[480] Sí, però no

Hi ha produccions lingüístiques (tal com explica el filòsof del llenguatge J. L. Austin) que no enuncien res (veritable, fals o mancat de sentit), sinó que són exactament la realització d'un acte. Es tracta de les emissions realitzatives o performatives. Si diem "Juro que dic la veritat", estem jurant. Si diem "Sí, la vull prendre per muller", ens estem casant. Si diem "M'hi jugo un euro que el Barça guanyarà la Lliga", estem apostant. Si diem "Inauguro aquesta exposició", estem inaugurant. En totes aquestes frases no diem, sinó que fonamentalment fem. Són, doncs, les emissions performatives. Sembla que en cap dels casos precedents no hi ha escissió possible, que no podem dir "Sí, vull" i no casar-nos, o "Inauguro aquesta exposició" i no inaugurar res. La política catalana, amb tot, ens acaba de brindar un cas fenomenal d'escissió performativa: ERC (no m'interessa ara aquí si és un partit o un altre) ha votat aquests dies al Parlament a favor de la resolució conjunta sobre la renovació del Tribunal Constitucional, però s'ha negat a signar l'acord relacionat amb aquesta resolució. Votar i firmar són la mateixa cosa, si no ens volem tornar definitivament ximples. Votar no és enunciar res que es pugui aïllar de firmar; és firmar (firmar ve de firmus, 'ferm': el vot i la signatura expressen una sola posició de fermesa). A ningú no se li acudiria dir "Sí, vull" (és a dir, casar-se), i no voler signar l'acta de casament. Cada dia es fa més difícil entendre certes esquizofrènies que ens té sempre a punt la nostra apassionant vida política.

[479] Pas endavant en acollida lingüística

Mentre l'Estatut de Catalunya del 2006 continua al Tribunal Constitucional, la Generalitat ha fet un pas molt remarcable de concreció de les competències d'acollida i integració de les persones estrangeres immigrades que la màxima llei catalana preveu. El Parlament ha aprovat la Llei d'acollida de les persones immigrades i retornades a Catalunya (amb els vots de PSC, ERC, ICV i CIU), una llei que té a la base de la seva gestació un interessant procés participatiu que va abocar a l'aprovació del projecte de Llei (juny de 2009) i a l'aprovació de la Llei (28 d'abril de 2010). La Llei reconeix, empara i projecta cap al futur la gran experiència i activitat al nostre país en l'acollida i en la integració de les persones que arriben a Catalunya. En destacaríem, des del punt de vista d'Aprendre llengües, la formació gratuïta i voluntària que poden rebre els immigrants, que pot generar un certificat d'integració, model que també segueixen altres països del món. Aquesta formació consistirà en el coneixement de la societat catalana i el marc jurídic (20 hores); en cursos de llengua catalana (135 hores) i en coneixement del món laboral (10 hores). Convé més que mai, doncs, la formació dels formadors i dels dinamitzadors per a l'acollida lingüística: l'existència de formació formal sobre la qüestió en els diversos aspectes implicats (que són molts: coneixements lingüístics, didàctics, de marcs legal i social, etc.), la posada en comú de bones pràctiques locals i internacionals sobre acollida lingüística, l'existència de fòrums de debat sobre la qüestió, la creació de materials per a l'aprenentatge i la dinamització cultural i lingüística de les persones immigrades. Es tracta d'una línia de treball on la feina feta ja és molta (Catalunya és referent per a altres països en aquesta qüestió), però cal abocar tots els esforços i iniciatives a fer que els agents que han d'intervenir en l'acollida puguin fer-ho de la manera més òptima.

