[692] De la inòpia a la còpia

La copia (l'abundància) és una veritable necessitat als discursos en què ens expressem a diari. No hi ha res més decebedor que un text pobre de recursos lingüístics i mancat d'idees, ancorat, doncs, doblement en la inòpia. Això ho sabien els clàssics grecollatins i s'ha anat recordant al llarg dels segles. Ara fa cinc-cents anys (1512) Erasme de Rotterdam escrivia i editava amb aquest objectiu el text De copia verborum ac rerum, del qual ha aparegut ara una versió al castellà, obra que considero molt interessant i que podem titllar sens dubte de contemporània. Es tracta del text Recursos de forma y de contenido para enriquecer un discurso (Madrid: Càtedra 2011), a cura d'Eustaquio Sánchez Salor. Erasme va compondre l'obra perquè els joves poguessin expressar-se bé en llatí. El seu objectiu era doble: proporcionar la copia verborum (és a dir, abundància de recursos de llengua per poder-se expressar amb riquesa verbal) i la copia rerum (és a dir, abundància de recursos relacionats amb la substància del discurs, amb les idees). Amb totes dues còpies els joves podrien construir perfectament els seus discursos. L'obra anava adreçada a l'ennobliment de la llengua llatina, com comentava, però el curador l'aproxima al lector contemprani traduint bona part dels exemples d'Erasme al castellà. Tot i el salt temporal de cinc-cents anys, el text manté intacte el seu valor i esdevé un inestimable tractat de la variació lingüística. Molts mecanismes i reflexions contra la pobresa expressiva són vigents: ús de sinònims, antonomàsies, perífrasis, metàfores, al·legories, amplificacions de menes ben diverses, minoracions, ús de paraules desusades, sòrdides, noves, estrangeres, poètiques... També a la pimera part del text (sobre la copia verborum) Erasme incorpora un reguitzell de fórmules per a la variació que tenen interès des de l'ensenyament funcional de les llengües (com s'expessa la compra, l'acusació, l'agraïment, l'engany, l'amor, el rebuig, com es diu que algú ha mort...). En alguns moments el text pren un aire de virtuosisme, com quan Erasme ens dóna 203 formes en llatí per dir “Mentre visqui sempre em recordaré de tu” (“Semper dum vivam, tui meminero”; un exemple només: “Non mihi brevior fuerit tui memoria quam ipsa vita”). La segona part del text no perd interès.. Erasme hi parla de la copia rerum, és a dir dels recursos dels tractats de retòrica per expressar de diverses maneres un fet, una idea, un argument. El text avança en aquesta secció entre fórmules d'ampliació (antecedents, concomitàncies, conseqüències, descripcions...), digressions, gradacions, divisions argumentades, exemples, fórmules d'enriquiment de les parts del discurs.... Tot un tractat, en suma, de la variació, una apologia de l'abundància verbal i d'idees que en cap moment oblida però, el criteri de la supeditació al decòrum, a la brevetat sovint necessària, a l'elegància imprescindibe en fer ús de la llengua. Un text fenomenal, doncs, per superar la inòpia en els discursos i tenir els recursos suficients per administrar bé la còpia.