[916] I have a dream: 50 anys d'un relat

Parlàvem ahir de l'auge actual de la narrativa en tots els àmbits de la societat. Acabàvem amb el vídeo que conté el relat polític fet a partir de la imatge de G. W. Bush mentre abraçava una víctima de l'11-S, fet a què fa referència C. Salmon al seu text Storytelling. Avui vull contraposar a la narrativa impostada de Bush el discurs de Martin Luther King pronunciat el 28 d'agost de 1963 en la Marxa sobre Washington, fa exactament cinquanta anys, discurs conegut popularment per la frase que repeteix i que expressa el seu desig de liquidació de la segregació I have a dream. Un discurs històric pel seu contingut, que aquest any més que mai, aprofitant l'avinentesa històrica del cinquantenari, caldrà portar a les aules de llengua oral. No en va el discurs de M. L. King és un dels grans exemples d'oratòria política de tots els temps. Bush i King, deia. La narrativa construïda pels gabinets de la maquinària de la propaganda davant la narrativa dels fets reals, que no demana artifici sinó purament la força de l'expressió. La narrativa de la sofisticació i l'oportunisme dels assessors davant la narrativa que sorgeix del fons d'un mateix, com deien els clàssics, ex abundantia cordis. La narrativa de M. L. King és la vivència dels abusos i la crueltat policial, la dels negres que no són admesos als hotels americans, la dels negres que no poden votar, la dels negres que són perseguits i discriminats arreu al dictat del només blancs. El relat d'una història que no havia acabat el 1963 i que no ha acabat ara. Recomano molt escoltar el discurs de M. L. King, rastrejar les seves metàfores (l'eloqüent imatge del pagaré no satisfet), observar les seves reiteracions retòriques en diversos passatges del text, ser conscients de com surt a trobar el seu públic (els esments als blancs assistents a l'acte, la llista de procedències dels diversos estats americans), notar la seva humanitat (fins el finíssim humor en la immensa gravetat). Som en època de narratives, sí, recuperant el vell valor didàctic i emotiu dels mites i de les paràboles. Quina diferència, però, entre la narrativa que és el relat senzill i viscut de la realitat o aquella que és el fruit de la mirada del venedor, que respon a la justificació artificiosa d'una marca, que no saps si és un conte o un cuento.

[915] Storytelling (1)

Llegeixo el text ja clàssic de Christian Salmon Storytelling: La màquina de fabricar historias y formatear las mentes (Barcelona, Península: 2008) sobre un tema que ha generat gavadals de literatura des dels anys noranta del segle passat i que no ens pot deixar indiferents a aquells que ensenyem llengua i contribuïm a fer que altres n'aprenguin. L'art i la tècnica d'explicar històries, com és sabut, ha experimentat aquests darrers anys un autèntic revival que va néixer fa uns anys als EUA. El pensament narratiu s'ha propagat en tots els àmbits: en l'àmbit polític, en el periodístic, en l'àmbit del màrqueting, en el de l'economia, en el de l'empresa. Si no pots articular una narrativa ja no ets res ni ningú. Si la teva empresa i els seus productes només tenen tristes marques o a tot estirar logotips i no, en canvi, històries basades en la marca, han perdut decididament el tren. Els casos del que anomenem storytelling són arreu: els soldats nord-americans, per exemple, s'entrenen amb videojocs realistes i participen en autèntics relats de ficció abans de la guerra; els polítics creen històries emocionants per explicar-se, com la que l'equip d'assessors de G. W. Bush va generar a l'entorn d'una imatge en què el president consolava càlidament una víctima de l'11 de setembre (vegeu les imatges al vídeo de més avall); Nike es va veure obligada a combatre el relat viral tan perjudicial per a l'empresa que presentava al món històries d'explotació humana en l'elaboració dels seus productes; milers de persones que treballen als call center, a molts quilòmetres dels seus clients potencials i a anys llum de les seves cultures es veuen obligats diàriament a adoptar noves personalitats (hola, le llamaba de Jazztel), a mantenir el seu doble professional, a tenir una ànima deslocalitzada. Com ens afecta la creació d'històries? Hem de saber crear-ne per sobreviure? Hem de saber fer front a les històries que ens embolcallen i, amb els recursos i la veu de la literatura, deixen sovint a segon terme els arguments racionals? Quines competències hem de tenir per crear i consumir relats en un món governat per les narratives? Continuarem.

[914] Escriure ciència en llengua planera

Acabo de llegir un llibre fantàstic per als nostres estudiants universitaris que se les heuen amb la producció de textos científics, o que en practiquen la correcta elaboració. Es tracta del text d'Anne E. Greene Writing Science in Plain English (The University of Chicago Press, 2013). El text és en anglès i aplicat a l'anglès, però qualsevol estudiant universitari hauria de poder traslladar les explicacions pertinents, mutatis mutandis, a la llengua catalana o a aquella en què es disposi a escriure un text de caràcter científic. Si destaco aquesta publicació és perquè la considero molt adequada al públic que indicava més amunt, i també a un públic més ampli, el d'aquells que ja comuniquen regularment la ciència. El text, després d'una introducció en què defensa el plain English també en l'àmbit científic, s'articula en diversos capítols que constitueixen una llista de suggeriments clau a l'hora de produir un text millor (a list surprisingly simple, segons l'autora). Es tracta de consells que sempre aporten exemples il·lustratius (antimodels i models) molt clars, i que van seguits de diverses activitats plantejades al lector-aprenent, molt útils, la solució de les quals es pot trobar a l'apèndix de l'obra. El plantejament del llibre és molt general i tot el que s'hi diu és vàlid per a les diverses disciplines científiques. Els punts principals que tracta el text són: com ajustar-se a l'audiència, com ajustar-se al registre adequat (informal, popular, convencional, abstracte), com trobar el to adequat; com construir una història per explicar la ciència (amb subjectes concrets, verbs forts, verbs actius, posant juntes les paraules que hi han d'anar); per què i quan fer servir la veu activa; com escollir el lèxic (ús de paraules breus, control de les paraules d'origen llatí, estalvi de sinònims, separació dels sintagmes massa complexos i confusionaris, elecció acurada dels termes tècnics); omissió de les paraules innecessàries; control de les redundàncies i dels mots de transició; control de les modalitats negativa i afirmativa; control de la col·locació al discurs de la informació vella i la informació nova; control dels elements paral·lels que hi ha en els textos; estímul de la varietat de llargades de les frases dels textos; nocions de disseny dels paràgrafs; tècniques per a la construcció dels paràgrafs. Les receptes de Greene, molt ben argumentades i justificades, conformen un volum d'altíssima utilitat a les aules universitàries. Tot en l'obra escau a la capacitació per a la comunicació de la ciència dels que fan les primeres armes en aquest terreny.  