[478] Corrupció a les aules de llengua

Fins ara els que ens dediquem a la llengua a la universitat intentàvem explicar als alumnes tot allò que han de tenir en compte per redactar bons productes verbals. Insistíem en tota mena d'aspectes: control de la cohesió, control de l'adequació, control de la correcció gramatical, control de les convencions de llengua general i de les convencions específiques de cada especialitat, control de les característiques formals dels gèneres discursius, domini dels criteris bàsics de presentació dels textos, citació adequada de les fonts bibliogràfiques... Sempre havíem entès que si els alumnes no s'ajustaven a aquests o altres aspectes que permeten produir i lliurar un text acceptable era perquè no en sabien prou, perquè es despistaven, o perquè no donaven prou importància a aspectes formals o convencionals que sí que en tenen en la comunicació acadèmica universitària. M'acaba d'arribar informació d'una aplicació, amb tot, l'ús de la qual canvia les coses: representa l'arribada de la corrupció a les aules. Fins ara la corrupció es reduïa a pràctiques innocents com comprar i vendre algun apunt, o fabricar-se una xuleta o pràcticar el bricolatge de retallar i enganxar informacions esparses trobades a la xarxa. Fets sense cap mena d'importància. Em preocupa, en canvi, la possible expansió de l'eina Document corrupter, l'objectiu de la qual, ben senzill, és la destrucció dels documents, la corrupció del fitxer que enviem a l'aplicació. Sembla que l'eina, d'altra banda, no és gens barroera i presenta dues modalitats: corrupció total i corrupció parcial. ¿Amb quin objectiu enviar el nostre treball, la nostra ressenya, el nostre article a Document corrupter abans de fer-lo arribar als companys o al professor? Sembla que una de les utilitats principals és guanyar temps, fer que el nostre receptor cregui que és ell que no pot obrir el document. L'estudiant (que, ai las, no ha fet el treball dins el termini fixat) pot guanyar, així, unes hores precioses per fer i enviar finalment el seu text. El procediment, ben mirat, no és tan estrany: la comunicació humana és plena d'estratagemes per guanyar temps. ¿Quantes persones no pensen la resposta a la pregunta complexa o capciosa que els han plantejat mentre formulen llargs circumloquis que els permeten ordenar les idees i, finalment, respondre bé? Em ve a la memòria, en la mateixa línia, un personatge d'una obra d'Honoré de Balzac que, fent veure que sordejava, es feia repetir les preguntes i tenia més temps, així, per respondre-les oportunament. Document corrupter, amics, per si voleu corrompre documents totalment (com si no costés Déu i ajut crear-ne!) o... si sou gent més íntegra, només parcialment.

[477] Febles en pronoms

Algunes combinacions de pronoms febles del català fa temps que estan en crisi. El logicisme a ultrança, tal com assenyala Albert Pla a Això del català (llegiu l'entrada que hi dedicàvem fa uns dies a Aprendre llengües), dóna lloc a unes possibilitats teòriques artificioses i bandeja formes econòmiques ben útils. És el cas de la polivalent i desnonada forma els hi, en lloc de les formes els el, els la, els les, els els, els ho, etc. (exemple: els hi dono en lloc de la variant tradicionalment correcta els ho dono). Ho afirma Pla Nualart amb contundència (p. 112): "[...] l'alternança tipus els els / els hi, i encara més la tipus li'n / n'hi [...] és només un primer pas que hauria de culminar amb la revisió de la norma i la implantació de les segons formes com a estàndard més general i referencial". És probable que calgui anar per aquí i acostar-se a la llengua real genuïna (tot i l'especificitat valenciana). Hi ha altres usos pronominals espuris que fan més mal que les combinacions artificioses acabades de citar. Em refereixo a certs usos pronominals dels verbs calcats del castellà a l'estil de caure's, baixar-se, pujar-se o demanar-se (per Reis els nens ja no demanen res, s'ho demanen: me lo pido). L'omnipresència del futbol a les nostres vides ens dóna sempre sorpreses pronominals. Ens hem hagut d'empassar, per exemple, que els jugadors s'escalfen i no escalfen quan es preparen per entrar en joc (paga la pena aquesta distinció forçada contra l'ús?). Avui els jugadors del Barça manifestaven a les samarretes que s'hi deixarien la pell (ens hi deixarem la pell) en la remuntada de dimecres contra l'Inter. No em fascinen gens les actituds puristes (m'agrada molt el comentari del lingüista francès Claude Hagège quan diu "Sóc lingüista, així doncs, no puc ser pas purista"), però crec que cal combatre tot allò que contravé la senzillesa genuïna. En castellà es pot dir que los jugadores se dejan la piel, però en català els jugadors, ben simplement, hi deixen la pell (hi deixarem la pell). Les cerques a la xarxa d'aquestes possibilitats, amb tot, dicten sentència per la forma calcada del castellà (trobo sovint, fins i tot, la forma deixar-se la pell, que estalvia un pronom... però no pas el que caldria). Acabarem l'apunt de bon humor i amb una perspectiva multilingüe, que hauríem de tenir sempre. Amb un enllaç que ens permet veure com ho fan diverses llengües per expressar aquesta idea de "fins on series capaç d’arribar per defensar alguna cosa" (llegiu-ho a Cafebabel.com): sabíeu que en alemany en aquests casos es pot arribar a perdre la pell i els cabells, o que en anglès s'hi juguen una dent una ungla?

