[704] Llengües enemigues

Fa un mes i mig moria a Neuchâtel (Suïssa) l'escriptora hongaresa Agota Kristof, ben coneguda i traduïda a un gran nombre de llengües. Els amants de les biografies lingüístiques d'escriptors (les de Canetti, Manea i tants altres) tenim en la seva obra autobiogràfica un testimoni excel·lent del gènere, caracteritzat en aquesta ocasió per la cruesa típica de l'autora. Em refereixo a la colpidora novel·leta L'analfabeta, de 2004 (traduïda al català per Laertes el 2005, a cura de M. Solé). És fascinant el relat sense concessions de la duríssima lluita de l'autora amb un context hostil (pobresa, desplaçament, internament, exili) que inclou també, inevitablement, l'experiència amb les llengües. El seu idioma matern va ser l'hongarès (“Jo ni tan sols m'imaginava que pogués existir una altra llengua”) i ja de ben petita, al seu poble, Agota visualitzava la llengua dels gitanos que també hi vivien com una llengua que no podia ser res més que un invent (“jo pensava que no es tractava d'una llengua de debò i que no era sinó una llengua inventada que només parlaven entre ells”). El trasllat a viure a la zona fronterera d'Hongria amb Alemanya la va abocar, de petita, al contacte amb el que ella anomena una primera llengua enemiga, l'alemany, en la qual veia la traça de l'ocupació militar austríaca del seu país, la llengua de l'invasor. L'ocupació russa d'Hongria, al cap de molt poc, la va posar en contacte amb una altra llengua enemiga, el rus. Impressiona (i recorda contextos ben propers) la descripció que fa Kristof de la nova conjuntura del seu país: “el rus passà a ser llengua obligatòria a les escoles i les altres llengües estrangeres estaven prohibides”. La situació, segons l'autora, és la d'uns mestres obligats a aprendre rus que no en saben ni volen tampoc ensenyar-lo i la d'uns alumnes que ni saben rus ni volen aprendre'l. Un autèntic “sabotatge intel·lectual nacional”. L'any 1956 Kristof es va exiliar cap a Suïssa i va topar amb la llengua francesa, que desconeixia completament, amb la qual va lluitar acarnissadament i de la qual no dubta a afirmar a la novel·la que “és també una llengua enemiga”, pel combat que li va representar aprendre-la i perquè sent que “està eliminant la meva llengua materna”. És colpidora la incomunicació que l'autora viu a Suïssa, en una experiència d'exili que qualifica de desert, i el seu lent aprenentatge del francès: “Cinc anys després de l'arribada a Suïssa, parlo francès, però encara no el llegeixo. Em converteixo en una analfabeta. Jo que als quatre anys ja sabia llegir”. Els anys següents de la seva vida, fins a la mort, són els de l'aprenentatge i la no gens fàcil professionalització literària en francès. L'analfabeta és una història que cal llegir per entendre com es pot viure l'hostilitat lingüística. Ens agrada veure i viure l'aprenentatge de les llengües, sens dubte, com una suma d'experiència enriquidora cap al creixement progressiu de la nostra competència plurilingüe. Quan la vida és plena de signes d'estranyesa i d'agressió, amb tot, el signe lingüístic pot ser percebut com un nou motiu d'estranyesa i d'agressió. Aquesta és la biografia lingüística d'Agota Kristof, la vivència (fins i tot costa escriure-ho) d'una enemistat lingüística.