[517] Balanç i reptes de la política lingüística

Repasso el Balanç de política lingüística 2004-2010 que el Govern ha donat a conèixer aquesta setmana (llegiu-ne la informació a La Vanguardia, amb incidència en diverses dades significatives). Es tracta d'un document institucional, que cal llegir com a tal. Fa balanç, apunta línies estratègiques i de futur i repassa les principals línies d'acció i iniciatives dutes a terme aquests darrers anys (conté una secció amb "La política lingüística en xifres", a manera d'apèndix). M'interessen sobretot les qüestions relacionades amb l'ensenyament-aprenentatge de la llengua: s'hi parla del Parla.cat, dels cursos de català per a persones adultes, de l'acolliment lingüístic (cursos, activitats, plans d'acolliment), de la certificació dels coneixements de català, de la incidència en la formació en llengua catalana dels treballadors que fan atenció al públic, entre altres aspectes. Mereixen atenció, també, les seccions dedicades al foment de l'ús del català (campanyes, voluntariat per la llengua, actuacions en organitzacions, empreses i sectors professionals). Pel que fa a l'atenció i els serveis a la ciutadania, destacaria els aspectes relacionats amb els recursos lingüístics en línia (Optimot, traductor automàtic, plats a la carta) i l'opció per propiciar el diàleg amb la ciutadania que ha fet la Secretaria de Política Lingüística per mitjà del seu catàleg de serveis web i la presència en xarxes socials (Twitter i Facebook, per exemple). Destaco la secció final del document, “Els reptes de la política lingüística”, on es destaca l'objectiu prioritari de consolidar el català com a llengua comuna d'ús públic a Catalunya. Entre els reptes que s'apunten per a la política lingüística dels pròxims anys l'informe indica: 1) augmentar el coneixement del català i que un màxim de persones se sentin capacitades per fer-la sevir; 2) afavorir l'ús del català per part dels qui el saben; 3) afavorir la possibilitat d'ús de la llengua en qualsevol circumstància i lloc. No vull passar per alt les consideracions finals de l'informe, que afecten la política lingüística i altres polítiques públiques: les polítiques de dalt a baix, també la planificació lingüística, han deixat de ser suficients: “les societats actuals sembla que cada vegada funcionen més de baix a dalt: és a dir, les persones, com a ciutadanes o consumidores o usuàries, cada vegada tenen més veu, més capacitat d'autoorganitzar-se i d'influir en les polítiques públiques” (p. 93). Tot un repte, doncs, per als polítics, que passa per preveure i planificar però també, sobretot, per escoltar les xarxes de ciutadans amb veu, entendre'n les dinàmiques i valorar-ne el potencial de canvi.

[516] Eines 2.0 per a què?

Acabo un curs en què hem parlat d'eines 2.0. Una de les valoracions inevitables en aquests cursos és que no cal enlluernar-se per les eines en si mateixes, que allò realment important és què es fa amb les eines, quina justificació pedagògica tenen, en quin moment se n'ha de fer servir una i no una altra, si paga la pena incorporar-les a la formació, etc. És per aquest motiu que em va semblar interessant escriure un article ("L'ús del Parla.cat en el context de l'aprenentatge 2.0") sobre l'ús de les eines 2.0 en un context formatiu molt concret, en què fos evident que l'ús era justificat. El context és el del material virtual Parla.cat i el nivell triat, el de suficiència. En aquest article, que acaba de publicar Llengua i Ús (2010, núm. 48), provo de situar el Parla dins les onades successives però solapades de l'e-learning i provo de demostrar que és bo que en la gestió del material s'incorpori l'ús d'eines 2.0 a uns continguts i una manera de treballar inicialment ja determinats. Tota una prova de flexibilitat per al producte, que pot superar prou bé amb una bona gestió docent. L'obertura a aquestes aplicacions pot influir decisivament, a parer meu, en l'augment de les competències digitals dels estudiants de català. La proposta que he fet presenta poc menys d'un centenar d'aplicacions classificades en deu grups (suport a l'aprenentatge autònom, suport al procés d'elaboració d'un text, explicació d'històries, suport als enregistraments en àudio, comentari de llocs, comentari i lectura de textos, ajut a la presa de posició crítica i de suport a l'activitat d'argumentació, treball del lèxic, escriptura col·laborativa, i participació en projectes d'intel·ligència col·lectiva) i fa referència, sovint, a unitats concretes o activitats concretes del material. Espero que el professorat i els responsables de formació dels centres puguin triar i remenar i decidir-se sense perdre temps (ai las, el gran problema!) i amb criteri per l'ús d'algunes eines 2.0 de la xarxa en l'explotació del curs de suficiència del Parla.