[476] Configurar l'entorn per aprendre

Aquest Sant Jordi tindré la satisfacció de conduir un taller a UAB Idiomes Barcelona sobre els personal learning environment per aprendre llengües. La satisfacció, dic, perquè al taller hi haurà companys professors de llengua de la UAB, amics i experts. Segur que entaularem un bon debat. Els PLE són moda des que se'n va començar a parlar per primer cop el 2004 (Aprendre llengües s'hi ha referit sovint: consulteu l'etiqueta PLE). A casa nostra se n'ha parlat força (Dolors Reig, per exemple, ha estat una de les divulgadores del concepte aquests darrers anys) i és indicatiu de l'interès el fet que Barcelona aculli pel juliol la PLE Conference, que promet ser tot un esdeveniment, amb participació d'especialistes d'arreu del món. Si els PLE són un tema i un concepte revolucionaris i actuals és perquè impliquen una quantitat enorme de qüestions candents: tecnologies i software, canvi en el concepte d'aprenentatge, aprenentatge informal, canvi en la formació a les institucions, aprenentatge al llarg de la vida, replantejament de l'e-learning, etc. Rere el PLE hi ha la revolució que experimenta actualment l'ensenyament-aprenentatge (també el de llengües), una revolució que pot tenir un abast total aquests pròxims anys. Com podríem definir els PLE, en una línia? Què vol dir tenir un PLE? Tenir un PLE és tenir els instruments necessaris a mà per aconseguir un objectiu (l'aprenentatge). El PLE del cavaller Sant Jordi, mutatis mutandis, l'integren un cavall, una armadura, una llança i un casc. El nostre PLE, a parer meu, ha de tenir eines de quatre categories: eines per a 1) l'organització, 2) la creació (fonamental), 3) la socialització i 4) la cerca i la gestió de la informació. I les categories s'han de concretar en instruments com 43Things, Mr. Wong, Edmodo, Google (la família d'eines Google), Viquipèdia, Flickr, Youtube, Gliffy, Netvibes, Slideshare, Zotero, RSS, Skype, Twitter, LinkedIn, Facebook, Thunderbird, Lijit, Bloglines, Wordpress, Blogger, etc. Armats fins a les dents amb tot allò que ens pot ajudar a aprendre, els aprenentatges fonamentals són, amb tot, 1) que el personal learning environment ens permet aprendre constantment, 2) que ens permet fer-ho amb el plaer extraordinari de l'eficiència i 3) alhora fer-ho exercint la nostra llibertat individual irrenunciable. Una lluita ben dolça. Perquè el drac és haver d'entomar la infosaturació sense filtres, haver d'afrontar la hiperabundància de tot (continguts i contactes) sense capacitat de selecció i de discerniment.

[475] La forja de Vulcà

Quan a la Facultat expliquem als alumnes com s'argumenta ens aturem a comentar les fal·làcies argumentatives, una de les quals és la que s'anomena tradicionalment la cortina de fum. Es tracta d'un recurs que allunya el receptor del tema de debat; es tracta d'introduir un element al discurs que despista, que amaga l'ou d'allò que és objecte de controvèrsia; consisteix a fer servir una pista falsa. Les cortines de fum són el pa de cada dia. Observant aquests dies el volcà islandès Eyjafjallajokull no puc reprimir un pensament de com aquest tipus de fal·làcia paralitza la nitidesa verbal i ètica. El discurs de la mentida és un espai cendrós on no hi ha cap au que aixequi el vol; és un espai per a rèptils. Deixeu-me aturar un moment en el volcà islandès, encara, perquè avui m'interessa parlar del que es veu i del que no es veu: del fum, sí, però també del magma calent, de l'energia subterrània, de la fúria explosiva, de la voluntat vehement de ruptura (l'erupció: del llatí rumpere, 'rompre'). Al segle XII un autor islandès desconegut va escriure una obra única en l'àmbit de la lingüística, que després s'ha conegut com l'Anònim islandès. Es tracta d'un breu tractat de reforma ortogràfica de la llengua islandesa que pretenia adaptar l'alfabet llatí a l'escriptura d'aquesta llengua, una obra excepcional, que revela una consciència ortogràfica insòlita per a l'època i que és també un exemple des del punt de vista metodològic. L'Anònim islandès és el magma roent, una raó en erupció. Mentre el fum de la fal·làcia tot ho estanca, sota el con encès es forgen discursos, arguments, veritats.