[913] Mètode TED per parlar en públic

Aquests dies m'ha caigut a les mans el Método TED para hablar en público, de Jeremey Donovan (Ariel: 2013). M'hi he aproximat amb curiositat, per veure si el mètode em proporcionava algun element fonamental que calgués tenir en compte en ensenyar llengua oral, ara que la producció de vídeos per a la xarxa creix exponencialment, empesa per les classes capggirades, els MOOC i un cert esgotament de la preponderància a la xarxa dels textos escrits. El text de Donovan ("Los secretos de las conferencias que triunfan en todo el mundo") és el resultat de l'atenta observació per part de l'autor d'un munt de conferències TED (plenes d'idees valuoses escampant-se arreu del món), aquest espai de vídeos a l'entorn d'uns actes programats en què generalment en uns pocs minuts algú ens explica alguna cosa que o bé canvia radicalment una nostra percepció o bé ens empeny a actuar cap a un canvi. Si bé no puc parlar de decepció, perquè el text està ben escrit i paga la pena llegir-lo, he de dir també que no aporta res de nou al que ja s'ha dit una i una altra vegada sobre com parlar en públic. Potser allò que afegeix més valor a l'obra és la referència a conferències TED concretes, en diversos moments, que es poden anar a veure a la xarxa per detectar-hi els aspectes comentats. Els temes que vertebren el discurs del llibre, d'altra banda, són força clàssics: com escollir el tema, com fer-se presentar, com començar, com gestionar la part central de la conferència i les transicions, com concloure, què fer amb l'humor, com gestionar els suports visuals, el pànic escènic, el llenguatge no verbal... Més enllà d'algunes guspires, d'algunes troballes puntuals que fan pensar (frases contundents de l'estil de: "lo mejor que puedes hacer a la hora de impartir una conferencia es no contar con el apoyo de diapositivas" o "las diapositivas deben servirle al público, y no servirte a ti de chuleta gigantesca"), es pot afirmar que el text no té sorpreses per a les persones interessades en el tema. Un acaba pensant que el secret del mètode TED no és a les conferències en si mateixes, sinó en tot el muntatge TED que permet generar-les i difondre-les. Crec que aquesta altra història, la de l'èxit viral de les conferències TED, tindria molt més interès que l'explicació ja coneguda de com parlar en públic. 

[912] Atles de les minories

Aquests dies he llegit una obra que recomano, El atlas de las minorías (Le Monde Diplomatique en español i UNED: 2012). Es tracta d'un text que a aquelles persones interessades per les minories lingüístiques al món no ens pot passar per alt. Hi podem trobar dades actuals sobre grups lingüístics al món, però sobretot, i aquí rau l'interès de l'obra, una visió molt més àmplia del que són les minories que ens ajuda a comprendre'n l'essència. Una visió que comença per la definició de minoria feta per diversos especialistes (antropòloga, historiador, psicòloga, lingüísta, geògrafa, sociòleg, especialista en dret internacional). Una visió que té el valor de no oblidar cap racó del planeta, a més, i que es presenta amb profusió de mapes il·lustradors i exemplificadors de les dades adduïdes. Una visió que no fa pas un retrat merament actual, en sincronia, sinó que ens introdueix en la línia de temps de l'aparició, la configuració i l'evolució de les minories d'arreu del món, fet que ajuda a entendre la motivació d'aquestes minories. Una visió, d'altra banda, que no exclou cap minoria, sinó que prova de retratar-les totes (religioses, ètniques, lingüístiques o de qualsevol altra mena): així, per posar alguns exemples, l'Atles té un capítol per a la minoria romaní, el poble gitano; un altre sobre la minoria llatina als EUA; un altre sobre les vicissituds del poble armeni en el seu genocidi històric de fa un segle i posteriorment; un altre sobre el drama del poble kurd, migpartit entre diversos estats, o capítols apassionants sobre les minories a l'Àfrica, la Xina (es parla de cinquanta-sis minories en aquest darrer país) o l'Índia. L'atles parla també de totes les diàspores i migracions històriques (on han anat a parar els xinesos sortits del seu país, per exemple? quins chinatowns hi ha al món?), i estudia grups humans com el dels homosexuals, el dels refugiats bioclimàtics, el dels discapacitats, la minoria singular integrada pels multimilionaris, el grup de les dones dirigents o el grup integrat per la comunitat anomenada ecològica. La darrera part del text ("¿Todos minoritarios?") ens fa adonar de la gran quantitat de minories al món. L'atles les ha explicat amb rigor, n'ha traçat la història i les ha il·lustrat fantàsticament en mapes i taules. Per tot això, els amants de la diversitat (la lingüística i les altres) no ens podem perdre aquesta publicació.