre de 2012). Es tracta d'un text extens, de cinc-centes pàgines, que ofereix per mitjà de la participació d'un elenc molt ampli d'especialistes, breus articles sobre tot allò que es relaciona amb l'ús de la llengua als nous mitjans i a les xarxes socials. El ventall de temes tractats és molt ampli i s'hi troba referència a tot allò que es pugui imaginar, sota una divisió general prou acceptable: ús quotidià i ús professional. Si voleu comentaris sobre gèneres, els trobareu (correu electrònic, missatgeria instantània, xarxes socials, Twitter, wikis, blocs); si busqueu reflexions generals sobre la comunicació a la xarxa, també (com hi escrivim, com hi llegim, quin estil hi és oportú, quin tipus de llenguatge hi escau i quin no). Si el que busqueu es relaciona amb l'arquitectura de la informació, la usabilitat, les metadades, la naturalesa de l'hipertext, els formats multimèdia, l'accessibilitat o els aspectes jurídics relacionats amb els textos a la xarxa, també. El que més m'ha impressionat del volum és que malgrat l'atomització del contingut (més de vuitanta textos signats per més de quaranta experts), el text avança amb una extraordinària cohesió i les previsibles reiteracions hi són mínimes. Tan sols alguns tòpics com la famosa lectura en F de Jakob Nielsen, autoritat mundial en l'àmbit de la usabilitat, o la brevetat dels textos, o la seva naturalesa hipertextual, són leitmotifs que van reapareixent aquí i allà de manera ben natural. Més enllà de la insòlita cohesió del text i de la seva excel·lent planificació, l'obra ens interpel·la a cada pas. Deixeu-me formular una qüestió fonamental que és a la base de l'obra: ¿per a qui escrivim, finalment, en els nous mitjans a la xarxa, per a persones (com abans) o per a les màquines (els cercadors, per exemple, que fan que el nostre text existeixi, o no)? Poden les exigències del mitjà condicionar tant i tant la nostra manera d'escriure? Hi perdem algun llençol en aquesta bugada frenètica que ens fa prendre unes opcions d'escriptura prioritzant, per exemple, la usabilitat, la recuperació de la informació, l'apunt telegràfic, unes determinades disposicions dels continguts que saben que el lector sempre està a punt de fugir del text? La reflexió està servida. Vull recordar que el text es refereix a la llengua espanyola i als nous mitjans i a les xarxes socials, però que les anàlisis són fàcilment extrapolables a la llengua catalana o altres llengües i també a altres àmbits i productes de la digitalitat. Un últim comentari abans de recomanar-vos que corregueu a comprar Escribir en internet si no el teniu encara: el text parla, evidentment, de diversos formats multimèdia, però posa l'escriptura al centre de l'activitat a la xarxa. Un fet que de vegades hem volgut considerar transitori però que no sembla pas que perdi terreny significativament.

[836] Connecta't per aprendre

Aquests dies he llegit el text de Jordi Jubany Connecta't per aprendre: Aprenentatge social i personalitzat (Associació de Mestres Rosa Sensat, 2012). Es tracta d'un text planer, divulgatiu, adreçat especialment a un professorat que no ha de perdre contacte per res del món amb les formes del temps frenètic que li ha tocat viure, al qual el text ofereix reflexió, anàlisi i recursos. M'agrada el plantejament de l'obra (i el títol, un gran encert) i el fet que desplegui en set capítols relativament breus i directes alguns dels temes clau de la nova conjuntura ja ineludible d'aprenentatge amb connexió (món digital, actitud cap al coneixement, entorns, identitat, aprenentatge social, competència lingüística i audiovisual, tractament de la informació i competència digital). M'agrada també la prestació que ofereix a l'usuari de presentar alguns paràgrafs clau al començament de cada capítol i d'incorporar al llarg de l'obra codis QR que ens faciliten l'accés des de dispositius mòbils a uns quants dels enllaços que mostra o recomana. Les àmplies seleccions de recursos que contenen alguns punts del llibre, d'altra banda, així com les recomanacions de lectures per ampliar informació el configuren com una eina altament útil. Tot llegint trobo en les explicacions de l'autor algun desequilibri (de vegades va de la reflexió general als exemples concretíssims o les citacions d'autors de màxima autoritat amb molt poc espai de transició, per exemple) o una certa tendència a l'escriptura per a la xarxa, per mitjà de chunks de text amb una idea clau que s'imposen al lector com blocs amb aparença de ser gairebé autònoms. Més enllà de les meves preferències d'estil, considero Connecta't per aprendre un text que l'encerta en l'enfocament i en els temes tractats, com deia, i que gosa fer una fotografia fixa (per bé que és consubstancial a l'obra la necessitat de tenir els ulls oberts al canvi i a l'adaptació) d'una realitat que és caracteritza, precisament, pel seu moviment constant. Una gosadia que els lectors, sens dubte, agraïm a Jordi Jubany.