[474] Essencialisme lingüístic

Aquests dies llegeixo Això del català, d'Albert Pla Nualart (Columna, 2010), una obra polèmica que apunta direccions a alguns aspectes de la normativa catalana en el sentit de fer-la més fàcil. Parlaré d'aquesta obra a Aprendre llengües ben aviat. Permeteu-me, avui, un breu record personal relacionat amb l'essencialisme lingüístic que Pla denuncia a l'obra. Albert Pla Nualart, avui cap d'edició de l'Avui, va entrar-hi el 1985 com a corrector a les ordres de Joan Fortuny, cap de correctors i l'essència de l'essencialisme lingüístic, si em permeteu dir-ho així. Pla dedica algunes pàgines del llibre a retratar l'ambient de la peixera on treballaven els correctors de l'Avui. Es dóna la circumstància que jo em trobava en aquell moment (1986) acabant la carrera i que vaig aconseguir poder fer d'aprenent, al llarg d'uns quants mesos, al costat de Joan Fortuny. El que descriu Pla és exacte. Fortuny era una mena de cavaller indefinible (rígid però cortès: es va adonar que jo anava curt de diners i em va pagar mig any de tes de màquina), un professional que imposava molt de respecte i que defensava unes posicions lingüístiques immobilistes en les quals no tenia ni té ara sentit encastellar-se. Quan Joan Fortuny arribava a la saleta dels correctors de l'Avui saludava invariablement dient "Bona hora!". No dubto de la genuïnitat de la salutació, però no he sentit mai més aquesta forma en boca de cap catalanoparlant del tombant de segle (si coneixeu l'abast d'aquesta fórmula com a inici d'un contacte de salutació, sisplau, indiqueu-ho als comentaris d'aquesta entrada). Una de les seves màximes satisfaccions era aplicar fórmules logicistes (pròxim i proper per a usos diferenciats) i la cerca de la forma diferent de la castellana i de la genuïnitat a ultrança. Recordo un dia que ens va plantejar quin equivalent tenia en català aquell proverbi castellà que diu que "quien siembra vientos, recoge tempestades". Tot i que vam trobar la forma idèntica en català (al DCVB), Fortuny (potser molest perquè l'Alcover-Moll deixava les enutjoses tempestats) ja tenia l'alternativa perfecta i genuïna, com un as secret a la màniga: "Tal faràs, tal trobaràs". També em vénen al cap, ara, altres batalles (perdudes?) que eren el sentit de la seva professió: quan trobava als textos dels redactors del diari un veure amb bons ulls, hi aplicava el retolador vermell (no sabíem, en aquell moment, què era un ordinador) que deixava com a resultat veure de bon ull. Podria explicar altres anècdotes d'aquells mesos fent d'aprenent a l'Avui. El que sobretot hi vaig aprendre, sense ser-ne gaire conscient, era què era el català heavy. En aquell moment, precisament, es congriava el moviment light dels Pericays, Toutains, Tubaus i altres portaveus (a Fortuny li agradava més portantveu per a tot ús) de la verinosa llengua. Ni podem ni volem prescindir de la genuïnitat, esclar, però no podem girar l'esquena a la realitat. Els lingüistes (més que no pas els filòlegs) han de servir-nos una llengua rica, matisada, que reculli l'herència del passat, però en la qual ens puguem reconèixer els parlants del segle. Una llengua de la qual els usuaris no puguin pensar que és un instrument massa difícil, fora del seu abast i de les seves possibilitats d'aprenentatge. L'essencialisme és, davant aquest projecte de viabilitat de la llengua, un enorme llast que cal abandonar. Quan va acabar el meu temps d'estada a l'Avui, Joan Fortuny em va desitjar sort i em va fer una recomanació: llegir Josep Carner, les seves traduccions de Dickens i d'altres autors anglesos. Jo encara havia de descobrir Carner, en aquell moment, un dels millors escriptors de la literatura catalana en bona part per la seva creativitat lingüística i el seu sentit de la llengua. La llengua de Carner, amb tot, ancorada en el noucentisme, ja no pot ser la nostra llengua d'avui.