[515] Llengua i estrès

Acabo de llegir el llibre de Ferran Suay i Gemma Sanginés Sortir de l'armari lingüístic. Una guia de conducta per a viure en català (Angle Editorial, juny de 2010). Es tracta d'un text interessant, que té com a substrat un munt de feina realitzada pels Tallers per la llengua (centenars d'iniciatives, llegim al seu bloc) des de l'any 2005. L'obra té el mèrit de plantejar un enfocament nou a una qüestió vella, la de les actituds lingüístiques i, sobretot, les que es relacionen amb el manteniment de l'ús de la llengua catalana. Aquest nou enfocament es fa des de la psicologia, en concret des de la psicologia social. L'obra fa una reflexió sobre l'estrès, la incomoditat i el malestar que experimenten penosament els parlants de les llengües minorades, el català per exemple, que no poden viure amb normalitat l'ús de la seva llengua i es troben amb mil i una situacions de conflicte. L'obra, després d'un capítol introductori que fixa alguns conceptes de psicologia social, té l'encert d'oferir el seu discurs per mitjà de l'exposició de sis casos il·lustratius de situacions lingüístiques personals més o menys estereotipades, que presenten un munt de caires per a l'anàlisi. Per mitjà d'aquests exemples els autors defugen l'exposició directa de la seva doctrina. Són els casos d'una parlant romanesa al País Valencià, que ha optat per fer servir la llengua del país; d'en Bernat, un parlant de català compromès i cremat; de Miren, una parlant basca que ha après el català ben naturalment; d'en Tomeu, el parlant conscienciat però ple de prejudicis que fan de llast a la seva conducta; de la Neus, la parlant militant que voldria influir en les actituds circumdants; del Khadim, el parlant africà a Mallorca. El text presenta les situacions d'aquests sis personatges, que els autors asseuen al divan i proven d'ajudar amb unes reflexions per a l'autoajuda. Al final de l'obra, Suay i Sanginés presenten una "Guia breu per a millorar l'assertivitat lingüística" (p. 157-165). Recomano Sortir de l'armari lingüístic per l'originalitat de l'enfocament, que el fa un text possiblement únic. El discurs de Suay i Sanginés, amb tot, s'ha de complementar amb altres discursos també necessaris: no n'hi ha prou, en un segle XXI ja irreversiblement complex i multilingüe, de predicar la normalitat lingüística, la lleialtat lingüística, el fet de viure en català. Necessitem ciutadans centrats (que sàpiguen quina és la llengua que innegociablement ha de vertebrar la societat catalana) més que no monolingües recalcitrants en cap llengua; necessitem ciutadans que assumeixin que la normalitat és parlar la pròpia llengua arreu tant com saber gestionar el multilingüisme (amb eines, criteris, estratègies que evitin l'estrès). Perquè també gestionar el multilingüisme forma part de la normalitat lingüística. Necessitem ciutadans radicalment oberts a les llengües des de la seva llengua. Ciutadans el denominador comú dels quals sigui la curiositat lingüística, la consciència lingüística, el descentrament lingüístic, l'aprenentatge lingüístic permanent (l'increment personal de la competència plurilingüe), el suport a la diversitat i la sostenibilitat lingüístiques. No se m'escapen pas els perills de la defecció lingüística, naturalment, una greu amenaça per al català, però tampoc els perills de l'aplicació sistemàtica i cega dels principis per a una actuació monolingüe. El monolingüisme s'ha convertit ja en una excentricitat. Lleialtat lingüística i évéil aux langues han d'anar plegats, doncs. Malament anirem si no són tendències complementàries.

