[842] El silenci anacrònic

Avui vull escriure unes línies sobre la jornada de reflexió, que estableix la llei orgànica 5/1985. Veig aquesta imposició d'un determinat silenci un dia abans d'una contesa electoral com una romanalla del passat, com un ritual comunicatiu d'una altra època. Quan els emissors dels missatges  polítics eren pocs (els mitjans de comunicació tradicionals i els altaveus polítics), podia arribar a tenir algun sentit establir un període de vint-i-quatre hores de silenci respecte a algunes qüestions i deixar tranquils una estona els electors (la paternalista invitació a la reflexió, amb tot, ja era tremendament ofensiva i desafortunada). Ara que la comunicació no depèn d'un qui, un aquí i un ara tan restringits, tan escassos, una jornada d'un cert silenci és ridícula. És ridícula perquè els missatges electorats són a la xarxa, amb perennitat, en forma de tota mena de discursos i en tota mena de modalitats a l'abast de qui vulgui llegir-los, veure'ls o escoltar-los. És ridícula perquè els opinadors no són limitats (i, doncs, potencialment silenciables), sinó incomptables i descentralitzats, i les seves audiències són, a més, fetes de persones que opinen i volen fer-ho i de connexions que repliquen viralment les opinions d'una banda a l'altra sense cap voluntat restrictiva. Molts rituals comunicatius s'han de replantejar urgentment: no els podem perpetuar com si res no hagués canviat si no volem dissociar certes pràctiques socialment imparables d'unes lleis o disposicions que continuen ancorades en el passat.