[473] Cinquanta eines per aprendre llengües

Vull dedicar una entrada, avui, a un web que dóna informació sobre cinquanta eines de col·laboració adequades per a finalitats educatives, que poden ser perfectament útils en els processos d'ensenyament i aprenentatge de llengües. Es tracta del web d'Accredited Online Colleges, en la seva entrada "5o Free Collaboration Tools That Are Awesome For Education". Es tracta d'eines que permeten treballar en projectes que requereixen una forta dosi d'intercanvi i de comunicació (Nicenet, Collanos, Etherpad, Writeboard, Thinkature...), d'eines que permeten la discussió, la videoconferència i el xat (MemberHub, Yugba, 99Chats...), d'eines que permeten la recerca, la presa d'apunts, compartir fitxers (CiteULike, NoteCentric, Wridea, drop.io...), d'eines que permeten un treball en xarxa social (ePals, WiZiQ...), de wikis i blocs (Wikispaces, Twitter, Edmodo, Socialtext...), o d'eines que fan més fàcil la gestió de tasques (MyNoteit, MeetWithApproval, Toodledo, GradeMate...). Algunes les fem servir, altres ens sonen i altres són perfectament desconegudes. Cal experimentar-les i veure fins a quin punt pot ser interessant tenir-les en un entorn proper destinat a l'aprenentatge (un PLE). Un entorn que es basa en el coneixement de recursos, en la necessària selecció i en la intregració d'aquests recursos per a un ús senzill i còmode en l'activitat d'aprenentatge diari.

[472] Adjectivar Lionel Messi

Trobo a La Vanguardia acabada de sortir del forn (és de matinada) l'escrit de Màrius Serra "Adjetivos para Messi". Em sembla ocurrent la llista dels sis-cents adjectius que proporcionarà en dos lliuraments, en castellà, per referir-se al crac del Futbol Club Barcelona. Em sembla encomiable l'esforç del rei de la ludolingüística, l'apreciat Màrius Serra, per contribuir a superar el tòpic del jugador de PlayStation que s'ha estès aquests dies pertot i la idea que no hi ha adjectius per definir Leo Messi. La llista és feta a cop de diccionari i és, per tant, arbitrària (l'àrbitre és, en aquest joc apassionant, l'autor de la recopilació). Màrius Serra ens vol venir a dir que els adjectius que es poden aplicar a Messi són inexhauribles. No hauríem de quedar fora de joc, amb tot, de l'altra llista, la llista dels adjectius reals que s'apliquen a Messi, que el gran diccionari interactiu que és la xarxa ens té a punt. Només cal fer la cerca a Internet. Faig una prova elemental al cercador més popular. Hi busco la seqüència "Messi és un jugador", seqüència que sense un adjectiu a la dreta (en català o en castellà) és una obvietat inexistent a la xarxa. Els resultats són: excepcional, fantàstic, imparable, meravellós, determinant... Ràpidament ens podem fer una idea de les qualitats que més es relacionen amb el jugador, les que la gran viquipèdia humana que és la xarxa aplega amb més profusió. No pretenc ara trobar l'adjectiu més emprat, ni tampoc depurar el sistema de cerca. Al capdavall, els adjectius en el cas de Messi sobren: som davant un jugador completament substantiu.