[514] Pixar (Disney Pixar)

Els noms dels productes o de les marques comercials, en un món globalitzat en què els mercats han deixat de ser micromercats, poden tenir en compte o no les percepcions alienes, allò que la denominació triada per les empreses pugui voler dir des de la perspectiva d'altres llengües, d'altres cultures. Es podria pensar que el fet és anecdòtic i que a aquells que ignoren la diversitat res no els passarà factura. La realitat és una altra, amb tot, i els departaments de màrqueting de les empreses no obliden del tot situar-se en els ulls, les perspectives (i, doncs, les mirades lingüístiques) dels seus clients. Quan la casa Mitsubishi va optar per Pajero per designar un dels seus models, va passar per alt que amb aquesta denominació es designa els homosexuals en certes zones d'Amèrica del Sud. Quan la marca Fiat va optar per Ritmo per anomenar el Fiat Ritmo, no va tenir en compte que en certs països amb aquesta paraula es designa la menstruació. I quan la marca Toyota va pensar en la Toyota MR-2... sembla que a França va haver d'anomenar-la MR, perquè MR-2 no sonava gaire bé (merdeux). Moltes empreses han hagut de rectificar les seves decisions poc sensibles amb la diversitat, a fi de no perjudicar la venda dels seus productes. Nosaltres estaríem encantats, és clar, que la distribuïdora cinematogràfica Disney Pixar deixés de ser tan escatològica, però seria, amb tota seguretat, demanar un exercici de descentració fora de les possibilitats de l'empresa. Ens conformaríem, ben mirat, que "Toy Story 3, la gran evasió", de la qual la Pixar no ha distribuït cap còpia en català en la versió 3D respectés el seu acord amb la Generalitat que en 3D hi hagués còpies en català i en castellà. Esperem que Disney Pixar canviï la seva política, no sigui que algun català emprenyat (cada dia n'hi ha més) acabi aplicant el refranyer fil per randa: "No és bon català qui no pixa quan veu pixar".

[513] Estratègies metacognitives en aprendre llengua

És habitual quan es parla de les estratègies per aprendre i, en particular, per aprendre una llengua, referir-se a les estratègies metacognitives (a més de les cognitives, socials i afectives). Les estratègies metacognitives impliquen una reflexió sobre el procés d'aprenentatge que permet optimitzar-ne els resultats. Formen part d'aquest tipus d'estratègies la comprensió de les condicions en què aprenem, l'organització o la planificació de les activitats d'aprenentatge, l'autoregulació del nostre procés, l'autoavaluació dels assoliments en aprendre una llengua o el control i la bona conducció de la nostra atenció en aprendre. Em vull aturar en el primer dels punts a què he fet referència, les condicions en què aprenem. L'aprenent té la responsabilitat d'aconseguir les millors condicions d'aprenentatge. Si fa uns anys, abans de l'explosió tecnològica, l'explicació d'aquesta qüestió ens hauria dut a pensar a poder disposar d'un espai personal en condicions de silenci i un bon clima de treball, d'uns materials didàctics oportuns, d'uns recursos de suport adequats, avui dia aconseguir les condicions òptimes per aprendre llengua és una activitat francament complexa, ja que l'entorn de la xarxa on es fan bona part dels aprenentatges es caracteritza per oferir-nos unes possibilitats extraordinàries, gairebé il·limitades, davant les quals s'imposa una selecció. Els elements del nostre entorn d'aprenentatge són, ara, hiperabundants: els materials didàctics, els companys de curs (altres persones que aprenen, com nosaltres, des de qualsevol lloc del món), els recursos per aprendre (diccionaris, sense anar més lluny). Tenir unes bones condicions per aprendre requereix filtrar la informació que ens arriba en allau. Aquesta activitat s'ha convertit en una tasca del tot imprescindible i decisiva. És per això que actualment es parla de la necessitat que els aprenents reflexionin i es dotin d'un conjunt d'eines (el web 2.0 en facilita una infinitat) que els ajudin a aprendre llengües. Deixeu-me posar un exemple proper: us heu plantejat quines de les extensions lingüístiques de Firefox us convé tenir al vostre entorn personal d'aprenentatge? Us heu plantejat a quina informació (text, vídeo, notícies) us voleu exposar per tenir un input constant que us permeti anar aprenent llengua regularment? Teniu algun sistema de sindicació de contingut que us porti el tipus d'input lingüístic que desitgeu? La reflexió sobre la xarxa com a nou mitjà d'aprenentatge de llengua i sobre les possibilitats que ens ofereix, a fi de sentir que hi aprenem en òptimes condicions forma part de les nostres estratègies metacognitives. [Aquest apunt es publicarà també a Ejercicio de inglés.]

