[911] La vida en un tuit (4)

Dies enrere vaig començar a fer una classificació de piulades a Twitter, desenfadada, que ara reprenc. Vam veure vuit tipus de piulades. Torno a la classificació amb la novena: 9) Hi ha piulades fetes per ous, per individus que no han retirat l'ou que els identifica i que no l'han substituït per una imatge escaient, humanitzada. Un ou que piula no mereix ser llegit:

@ciscopeiro tinc son. A mimir!!
— Sílvia Martín (@silviamartinseb) July 3, 2013

10) Hi ha tuits especialment descurats, que en un espai tan reduït com el de la piulada acumulen errades. Els manuals de l'ús de Twitter solen insistir que les piulades no són un espai per a la descurança, l'abreviació, la llengua més semblant a l'oral. No són agradables de llegir tuits com:

Bastentes calamarsades, a Ponts, a Ruptit,...
— Tomàs Molina (@TomasMolinaB) July 10, 2013

11) Un altre tipus de tuits són aquells que es presenten idèntics, regulars, com si es tractés d'una secció, amb continguts renovats a cada piulada, però sempre en la mateixa línia temàtica. És el cas, per exemple,  de la difusió que fa la companya valenciana Immaculada Cerdà @immacersan, que facilita als lectors regularment un dossier de premsa amb informacions d'abast lingüístic:

Què diu hui la premsa sobre les llengües? http://t.co/tXxmohZRnU
— Immaculada Cerdà (@immacersan) July 25, 2013

12) Una altra mena de piulada que s'estén cada vegada més és aquella que indica el mitjà a què dóna pas l'enllaç que incorpora. Per exemple, la indicació [Vídeo] en el cas següent. Es tracta d'una bona pràctica, que normalment contribueix a restar opacitat a allò que es recomana. Pensem que les adreces breus dels tuits fan estalviar caràcters però són ben poc transparents sobre allò a què apunten:

[Vídeo] Recreació del descarrilament del tren de Santiago http://t.co/uILovEw0Hf
— 324.cat (@324cat) July 25, 2013

13) Una altra piulada característica és la que s'adreça al destinatari amb preguntes (facilitant o no l'accés a alguna mena de resposta):

¿Te gustaría crear tu propio negocio? El 69% de los jóvenes se plantea la #emprendeduría http://t.co/zOBUuuhpi2
— Educaweb.com (@EDUCAWEB) July 25, 2013

14) I també són molt típics els tuits imperatius, ben sovint formulats sense cap mena d'atenuador, fet que no indica pas descortesia sinó que, senzillament, es relaciona amb la falta d'espai del tuit: 

Read The Graham Attwell Daily on http://t.co/qXgX637Tsr
— juandoming (@juandoming) July 12, 2013

15) La funció lingüística d'agraïment força directa té també un espai natural a les piulades. Un exemple: 

Gràcies a tu per fer-ho possible col·laborant amb nosaltres, Maria! @mnunesal @LlegirSagarra
— Lletres Catalanes (@lletres) July 12, 2013

16) Per acabar per avui, de vegades sobren les paraules als tuits. El tuit de suport moral es pot reduir a la inexistència de text, simplement a la pertinença a la comunitat vertebrada per una etiqueta:

#animogalicia
— Cristóbal Suárez (@cristobalsuarez) July 25, 2013

[910] El plaer de la connexió remota de llengües

La llengua és un terreny d'una amplitud i una generositat fora mesura. Dóna cabuda a tot. Si molt sovint hi perseguim el sentit exacte dels mots, la precisió, ens permet també agafar distància i veure les connexions vagues, boiroses però existents entre unitats. Si ens permet la certesa, ens facilita també espai per a la hipòtesi, la descoberta i el somni. En aquestes aigües més balderes però alhora apassionants he navegat aquests dies llegint un text no pas nou, el Diccionario etimológico indoeuropeo de la lengua española d'Edward A. Roberts i Bárbara Pastor. El diccionari conté algunes de les principals arrels de la llengua indoeuropea, aquella protollengua que William Jones va descobrir a la darreria del segle XIX a partir de l'exercici de contrast entre formes de llengües geogràficament tan allunyades (tan allunyades com el sànscrit i el bretó) i que es va anar reconstruint amb grans incerteses. Als qui estem acostumats a la pràctica intercomprensiva entre famílies com la romànica, el salt a les arrels indoeuropees és un salt cap a la reducció de l'explicitud, cap a la zona de les semblances menys aparents, un salt apassionant i arriscat, sense tantes seguretats però que contribueix a obrir-nos la ment a relacionar allò que no és aparentment semblant, a la possibilitat d'estendre ponts cap a territoris aparentment impossibles, una activitat avui dia essencial en tot ordre de la vida. Remenar les arrels indoeuropees és exposar-se a un exercici d'enfortiment de la competència plurilingüe. Tot llegint aquest magnífic text connectem la paraula estiu amb l'arrel indoeuropea aidh- ('cremar') o l'angina de pit o un congost amb la protoforma angh- ('estret'), o l'aptitud amb l'arrel ap- ('agafar, assolir'). Descobrim també amb curiositat màxima que la forma deru- és a la base de l'anglosaxó treow (tree) i alhora de la forma dur (llatí durus, 'ferm'). Hauríeu imaginat que un arbre i i la idea de la fermesa es retroben en una arrel indoeuropea comuna que significa 'ser ferm, sòlid'? Les sorpreses ens esperen aquí i allà: l'arrel dhwer- explica l'anglosaxó dor (door) i també una paraula com fora. La forma indoeuropea dnghu- ens explica el català llengua i l'anglosaxó tungo (tongue). Una forma com ger- ('reunir') ens fa entendre la connexió entre l'agora grega i la paraula gregari (la grex llatina, el 'ramat'). La forma ghos-ti- ens permet relacionar l'hostilitat (hostis del llatí) o l'hoste amb el giest (guest) anglosaxó. I rere la protoforma gwen- ('dona') cacem alhora un ginecòleg i una reina (la paraula queen anglosaxona). Sabríeu dir, d'altra banda, quina connexió hi ha entre l'anglosaxó hyll (hill) i la paraula excel·lent? L'arrel indoeuropea kel- ens ho explica: significa 'prominent, cim'. I entre el mot cor i l'anglosaxó heorte (heart)? La resposta és en la forma kerd-. No m'hi estenc més. He donat sobretot exemples de l'anglosaxó (l'anglès és tan sovint considerat assignatura pendent...) i hauria pogut donar-ne d'altres llengües també hereves de les migracions que fa milers d'anys els pobles indoeuropeus van iniciar des d'Euràsia cap al sud en una diàspora geogràficament molt àmplia. Us recomano aquesta obra perquè és un entrenament cap a l'obertura a les llengües, un exercici cap a la construcció de ponts on sembla que no es poden bastir.

