L'any 2004 Bernard Pivot, presentador del popular programa literari de televisió Apostrophes, va publicar el llibre 100 mots à sauver, recull de cent paraules arcaiques de la llengua francesa que proposava recuperar. Un any després Pau Vidal publicava En perill d'extinció: 100 paraules per salvar (Barcelona: Empúries, 2005), que no tenia per objectiu defensar paraules d'un passat remot sinó més aviat paraules col·loquials desaparegudes de les converses per la pressió de castellanismes o per haver estat rellevades per sinònims més senzills. Es tractava de paraules com: queviures, rai, recança, pítima, penjaments (dir penjaments d'algú), peixar, nyicris, murri, murga, jeia, xampany, girar-se feina, fer salat, fato, feredat, esbarriar, balder, badoc... o cabòria. Faig la prova a classe, a la Facultat, i trobo que els alumnes desconeixen bona part de les paraules que recull Pau Vidal. Una finalitat similar hi ha rere iniciatives com la Reserva de paraules (promoguda per l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès i basada en la col·laboració popular) i el Rodamots. Ara veig que un dels polítics filòlegs del govern català, el vicepresident Carod-Rovira, publica una obra de plantejament similar al de Pau Vidal, 113 paraules per salvar (n'informa La Vanguardia d'avui) entre les quals hi ha capsigrany, escurar, fadrí, jan, llescar, guaitar, nòlits, nyap, poliol, rai, rebregar, sacsó, sofraja, xalar o xona, entre altres. L'operació de rescat dels mots té alguna cosa de fascinant, és clar, però no s'han de perdre de vista els límits de la maniobra: que els quelcoms, àdhucs, suares i nogensmenys són, com aquell qui diu, irrecuperables, ens ho demostren fets com el tractament paròdic (una paradoxal recuperació) que en fa el Polònia, que posa aquests mots en boca d'algú, tot un president, amb una llengua vacil·lant a tots nivells. Hi queda al descobert, així, l'intent ridícul de provar de donar una pàtina de genuïnitat, per mitjà de l'encastament d'un reguitzell de mots arcaics, a una llengua sense solta ni volta. Perquè salvar el lèxic és una part, però no pas la més important, en l'àrdua operació de salvar una llengua.20.3.10
[461] Salvar la llengua
L'any 2004 Bernard Pivot, presentador del popular programa literari de televisió Apostrophes, va publicar el llibre 100 mots à sauver, recull de cent paraules arcaiques de la llengua francesa que proposava recuperar. Un any després Pau Vidal publicava En perill d'extinció: 100 paraules per salvar (Barcelona: Empúries, 2005), que no tenia per objectiu defensar paraules d'un passat remot sinó més aviat paraules col·loquials desaparegudes de les converses per la pressió de castellanismes o per haver estat rellevades per sinònims més senzills. Es tractava de paraules com: queviures, rai, recança, pítima, penjaments (dir penjaments d'algú), peixar, nyicris, murri, murga, jeia, xampany, girar-se feina, fer salat, fato, feredat, esbarriar, balder, badoc... o cabòria. Faig la prova a classe, a la Facultat, i trobo que els alumnes desconeixen bona part de les paraules que recull Pau Vidal. Una finalitat similar hi ha rere iniciatives com la Reserva de paraules (promoguda per l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès i basada en la col·laboració popular) i el Rodamots. Ara veig que un dels polítics filòlegs del govern català, el vicepresident Carod-Rovira, publica una obra de plantejament similar al de Pau Vidal, 113 paraules per salvar (n'informa La Vanguardia d'avui) entre les quals hi ha capsigrany, escurar, fadrí, jan, llescar, guaitar, nòlits, nyap, poliol, rai, rebregar, sacsó, sofraja, xalar o xona, entre altres. L'operació de rescat dels mots té alguna cosa de fascinant, és clar, però no s'han de perdre de vista els límits de la maniobra: que els quelcoms, àdhucs, suares i nogensmenys són, com aquell qui diu, irrecuperables, ens ho demostren fets com el tractament paròdic (una paradoxal recuperació) que en fa el Polònia, que posa aquests mots en boca d'algú, tot un president, amb una llengua vacil·lant a tots nivells. Hi queda al descobert, així, l'intent ridícul de provar de donar una pàtina de genuïnitat, per mitjà de l'encastament d'un reguitzell de mots arcaics, a una llengua sense solta ni volta. Perquè salvar el lèxic és una part, però no pas la més important, en l'àrdua operació de salvar una llengua.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Enric,
ResponEliminaacabo de llegir el post amb la meva mare. Són paraules que he escoltat tota la vida quan els meus pares parlaven català a taula. Ens has fet riure molt i també plorar de valent en recordar el meu pare que sempre va ser qui va conservar amb delit i el seu somriure juganer aquestes expressions que molts catalans d’Amèrica van substituir ràpidament per altres de més “locals”.
També he trobat una blague privée que queda pendent per a quan ens veiem pels passadissos a la feina.
Moltes gràcies per aquest regal de cap de setmana!
Silvia
Moltes gràcies a tu, Sílvia. Molts records.
ResponEliminaEnric