[512] The PLE Conference al Citilab (i 3)

Un dels punts de reflexió de la PLE Conference que va tenir lloc la setmana passada va ser la relació dels PLE amb les institucions. Quan a la no-sessió d'Adell i Peña-López tots els assistents a l'auditori del Citilab ens vam haver de posicionar sobre aquesta qüestió, moltes persones es van decantar per considerar el PLE independent de la institució, mentre que altres s'instal·laven en una zona que feia conviure PLE i institucions (les universitats, sobretot). Els romàntics edupunks i els pragmàtics possibilistes restaven, doncs, acarats. Aquests segons afirmaven que institucions que han viscut 500 anys no serien liquidades ara pels PLE. La qüestió dels entorns personals d'aprenentatge i les institucions es va abordar directament en diverses sessions de la PLE Conference i més tangencialment en altres. Es tracta d'una qüestió rellevant. A parer meu, el PLE, eina per a l'aprenentatge al llarg de la vida, és personal i inalienable i no es pot reduir a l'experiència amb una institució (la vida acadèmica o professional d'una persona és la suma de les pertinences més o menys fortes a diverses entitats): les institucions poden proveir els estudiants d'eines i dispositius per aprendre millor mentre hi passen, però els aprenents han de fer mutar els PLE obtinguts per les institucions o, directament, fer servir els seus. Em va semblar interessant la recerca d'Oskar Casquero i el seu equip, de la Universitat del País Basc, sobre la qüestió, que es va traduir a la PLE Conference en la intervenció “Towards an eLearning 2.0: provisioning strategy for universities”. Els autors parlen dels PLE institucionals, que anomenen els iPLE: “ The institutional Personal Learning Environment (iPLE) constitutes our vision of how Web 2.0 tools and services, and people arrangement and data sharing could be applied for delivering open, flexible, distributed and learner-centred learning environments to university members. Based on the iPLE, this paper explores a strategy that universities could follow in order to take advantage of the benefits and opportunities that offering eLearning 2.0 tools and services to learners could bring.” Incorporo al peu d'aquestes ratlles una presentació d'Oskar Casquero sobre els iPLE. Una altra de les intervencions destacades sobre PLE institucionals va ser la del projecte portuguès SAPO amb “What's the role for institutions in PLES? The case of SAPO Campus” (consulteu el pla del taller), de Carlos Santos i Luis Pedro. Es tracta d'un projecte impulsat per la Universitat d'Aveiro que es defineix com una plataforma integrada de serveis 2.0: “The SAPO Campus project aims to develop a platform which integrates several typical Web 2.0 services for usage in an educational environment. Based on the Web 2.0 Services provided by SAPO, we intend to make such a platform available to educational institutions, allowing them to adopt and adequate these services to their specific needs. The Web 2.0 base services will be complimented by a series of aggregation services which will make the overall experience of using the platform by every member of the community much easier and streamlined than ever before”. Consulteu, si us interessa, l'explicació del projecte. Incrusto, d'altra banda, al final de l'entrada la presentació de la iniciativa. També recomano, si us interessa la temàtica, un article de Linda Castañeda i Mar Sanchez (Universitat de Murcia) a la revista Pixel-Bit: “Entornos e-learning para la enseñanza superior: entre lo institucional y lo personalizado".

eLearning 2.0 in Universities: a software architecture approach

View more presentations from Oskar Casquero.

What's the role for institutions in PLEs? The case of SAPO Campus

View more presentations from Carlos Santos.

