[921] Controlar les marques de certesa

La modalització es manifesta de moltes maneres als textos, escrits o orals. Un aspecte sobre el qual no es presta gaire atenció és el control dels elements modalitzadors (vegeu en aquest apunt una breu explicació dels tipus principals) des del punt de vista de l'ús o l'abús que se'n fa en els textos. Fixem-nos, per exemple, en un element característic de la modalització, el grau de certesa. Tant si el grau de certesa és elevat al nostre text com si no ho és (i, sobretot, en aquest segon cas), és molt recomanable fer servir la dosi justa d'elements al servei del grau de certesa. Si en fem servir molts que expressin un grau elevat (evidentment, amb tota seguretat, òbviament, sens dubte, etc.), la imatge que rebrà de nosaltres el receptor serà aclaparadora i probablement pedant i, sense necessitat, excessiva. Si en fem servir molts que expressin un grau de certesa baix, potser per prudència en les afirmacions o pel rigor intel·lectual de no voler fer passar per certs aspectes que no tenim per tals, pot ser que fàcilment el nostre discurs soni excessivament incert. De vegades, si la càrrega d'escuts que utilitzem és molt alta, el text acaba perdent tota capacitat de dir res, les afirmacions s'anul·len i la imatge que donen de nosaltres no ens beneficia. Si ens fixem en el text següent enregistrat, trobem una allau d'elements al servei de l'expressió d'un grau de certesa baix, que deixen el passatge pràcticament sense sentit, o amb una força tan lleu que acaba sent qüestionable si calia aportar l'exemple al nostre discurs.

listen to ‘grau certesa 1’ on Audioboo

El passatge següent, que reelabora l'anterior, expressa amb una sola paraula (suggeririen) el grau de certesa baix. És suficient i no cal redundar-hi. El receptor del text en té prou per saber que ha d'agafar les afirmacions de l'emissor cum grano salis.

listen to ‘Grau de certesa 2’ on Audioboo

[920] Llengua i cultura

En els més de cinc anys de vida d'aquest blog, interessat sobretot en el present i el futur de les llengües i el seu aprenentatge, he dedicat algun apunt a les paraules catalanes que es perden (llegiu l'apunt que feia referència als llibres de B. Pivot, per al francès, i P. Vidal o J. L. Carod-Rovira per al català). Aquests dies he llegit el Vocabulari del pagès de Miquel Pont, editat fa uns anys per Pòrtic (trobat fa una setmana en una parada de la Setmana del Llibre en Català), amb respecte, curiositat i interès. L'edició presenta una selecció alfabètica de termes que apareixen acompanyats d'imatges o de dibuixos il·lustratius. Bona part dels termes que s'hi recullen em resulten familiars, perquè una branca de la meva família té les arrels a la Cerdanya i el vocabulari de pagès sempre m'ha interessat per conèixer les formes de vida i, també, alguns secrets del funcionament de la llengua (llegiu, si voleu, l'apunt que vaig fer amb motiu d'una publicació sobre el parlar de Cerdanya). Si bé és natural que el vocabulari que va associat als objectes del passat vagi quedant desusat, també és cert que hi ha molt lèxic que podria perpetuar-se fàcilment amb el senzill i habitual recurs de la transposició de sentit a altres àmbits. No oblidem que moltes paraules del llatí nascudes en els camps de conreu ens arriben amb força amb sentits allunyats del sentit primigeni. És el cas de cultura, per exemple, o vers (que fa referència al canvi de solc en llaurar, a la girada: el mateix gir que fa el vers). Un mot com assaonat (de saó, paraula que expressa com queda un terreny després de ploure) s'hauria de sentir aplicat als terrenys a punt per a l'èxit (una persona ben preparada, un projecte ja a punt); un mot com esbrossar (netejar els marges) pot servir perfectament per a qualsevol operació de neteja en termes metafòrics; un mot com empeltar pot designar els professionals ja imprescindibles avui dia que es caracteritzen per tenir un grau elevat d'interdisciplinarietat; la paraula clivella (una fissura) té el seu espai natural en un món d'esquerdes i trencaments (fractures socials i digitals, per exemple); un mot com plançó hauria de ser la forma de referir-se a un rebrot que serveix per generar un arbre nou, també en un ordre de coses allunyat del món de la pagesia. Tot defugint la nostàlgia, hem de tenir la porta oberta al coneixement dels mots que ens han configurat com a poble, que constitueixen un substrat irrenunciable de la nostra cultura, i sospesar si poden tenir altres possibilitats d'ús en el vastíssim terreny que és la llengua. Deixeu-me acabar amb una pregunta després de llegir l'entrada dedicada al mot falç al Vocabulari del pagès. Hi deu haver joves ciutadans que canten "Bon cop de falç" sense identificar bé l'objecte?  