[909] Tres visions sobre els materials

La hiperabundància de recursos i de materials per aprendre llengües es pot mirar des de molts angles. Hi ha un angle positiu: hi ha molts materials fets i tenim moltes possibilitats de poder utilitzar el que algú altre ha fet (i potser ha penjat desinteressadament a la xarxa) i els aspectes que entre tots anem cobrint són cada vegada més amplis. Si busquem materials per fer treballar els pronoms febles en català tenim des d'apps fins a presentacions dipositades a Slideshare fins a vídeos. Aquesta és una mirada positiva sobre la qüestió: entre tots estem cobrint (com si es tractés de la Via Catalana) tots els racons de la geografia de l'ensenyament-aprenentatge de llengües. Un segon angle d'observació ens fa veure que la hiperabundància ens exigeix una enorme capacitat de selecció, si volem dur algun dels materials o recursos al nostre entorn virtual d'aprenentatge. Aquí el docent (o l'alumne directament) tenen la responsabilitat de posar a la pràctica la competència informacional i digital i triar i triar bé, tot cercant la qualitat... i alguna cosa més. Alguna cosa més, perquè hi ha un tercer angle d'observació de la qüestió, a parer meu, que és el que em sembla més extraordinari. El fet que ja hi hagi moltes explicacions, per exemple, dels pronoms febles aquí i allà, en el món digital, a disposició de qui vulgui, exigeix al mestre no tan sols la capacitat de selecció i ús, sinó també d'aportació pròpia completament creativa i original. No té cap sentit, en efecte, fer una explicació dels pronoms febles en vídeo que segueixi el patró d'altres que ja existeixin en altres recursos lliures. És, senzillament, absurd. Mai repetir no havia estat una activitat tan sobrera. El moment és veritablement apassionant: el concepte de plagi s'eixampla i es redefineix. Fer en i amb els nous mitjans el que, a grans trets, ja està fet, té el delicte de no tenir cap valor, d'afegir soroll al món digital. El moment és apassionant, deia, perquè és l'hora dels mestres, és a dir, de les persones capaces d'aportar sempre una visió nova, única, singular, particular, no redundant, a l'explicació de qualsevol cosa. L'exigència és, doncs, extrema. Allò que caracteritza un mestre (i que farà que el seu vídeo a la xarxa sobre els pronoms febles no sigui una inútil reiteració) és una mirada irrepetible, un filtre sobre els fenòmens que explica que, agradi o no, aporta un valor afegit. El moment és extraordinari perquè ja res no té valor si no és altament sorprenent, creatiu, original, no obvi. Només sobrepassarà l'abundor el que sigui radicalment nou.