[511] Bertsolaris i glosadors al Cafè Lebab

Ahir va ser un dia intens. A la tarda vaig quedar amb uns amics (un milió d'amics) al passeig de Gràcia. Poc després, al vespre, em vaig trobar amb unes desenes de persones al Cafè Lebab, a la fàbrica de Can Ricart del Poblenou, en una de les activitats organitzades per Linguamón-Casa de les Llengües. La manifestació feia dies que s'organitzava (tot calculat: el lloc dels polítics, de la senyera, dels lemes) i l'espectacle poètic del vespre era de "paraula improvisada": dos glosadors mallorquins i dos bertsolaris bascos en acció (fantàstics Mateu Matas, Antònia Nicolau, Ainhoa Agirreazaldegi, Jokin Castaños). A la tarda la paraula va tenir la forma del clam unànime, del crit, del mot d'ordre, de la consigna, de la resposta irada. Al vespre la paraula va esdevenir tècnica, joc, diàleg, enginy, sentiment, intimitat. A la tarda vam respirar la necessària unitat, al vespre vam viure la imprescindible diversitat, sense la qual res no té interès ni vida. Els diàlegs d'en Xurí i la Pipiu i de l'Ainhoa i el Jokin van acabar sent diàlegs entre uns i altres, del català a l'èuscar, de l'èuscar al català. La comprensió, no ens cansarem de dir-ho, rau a voler veure els llenguatges, a exposar-s'hi amb un punt d'admiració i un màxim de curiositat, a obrir els ulls, parar l'orella i assajar el diàleg. Que sempre és possible.

[510] The PLE Conference al Citilab (2)

Divendres es va tancar la PLE Conference. Han estat dos dies intensos, amb 29 sessions (amb força simultaneïtat) programades per l'organització d'acord amb diversos eixos de treball. Perquè els PLE tenen múltiples caires. Tants, que hi ha moments que sembla que la sigla es resisteix a englobar-ho tot, que sembla referir-se a un concepte massa ampli (tant com si diguéssim “la nova educació” o, encara millor, “el nou aprenentatge”). A la PLE Conference s'ha parlat dels PLE i l'entorn professional; dels PLE als diversos nivells educatius (l'àmbit universitari ha estat el nivell privilegiat); dels PLE i les institucions (tema al qual vull dedicar una entrada d'Aprendre llengües); dels PLE i la tecnologia; de models de PLE; d'eines o espais concrets; dels Mobile PLE; de PLE en la formació de professorat; d'experiències de PLE d'abast ampli i d'abast del tot individual; del PLE des de l'angle dels estudiants; de PLE al núvol... El Congrés s'ha desenvolupat en anglès (i, poc, en castellà), aspecte que hauria de fer reflexionar els organitzadors: les eines 2.0 ja permeten un tractament dels esdeveniments que afavoreix la diversitat cultural i lingüística. Volem uns PLE al servei de la diversitat? Els formats de les intervencions han estat ben diversos: conferències, inconferències, presentacions breus d'experiències, sessions Pecha Kucha, tallers, intervencions espontànies... Les sales del Citilab han estat plenes d'assistents piulant constantment des dels seus portàtils o dispositius mòbils, com altres persones que han seguit l'esdeveniment lluny de Cornellà: l'organització va fer saber divendres a la tarda que l'esdeveniment havia tingut més de 5.000 piulades a Twitter. Voldria destacar, també, la presència de figures reconegudes en la qüestió: de l'àmbit internacional i de casa nostra. La PLE Conference ha comptat amb G. Attwell, A. Couros, J. Adell (que hem convidat a la UAB pel desembre) i I. Peña-López, entre molts altres participants. Des de la meva òptica i els meus interessos voldria destacar les sessions dedicades als PLE i la universitat (la sessió 6: exemples de Gran Bretanya, Alemanya i Catalunya; algunes de les intervencions de la sessió 23, de les Illes i Andalusia; el cas portuguès de la sessió 10...). A la intervenció “Are university students on their way to developing their PLES? Reflections and data from a field research” (sessió 13) (Paolo Ferri i altres autors) vaig poder constatar que la situació a Itàlia i a Catalunya pel que fa al coneixement de les eines 2.0 i de les possibilitats reals que els estudiants universitaris construeixin el seu PLE són similars, encara força remotes. La PLE Conference ha estat, d'altra banda, un motiu de contacte amb diversos professionals (un record per a l'Imma de València des d'aquí) i és alhora un motiu de diàleg amb els companys que ens interessem per aquesta qüestió. Publico al peu d'aquestes ratlles el vídeo que una companya (gràcies, Mariona) em fa conèixer, entrevista a J. Adell i I. Peña-López, generat aquests dies al Citilab. Els dos autors situen perfectament els PLE a la primera meitat de l'enregistrament:

#PLE_BCN - Ismael Peña- Lopez i Jordi Adell from redall on Vimeo

[509] The PLE Conference al Citilab (1)

Aquests dos dies sóc a la PLE Conference, al Citilab de Cornellà. Aniré desgranant alguns comentaris sobre les impressions que em genera. Escric unes ratlles, ara mateix, acabat de sortir de la Keynote de Jordi Adell i Ismael Peña-López, una d'aquelles sessions que es recorden. Una sessió plenària feta en espanyol amb traducció a l'anglès, la llengua preferent, indubtablement, del congrés), que ha divertit el públic, un públic que ha estat convidat a "votar amb els peus" en relació amb unes quantes preguntes formulades pels dos conductors de la sessió. La "votació amb els peus" s'ha fet situant-se els assistents en uns espais físics determinats de la sala per expressar el seu posicionament. Els temes plantejats: massa dicotòmics, com hem comentat diversos de nosaltres al Twitter. Crec que la reflexió sobre els PLE ha de madurar: ens trobem atrapats encara, segurament, en aquestes dicotomies que ajuden a abordar la qüestió, certament, però que la simplifiquen. Hem estat preguntats sobre PLE a la universitat o fora de la universitat (PLE institucional o PLE línia edupunk?); sobre l'obertura de l'ensenyament (hi ha hagut acord total sobre el fet que les universitats i altres institucions ja no són espais closos); sobre el currículum (fet per un mateix o donat per la institució?); sobre els obstacles per a l'extensió i la implantació dels PLE (hi ha hagut força opinions a considerar-los obstacles pedagògics més que no tecnològics i institucionals més que no personals i a considerar-los, sobretot, obstacles relacionats amb l'organització). Després d'aquestes votacions tan (però tan) físiques, amb desplaçament de congressistes amunt i avall per la sala mentre els twitters deixaven de piular, ha començat un breu debat mentre les piulades retransmeses a la pantalla gegant s'encallaven una bona estona. La reflexió és oberta: el tema té tantes implicacions i ramificacions que es fa difícil arribar a cap síntesi. Som encara en el terreny de les dicotomies i amb un amplíssim terreny per córrer. Les propostes concretes, en aquest moment, s'han de valorar especialment.

[508] Mobilitat i aprenentatge de llengües

Aquests dies he redactat un article per a Educaweb sobre el tema de l'aprenentatge de llengües i la mobilitat: "Aprendre llengües i mobilitat al segle XXI", en un monogràfic sobre aquesta qüestió i també la de les llengües i l'empleabilitat. Es tracta d'un tema candent que sovint veig enfocat des de l'angle dels dèficits que té la població en llengua anglesa i com la mobilitat pot ajudar a pal·liar aquests dèficits. Aprendre anglès és fantàstic: exposar-se informalment a l'anglès en xerrades, conferències, converses, encara més. M'agraden les llengües i em fascina tot el que gradualment n'aprenc... Però l'anglès no ho és tot. Encara que la política lingüística de les universitats, per posar un exemple que em resulta proper, no sembli tenir res més al visor actualment. Aprendre llengües passa per altres objectius que posen a primer rengle valors irrenunciables de l'ésser humà (flexibilitat, tolerància, democràcia, respecte per la diversitat, etc.). Pel que fa a la mobilitat, d'altra banda, com comentàvem dies enrere al bloc a propòsit de les xerrades de Leah Davcheva a la UAB, és també un fenomen complex (mobilitat física - mobilitat virtual; els qui es mouen - els qui acullen), damunt el qual tampoc no s'hauria de projectar una mirada simplificadora. Mobilitat i aprenentatge de llengües, doncs, dos fenòmens connectats en evolució i redefinició.