[919] Com dir-ho: l'entrevista

Aquests dies he llegit un text de Marta Albaladejo sobre un gènere concret de discurs, l'entrevista, que m'ha interessat. Es tracta de Cómo decirlo. Entrevistas eficaces en el ámbito educativo (Barcelona: Graó, 2010). En deixo unes impressions a Aprendre llengües. El text té un valor indiscutible per als mestres o futurs mestres, el públic al qual s'adreça centralment, i moltes de les reflexions que conté són vàlides també per a professionals d'altres àmbits. Cómo decirlo alterna les explicacions discursives amb taules molt gràfiques i útils, exemples i activitats sempre rellevants, algunes de les quals conviden a una autoavaluació informal o, com a mínim, a una reflexió constructiva. L'obra comença analitzant el terreny apassionant de les converses de feina (o de vegades simplement a la feina) i el seu profit o, contràriament, els seus riscos i la comunicació laboral tòxica, i dóna consells per protegir-se de la comunicació insana. El text entra ja després centralment en el gènere entrevista i la delimita, en fa més endavant una tipologia i estableix les característiques o les condicions per a les entrevistes educatives de qualitat. Es refereix a aspectes de temps i espai, dels participants i els seus rols, de l'estructura i les fases de l'esdeveniment comunicatiu, el to, els instruments que s'hi poden fer servir o les normes culturals entre altres. I aborda també els aspectes relacionats amb les emocions i es refereix, per exemple, a l'empatia, l'assertivitat, la comunicació positiva i els sentiments ocults dels participants. M'han interessat especialment les implicacions i les traces verbals de tot allò que s'esdevé a les entrevistes: per exemple, el control del llenguatge planer, positiu i eficaç (vegeu la taula comparativa de missatges eficaços i ineficaços que apareix a les pàgines 120-121), o la gestió del llenguatge per a la solució dels conflictes. També he trobat molt útils els plantejaments d'Albaladejo seguint Eric Berne d'analitzar els estats del jo amb què les persones comuniquen a cada moment a les entrevistes (estat de nen, d'adult o de pare) i la seva traducció lingüística. I, naturalment, totes les estratègies perquè l'estat d'adult trobi un altre estat d'adult en l'entrevista, garantia per a l'eficàcia en l'acte comunicatiu. En definitiva, considero Cómo decirlo un text molt recomanable sobre un gènere de discurs massa sovint deixat a la improvisació dels que hi participen. El gènere classe, indubtablement, ha robat protagonisme a l'entrevista, un espai no gens irrellevant en el clos escolar.

