[951] La provocació dels MOOC (1)

El dia abans de començar les vacances de Setmana Santa vaig assistir a la jornada Vull fer un MOOC: per on començo, organitzada per la Secretaria d'Universitats i Recerca de la Generalitat de Catalunya amb la col·laboració de la UPF, la URV i la UOC. La jornada tenia com a substrat immediat la iniciativa dels catorze projectes MOOC a què l'AGAUR ha donat suport en una convocatòria específica (entre els quals tenim la sort de trobar-nos amb un MOOC de llengua, com explicàvem en un altre apunt), al voltant del creixement dels quals es desenvoluparà el projecte de recerca 14MOOCs14. La jornada, que va tenir lloc a Barcelona (UPF), va servir per visibilitzar el compromís de la Generalitat amb el fenomen disruptiu dels MOOC i, alhora, el compromís de professorat de les universitats i organismes centrals o unitats tècniques que en formen part per engegar experiències MOOC. La conferència de Pedro Pernías, que alineava els MOOC amb l'emprenedoria, i el diàleg de Miquel Duran i Jaume Pujol, van respondre a les expectatives i a un sentiment d'eufòria continguda sobre els cursos massius oberts en línia. Els MOOC, nascuts el 2008, són arreu, són en expansió, representen una nova forma de distribució i generació del coneixement i és saludable que els professionals i les seves universitats vulguin ser-hi. Acabin sent el que acabin sent, els MOOC són un factor evident de dinamisme en l'educació superior. Un impressionant esperó per a la reflexió sobre els continguts, l'avaluació, la certificació, el rol del professorat, el rol de l'alumnat, les metodologies docents, l'ús de la tecnologia per aprendre. Els MOOC són una autèntica provocació de la qual cal participar, encara que només sigui per poder entendre més bé les formes que vindran més endavant (o les que ja han existit més enrere). Són una provocació perquè posen l'aprenentatge i els aprenents a lloc (al centre); són una provocació perquè ens recorden que fer servir tecnologia per ensenyar (vídeos, per exemple), és molt senzill; són una provocació perquè posen les classes (les massa sovint recòndites classes) a la vista de tothom; són una provocació perquè passen l'aprenentatge per davant l'avaluació i la certificació; són una provocació perquè, en les seves formes més simples i barroeres, liquiden principis pedagògics bàsics i ens retornen al temut conductisme, al discurs dirigit del docent, a la desatenció quasi total del mestre cap als alumnes; són una provocació perquè parlen d'autonomia de l'aprenent i d'avaluació entre iguals com si s'acabessin d'inventar, fent de la necessitat (qui pot atendre milers d'aprenents?), virtut: si no hi ha professor... més val que hi hagi autonomia i algun col·lega que es presti a avaluar-nos...; són una provocació perquè obren els aprenents a la necessitat de crear xarxes per aprendre; són una provocació perquè les universitats saben que cal ser-hi, però no han desenvolupat, encara, models sostenibles per desenvolupar i impartir MOOC... Tots aquests vessants provocatius fan que els MOOC siguin vistos com una realitat escàpola, en necessària evolució, que s'ha d'anar perfeccionant i ha d'anar encaixant en l'ecosistema que els ha fet néixer, la cultura digital. O qui sap si desencaixar-se'n. La jornada de la SUR va servir per compartir l'eufòria continguda davant un fenomen nou, farcit de pros i contres, fet que ningú no s'amagava de confessar. Un fenomen ple d'incerteses que, de moment, ja té a l'actiu estar canviant moltes coses.