[346] Competència digital a l'àrea de llengua (1)

Llegeixo La competencia digital en el área de Lengua (Octaedro, 2009), de Tíscar Lara, Felipe Zayas, Néstor Alonso Arrukero i Eduardo Larequi. He tingut notícia de l'obra, de recent publicació, per mitjà de Twitter. L'obra es presenta en quatre parts, una per autor: Tíscar Lara (el bloc de la qual segueixo) signa “Alfabetizar en la cultura digital”; Felipe Zayas és autor del capítol “Escribir y leer en la Red: nuevas prácticas discursivas” i Néstor Alonso del capítol “Blogs en la escuela. Una introducción al uso de las bitácoras em primaria”. Tanca el volum el capítol d'Eduardo Larequi “Propuestas para la integración curricular de las TIC en el área de lengua castellana y literatura”. M'interessen sobretot els dos primers capítols. L'aportació de Tíscar Lara és molt interessant. Hi planteja l'alfabetització digital actual com una qüestió relacionada amb la comunicació i no amb la tecnologia. L'alfabetització digital (o més aviat mediàtica) ja no és un aprenentatge instrumental-informàtic: ser un analfabet digital ja no és, doncs, no saber fer servir determinats programes informàtics. La Unió Europea defineix la media literacy, en la mateixa línia, com “la capacidad para acceder, analizar y evaluar el poder de las imágenes, los sonidos y los mensajes a los que nos enfrentamos cada día y que son una parte importante de nuestra cultura contemporánea...” (p. 15). L'alfabetització mediàtica ha de permetre desenvolupar el pensament crític i veure el potencial de la tecnologia (que no és en absolut neutra) com a element de transformació de la societat. Tíscar Lara estableix les que considera que són les competències de l'alfabetització mediàtica: 1) el coneixement dels llenguatges i les seves tècniques (el saber); 2) la interpretació crítica i productiva (el saber fer) i 3) la participació i la ciutadania activa (el saber ser) i indica que la competència digital és una de les vuit competències clau als currículums europeus i que és imprescindible treballar-la no tan sols a les hores d'informàtica, sinó des de totes les àrees de coneixement. Tíscar dedica la segona part del capítol a definir les tecnologies de què parla i a indicar les pràctiques discursives més rellevants que es duen a terme a la xarxa. L'autora parla del desenvolupament del web de la lectoescriptura (que permet que qualsevol usuari escrigui, a més de llegir), que és cada cop més multimèdia. També parla de la construcció col·lectiva del coneixement i de l'organització social, a mans de l'usuari, del coneixement. Es refereix també a la multiplicació de fonts, l'accés directe a la informació, la desaparició dels mitjancers i el qüestionament de l'autoritat que han generat les tecnologies i de què és exponent la xarxa. Tíscar Lara es refereix també als joves a la xarxa i als seus usos (comunicació, informació, producció multimèdia amateur) i arriba a la conclusió que els nadius digitals, pel sol fet de ser-ho, no vol dir que tinguin ja assolida l'alfabetització digital (“podríamos pensar que no necessitan alfabetización alguna en este campo, puesto que ya están demostrando ser capaces de comunicarse a través de un aprendizaje informal...”, p. 32). Els joves, segons ella, necessiten formació sobre diversos aspectes de la xarxa com la credibilitat de la informació, la detecció dels interessos comercials, la protecció de la seva intimitat o la construcció d'una imatge pública. El professorat, evidentment, té una gran responsabilitat en el desenvolupament de la competència digital dels seus alumnes. No es tracta tant d'educar en tecnologia, segons Tíscar Lara, com en cultura tecnològica i en els seus valors.