[935] El govern dels mems

Surto de la lectura de Memecracia. Los virales que nos gobiernan, de Delia Rodríguez (Barcelona: Planeta, 2013). La xarxa i la seva dinàmica d'expansió viral de determinats missatges d'èxit ha permès repescar i redimensionar la noció de mem. El mot mem va ser inventat pel zoòleg Richard Dawkins (1976, El gen egoista) per referir-se al que l'autor anomenava unitats de transmissió cultural: la seva essència és replicar-se, expandir-se per contagi. A la xarxa, aquestes unitats capturen allò més preuat i disputat per tothom, la nostra atenció; ens xuclen l'interès, ni que sigui momentàniament, i s'expandeixen per contaminació evolucionant moltes vegades mentre s'escampen. Avui dia és important situar-se davant els mems: fugir del seu govern, quan vulguem i puguem, i crear-ne i provar de conduir-los, si ens cal. Vet aquí, doncs, una nova activitat lingüística i comunicativa i unes noves competències. El primer que ens cal fer, naturalment, és comprendre la naturalesa dels mems. Els mems es poden concretar en diversos formats (so, text, imatge, vídeo, imatges animades...) i es caracteritzen per ser enganxosos, tocar l'emotivitat, sovint contenir una història (vegeu els apunts que dedicàvem a l'storytelling: 1 i 2). El mem que acaba triomfant sol contenir una sorpresa, uns personatges i unes situacions arquetípics, sol implicar diversos sentits en la recepció, sol ser atractiu, sol fer pensar en alguna mena d'aplicació útil del missatge difós, sol convidar a compartir-lo (conté una consigna més aviat positiva que negativa). Els mems poden ser creats, construïts, premeditats, o, en canvi, ser productes atzarosos. Un altre dels elements que els defineixen és que la seva expansió i la seva evolució no són previsibles al cent per cent: els mems amaguen un factor misteriós, incontrolable. Si som creadors de mems, o sembradors de mems, hem de tenir en compte totes aquestes qüestions. I si som consumidors de mems (tots en consumim ben sovint) hem de mirar de no ser-ne víctimes i de saber-hi ser immunes. Hem d'evitar que ens dirigeixin (són en tots els àmbits: la política, l'empresa, la publicitat, la moda...) i hi hem de sobreposar en nostre raonament crític. Cal que puguem determinar si els estenem, si prolonguem el contagi, o si els fem boicot (modificant-los el sentit, per exemple, fent-los memjacking). La literacitat crítica té avui, amb l'expansió dels mems a la xarxa, un nou terreny d'aplicació. Pel que fa a la seva recepció, cal projectar-hi l'hàbit de la sospita i fugir, si ho creiem oportú, del seu govern. Es tracta de negar-los l'atenció i la possibilitat de rèplica. Es tracta de ser-ne, si volem, independents. [Deixo a continuació un vídeo d'Enric Jardí explicant els mems, des de la seva dimensió imatgística, sobretot.]