[918] La retòrica del moment

Aquests dies he llegit el llibre de Sam Leith ¿Me hablas a mí? La retórica de Aristóteles a Obama (Madrid: Taurus, 2012), un excel·lent manual de retòrica. L'obra està estructurada en les cinc parts clàssiques de la creació dels discursos orals: la invenció o establiment de la carn del discurs; la disposició o col·locació de les peces; l'elocució o selecció de la llengua, l'estil i els efectes retòrics; la memòria o decisió sobre com estarem en condicions de dir el que hem de dir (llegint, semillegint, recordant fil per randa, fent servir un guió) i l'acció o l'hora de la veritat. El text repassa de manera magistral aquestes cinc etapes amb referències constants als textos i els fets dels pares de la retòrica de la Grècia i la Roma clàssiques i amb esments també a autors, fets i discursos contemporanis, no exempts de polèmica en algun cas. Cadascun dels capítols té el colofó d'un altre que vol ser un exemple, una mostra, l'exhibició d'un campió de la retòrica en relació amb el que el text acaba d'explicar. Així, les figures i els discursos de Satan (el primer mestre de l'eloqüència), Ciceró, Abraham Lincoln, Winston Churchill o Adolf Hitler i de Martin L. King i Barack Obama són analitzades per Leith. L'autor dedica la darrera part de l'obra a les tres branques principals de l'oratòria des de l'antiguitat: la retòrica deliberativa, la retòrica judicial i la retòrica epidíctica. Aquests tres tipus de retòrica ens fan pensar en la retòrica del moment, la que es fa més necessària al moment polític actual. La retòrica judicial té un temps, el passat, i es mou en el terreny de l'anàlisi dels fets i l'alimenten les consideracions sobre la justícia i la injustícia, la il·legalitat i la legalitat. La retòrica epidíctica té un altre temps, el present, i elogia o recrimina. La mou el judici sobre la noblesa o la vilesa dels fets i les persones (és la retòrica del sofista Gòrgies, per exemple, provant de defensar Helena). L'altra branca de la retòrica té un altre temps, el futur: és la retòrica deliberativa, la de l'avantatge o el perjudici. La que s'orienta cap a l'acció o cap a la inacció. Aquesta és la nostra. No hi ha temps a perdre, ara, en el passat i en el present i en les seves respectives retòriques. No hi ha temps per al judici del passat ni per als elogis i els blasmes dels contemporanis. Ara és l'hora del futur, de la deliberació.

[917] Storytelling: la narrarquia (i 2)

Som en un món, dèiem al fil de la lectura de Christian Salmon, governat per les narratives. En tots els àmbits, també en el laboral. El model de l'empresa muda del passat, en què es prohibia que els treballadors parlessin, perquè deixaven de ser productius, ha passat a la història. Les organitzacions, ara, es vertebren en narratives (adéu a les check-list i les presentacions fal·laces), és l'era de l'storytelling. Els executius esdevenen, doncs, storytellers, generadors de relats. Uns relats que han d'atrapar els treballadors com els podria atrapar una bona novel·la. L'empresa relatadora, contrària a l'empresa muda, es preocupa també per les històries dels assalariats i considera que el silenci és, precisament, allò que mata l'empresa. Considera que tothom té una història per explicar, en un informe o davant la màquina de cafè. El repte de l'empresa, en aquest cas, és monumental: l'organització vol comptar amb aquestes històries i, encara més, una de les seves tasques principals és gestionar el capital narratiu del grup entenent que els relats són un factor clau per a la innovació i el canvi i, alhora, una eina d'aprenentatge. La metodologia en aquests casos, ens diu Salmon, és llarga i costosa (amb software específic, fins i tot) i l'empresa relatadora substitueix alguns dels seus documents fonamentals (reglaments interns, objectius, procediments) per l'articulació dels relats que s'hi generen. Evidentment, l'storytelling a l'empresa és un terreny relliscós: el gegant Enron, per exemple, se'n va anar a l'aigua després de crear una ficció completament tòxica i falsa sobre allò que no era. Perquè l'aplicació de l'storytelling a l'empresa no és tan senzilla: el relat d'empresa pot esdevenir una contrarealitat amb un poderós efecte hipnòtic, esdevé fàcilment un sistema de control, un mecanisme de poder, una arma per formatejar les ments. Els treballadors tenen i tindran sempre contranarracions o històries que no seran vistes tan sols per l'empresa relatadora. Històries de llibertat contra les narrarquies alienadores, històries de dessincronització de les ficcions del poder.