[471] Aprendre les llengües de Bolívia

Llegeixo a diversos mitjans (a l'Avui, per exemple) que Evo Morales ha afirmat no fa gaire que els alts funcionaris públics, sobretot els governadors (però també els policies i els militars), hauran d'aprendre com a mínim un dels idiomes autòctons de l'estat plurinacional de Bolívia: ''De acá a dos años, ninguna autoridad pública, no puede no saber un idioma nativo. Si quieren ser autoridades o funcionarios públicos tienen que hablar aymara, quechua o guaraní" [mojeño o tacana]. Morales compta aprovar abans de final d'any un decret en aquesta línia. Llegeixo també que el Ministeri d'Educació reformarà les lleis perquè els col·legis i les universitats públiques i privades ensenyin una llengua local, segons les regions. Els arguments de suport a aquestes iniciatives són que cal superar la situació de discriminació que pateixen els camperols bolivians, que sovint han de fer servir l'espanyol a les seves gestions a les ciutats i no poden utilitzar les seves llengües. Es tracta d'iniciatives complexes, sens dubte, de difícil seguiment i implantació i que de seguida seran titllades de coercitives, com si les llengües s'aprenguessin i es fessin servir a les societats de manera completament lliure i voluntària, sense planificació ni ideologia. L'interès pel quítxua, l'aimara o el guaraní hauria de créixer també més enllà dels decrets i les iniciatives polítiques, per pura consciència lingüística, pel plaer del coneixement i de gaudir de la diversitat. Els recursos que ens ofereix la xarxa són cada cop més amplis, daltra banda, i cap llengua ja no ens pot ser aliena. Doneu un cop d'ull, per exemple, a aquest senzill tutorial de la llengua transfronterera quítxua a YouTube que ens ensenya a comptar fins a deu a partir d'unes frases. O relaxeu-vos amb el vídeo que insereixo a continuació, en què podem sentir com sona en quítxua la lletra de la popular cançó andina El còndor passa mentre veiem volar l'ocell (pishqo segons el tutorial) andí. Per poc que ens hi fixem identificarem al text la paraula clau kuntur, la forma llaqta (a les paraules llaqtay, llaqtanchikman, llaqtapim), que ens suggereix la idea de la 'pàtria', la 'terra', el 'lloc'; o alguns topònims ben coneguts de la serralada andina o el sufix locatiu -pi. O deduïm també sense dificultat que urqu són les muntanyes. La traducció de la cançó és la següent: "Oh majestuós còndor dels Andes / porta'm a casa als Andes / oh còndor, còndor. / Vull tornar a la meva terra estimada i viure / amb els meus germans inques, que és el que més enyoro / oh còndor, còndor. / Al Cusco, a la plaça principal / espera'm / perquè a Machu Picchu i a Wayna Picchu / puguem anar a passejar".

[470] Llenguatges d'especialitat

Aquests dies a classe a la Facultat de Lletres parlem de llenguatges d'especialitat. O, si ho preferiu, de llengües d'especialitat, o del registre tecnicocientífic o cientificotècnic, o de les llengües per a finalitats específiques o per a propòsits específics, seguint la tradició anglosaxona de la formació en ESP. La diversitat de noms per referir-se a aquesta realitat (diversitat que subratllen, per exemple, M. T. Cabré i J. Gómez de Enterría a La enseñanza de los lenguajes de especialidad. La simulación global: Gredos, Madrid, 2006), ja ens indica que ens trobem davant un territori d'abordatge i definició difícils. Les posicions més extremes arriben a negar l'existència del llenguatge d'especialitat com a tal; altres posicions en veurien la característica fonamental i distintiva en la terminologia, el lèxic especialitzat. I altres, en canvi, considerarien el llenguatge d'especialitat un registre caracteritzat per un feix de trets que l'allunyarien de la llengua general. Independentment de la naturalesa dels llenguatges d'especialitat, allò de què els alumnes d'antropologia, geografia, història, musicologia, filosofia, etc. de la Facultat de Lletres haurien de ser nítidament conscients és que sense una reflexió a fons sobre el llenguatge de la seva disciplina acadèmica que puguin aplicar concretament al seu exercici professional o a les produccions comunicatives del seu pas per la universitat, no poden ser uns autèntics professionals. Un dels reptes principals de l'ensenyament dels llenguatges d'especialitat als alumnes, des del meu punt de vista, és fer-los veure que sota aquesta etiqueta ens referim a una gradació àmplia de realitats comunicatives que van des de les formulacions més hermètiques d'especialistes per a especialistes (en articles científics, per exemple), fins a produccions de tall divulgatiu que se n'allunyen molt pel que fa a les característiques lingüístiques, funcionals i pragmàtiques. Un dels reptes bàsics, des del meu punt de vista, és fer veure que els tòpics que se solen aplicar a la descripció dels llenguatges d'especialitat (univocitat, monoreferencialitat, absència de sinonímia, precisió, universalitat...) s'han de matisar força si atenem l'ampli espectre de productes a què dóna lloc l'expressió d'aquests llenguatges.