[908] VIII Congrés ACLES: l'aposta per la qualitat

Del 3 al 5 de juliol ha tingut lloc a Girona el VIII Congrés de l'Associació de Centres de Llengua de l'Ensenyament Superior (ACLES), organitzat aquest any pel Servei de Llengües Modernes de la Universitat de Girona. El Congrés ha acollit en aquesta ocasió uns cent trenta professionals de l'Estat que treballen en aquest àmbit, amb una nodrida representació dels serveis lingüístics catalans. El primer que s'ha de dir és que l'organització de l'esdeveniment, que ha donat cabuda a un repertori molt ampli d'actes acadèmics, ha estat tot un èxit, fet del qual hem de felicitar els col·legues gironins. Pel que fa al contingut de les comunicacions, moltes de les quals han transcorregut en paral·lel, puc fer referència també al nivell i a l'interès general. En la meva selecció he vist presentar productes per a la comunicació universitària, experiències d'ensenyament d'idiomes en línia, experiències de competència intercultural, iniciatives d'ús de carpetes d'aprenentatge, reflexions sobre les enquestes de final de curs dels estudiants dels cursos... De tot el que he sentit n'he tret alguna cosa de profit. Vull destacar també la conferència inaugural de Marta Estella, directora del Servei de Llengües de la UAB, amb el títol "Comunitat, agència i governança lingüística. Apunts per a una gramàtica de la política lingüística universitària en l'economia del coneixement", una reflexió completament actual. Perquè allò actual és, definitivament, allò que des de l'interès i la rellevància es caracteritza per ser original i per ser capaç de generar reflexió. D'altra banda, com sol passar en els congressos en què hi ha una forta presència de persones d'altres punts de l'Estat, al Congrés ACLES s'hi han percebut sensibilitats lingüístiques heterogènies: al costat d'actituds sensibles a la diversitat i a la competència intercultural, hem conviscut també amb algun estirabot fruit d'un inveterat monolingüisme. Em quedo amb l'esforç de les persones no habituades al català que han assistit als tallers, parlaments o comunicacions fets en aquesta llengua (no pas gaires) desplegant tota la seva capacitat de comprensió romànica amb l'actitud pròpia dels ensenyants d'idiomes: la d'obertura a les llengües. Una altra valoració que vull fer del Congrés fa referència a la vitalitat i a la complicitat dels serveis lingüístics de l'àrea catalanoparlant, ben palpable aquests dies a Girona. Unes condicions que han generat aquests darrers vint anys estratègies i productes interessants i valuosos i que són un terreny adobat per a noves iniciatives d'èxit. Per la meva banda, si al congrés ACLES de Pamplona hi vaig parlar d'ensenyament virtual universitari i al de València de com vivíem el boom 2.0 al nostre Servei, aquesta vegada, dins la reflexió general del congrés sobre la qualitat, he tingut el plaer de poder conduir un taller sobre les competències del professorat d'idiomes dels serveis lingüístics universitaris.

[907] Aprendre llengües: cinc anys de blog

El sis de juliol de 2008 engegava aquest blog, Aprendre llengües, amb una entrada dedicada al professor Juan Carlos Moreno Cabrera, que acabàvem de convidar a fer la conferència inaugural del curs 2008-2009 del Servei de Llengües (UAB). Ha plogut molt d'aleshores ençà. Aprendre llengües naixia com un espai per a la llibertat d'expressió, per la necessitat de trobar una professió independent, completament lliure de constrenyiments injustificables (en realitat, sempre he considerat escriure en aquest blog una veritable professió). Aprendre llengües naixia sota l'empenta del web 2.0 i de les possibilitats d'opinar que ens oferia, d'emetre, d'experimentar, de jugar, de ser-hi, de provar de construir la identitat digital. Naixia per la necessitat de creure que l'individu sol ja no anava enlloc i pensant que calia saltar a la palestra a trobar els interlocutors vàlids. Les persones que les estructures decimonòniques de les institucions no permetien aplegar en cap fòrum imaginable. Naixia per provar si era possible compartir amb companys, amb col·legues, amb desconeguts. Aprendre llengües apareixia aquell juliol de 2008 com un company essencial, no com un apèndix o un afegit a l'individu. Naixia amb voluntat de carpeta d'aprenentatge, d'entorn personal d'aprenentatge (de seguida hi vam començar a parlar amb fascinació dels PLE o els EPA), de diari personal, de recull d'algunes idees o reflexions abans o després de les classes. Cinc anys després, el diari és un recull d'interessos, de lectures, de recorreguts professionals, d'intervencions públiques, de converses i descobertes de persones que sempre m'han enriquit. El blog, amb els anys, ha esdevingut una mena de curs com el d'un riu, un curriculum, una tranche de vie. No tinc més que paraules d'agraïment per a les persones que l'han volgut visitar al llarg d'aquests cinc anys i que han ajudat a mantenir-lo actiu. Una cordial abraçada.

[906] Vídeos de la Jornada d'Intercomprensió

Incorporo avui al blog els vídeos de les diverses intervencions de la Jornada d'Intercomprensió Lingüística, que la setmana passada va tenir lloc a la Universitat Autònoma de Barcelona (vegeu l'entrada sobre la Jornada), a fi que els que no hi vau poder assistir pugueu donar-hi un cop d'ull si us interessa. L'esdeveniment va ser organitzat pel Servei de Llengües i l'ICE de la UAB i l'enregistrament es deu a Agustí Camps. Deixo també, a continuació, la comunicació sobre l'aplicació "Falsos Amics" per a dispositius mòbils, que ajuda a entendre per quin motiu el Servei de Llengües ha llançat aquest producte. Espero que us descarregueu l'app i que us ajudi a moure-us encara amb més plaer per l'àmplia avinguda del que és per a molts de nosaltres el nostre patrimoni lingüístic, les llengües romàniques.

Presentació de l'app Falsos Amics