[469] Abstracts i retòrica contrastiva

Em cau a les mans El lenguaje de la ciencia y la tecnología (Núria Edo i Pilar Ordoñez, editores), recull de diversos articles relacionats amb la traducció, la terminologia, l'ensenyament, la descripció i l'anàlisi del llenguatge cientificotècnic. Es tracta d'un text publicat per la Universitat Jaume I (2010). Vull deixar constància de l'article dedicat a l'anàlisi contrastiva d'abstracts d'articles científics redactats en anglès i en castellà signat per Jesús Manuel Guirau Valero (UA). En un context com l'actual en què les diferències corren el risc de deixar de ser percebudes i, doncs, d'existir, per l'avenç imparable dels efectes globalitzadors, els resultats de l'estudi de retòrica contrastiva de Guirau són interessants. L'autor afirma que la seva anàlisi és "una contribución más a la defensa de la no universalidad de la escritura científica". L'estudi se centra en diversos fenòmens oracionals i supraoracionals. Pel que fa als oracionals, en la veu passiva, la personificació, la cossificació, les nominalitzacions, l'ús dels temps verbals, la tipologia verbal (ús dels verbs informatius). Pel que fa als aspectes supraoracionals, Guirau analitza la macroestructura dels abstracts i l'ús dels elements matisadors al discurs. Els resultats de l'article indiquen que el gènere abstract té execucions retòriques i estilístiques ben diferents en castellà i en anglès. Als abstracts en anglès es tendeix a potenciar l'objectivitat i a considerar, en definitiva, que són més rellevants els resultats que no l'autor. Els resums en castellà solen ser més taxatius i fan servir poc els elements matisadors, que proliferen en els textos en anglès. Els textos en aquesta llengua també solen mostrar més senzillesa i simplicitat sintàctica i, pel que fa als aspectes supraoracionals, repliquen amb més completitud la macroestructura pròpia dels articles que els abstracts resumeixen. La qüestió no és gens trivial: el coneixement i l'aplicació d'aquests elements de retòrica contrastiva pot ser decisiu, agradi o no, en l'acceptació i la valoració que la comunitat científica faci de tota mena de treballs redactats en anglès, que són la immensa majoria en el context internacional. ¿Cal haver de renunciar a l'estil i a la retòrica associats a la llengua pròpia perquè la recerca pugui ser reconeguda?

[468] Guia de redacció de treballs universitaris

Avui vull parlar breument de la Guide de rédaction des travaux universitaires, d'F. P. Gingras, professor a l'Escola d'Estudis Polítics de la Universitat d'Ottawa, al Canadà, una guia que ha estat actualitzada el 2009 i que és, per defecte, la guia de redacció de treballs a què s'han d'atenir els alumnes de la Facultat de Ciències Socials d'aquella universitat. Una de les característiques més destacades del text és que s'ajusta al destinatari: ho veiem en el nivell de profunditat, en el to, en la formulació en forma de consells ("trucs et astuces") i estratègies o en el fet de defugir un llenguatge excessivament tècnic. Com sol passar encara en molts textos d'aquestes característiques, amb tot, la guia és aliena als enormes avantatges que té treballar amb la tecnologia i les seves possibilitats. Pràcticament a cada epígraf es podria incloure un afegitó amb indicacions rellevants sobre com aconseguir el que ens suggereix l'autor de la guia per mitjà de poderoses eines basades en la tecnologia. Aquesta mirada complementària és, doncs, imprescindible si treballem amb la Guide de rédaction des travaux universitaires. Al costat de les mancances, amb tot, destaco també altres encerts de la guia. M'agraden les reflexions (senzilles, però útils) sobre com es treballa en equip: cicle de vida dels grups, creació dels equips, organització de les reunions de l'equip de treball, distribució de tasques, resolució de conflictes dins el grup. I m'agraden també els exemples que acompanyen els consells del text. El millor del recurs, sens dubte, la manera d'adreçar-se a l'estudiant universitari i de percebre'l: algú que és vist com a responsable, crític i del qual es valora la capacitat estratègica.