[507] Linguamón: aproximar els llenguatges

La tasca i el projecte Linguamón – Casa de les Llengües esdevé, dia a dia, tot un exemple i es va convertint, sense cap mena de dubte, en un referent mundial. La seu, a l'antiga fàbrica Can Ricart del Poblenou, al districte tecnològic del 22@, estarà del tot a punt ben aviat, el 2012. Seran 7.000 metres quadrats dedicats al patrimoni lingüístic, la seva exhibició i la seva preservació. La Casa de les Llengües, llegim al web de l'entitat, “serà un centre cultural únic i singular que dirigirà la seva activitat a la promoció, l’ús i el desenvolupament de les llengües. Serà un nou centre programador d’activitats culturals per a tothom i una factoria de coneixement i nous serveis dirigits a un ampli ventall de professionals que, cada cop més, demanen formació especialitzada sobre la gestió d’una societat diversa i més multilingüe.” Aquests dies Linguamón - Casa de les Llengües anuncia el cicle Cafè Lebab, "Cafè d'espectacles", que promet i molt. Per això m'agrada avui parlar-ne des d'Aprendre llengües. Uns espectacles (llegiu-ne la presentació o la notícia a La Vanguardia) en què el protagonisme el prendrà la paraula. Una paraula dita, recitada, cantada, representada, lliure, imprevista, rebeca, mestissa (“el ciclo quiere presentar una palabra viva, improvisada, irreverente, poética, cantada, urbana, gestual, canalla, sonora, performática, combativa o visual en formato de teatro, música, poesía "slam", combates o "spoken word", según Linguamón”). Una paraula impura i, sobretot, dialèctica. En definitiva, una paraula oposada als llenguatges únics, inconnexos, aïllats, autistes, monolítics i monolingües. Val la pena baixar a Can Ricart a veure els llenguatges en acció, les llengües aproximant-se. S'hi sentiran l'anglès, el castellà, el català, l'asturià, el frisó, el bretó, l'alemany, el francès, l'èuscar i el japonès. Però s'hi veurà, sobretot, la voluntat aferrissada de diàleg entre llenguatges, que és la garantia més sòlida de la comprensió. En parlarem.

[506] Estratègies socioafectives en aprendre llengua

En l'aprenentatge d'una L2 són importants les estratègies cognitives i les metacognitives, però es revelen també decisives les socioafectives, que es basen en la interacció per aconseguir els objectius d'aprenentatge. Entre les estratègies d'ordre social es considera clau la implicació de l'aprenent en els actes formals o informals d'aprenentatge. El parlant ha de saber prendre la iniciativa amb una bona automotivació, mantenir una actitud participativa i sol·licitar, per exemple, tota mena d'ajuda, aclariments o repeticions als seus companys o al formador en el procés d'aprenentatge. Hi pot haver diferències interculturals que facin més o menys fàcil l'aproximació social als altres, sobretot a la figura del formador, que en algunes cultures és percebuda com a molt llunyana de l'aprenent. Una altra estratègia social que afavoreix l'aprenentatge és la cooperació. Si aquest factor sempre ha estat clau a l'hora d'aprendre, el web 2.0 en permet actualment de manera extraordinària la concreció: totes les eines de l'anomenat web social tenen com a punt de partida la possibilitat de cooperació. Així, per exemple, és més fàcil que mai compartir objectius (vegeu, per exemple, aplicacions a la xarxa com la popular 43things) o construir textos en col·laboració (n'hi ha prou de citar eines com GoogleDocs, Showdocument, doingText o writewith) o trobar suport personal a les xarxes socials. En desenvolupar les estratègies socials és imprescindible desplegar una bona competència intercultural (obertura, empatia, interès per l'alteritat) i saber acceptar la crítica i les esmenes alienes. Pel que fa als aspectes afectius, són també fonamentals en l'aprenentatge, procés que sol anar acompanyat d'una forta càrrega d'emotivitat. Des d'aquest punt de vista, l'aprenent ha de tenir l'estratègia adequada per fer minvar l'angoixa. Així, és bo que actuï sense por, assumint riscos, minimitzant l'impacte emocional dels errors, i que tingui una bona capacitat de reforçar la confiança en si mateix, l'autoestima i la motivació. L'aprenent ha de saber encoratjar-se, premiar-se si cal. Qualsevol iniciativa relacionada amb la reflexió sobre les emocions personals en el procés d'aprendre és sempre oportuna. Aquí la xarxa ens torna a donar un cop de mà: infinitat d'eines s'adrecen a propiciar l'expressió personal dels internautes: des dels blocs a manera de diaris personals fins als portafolis. [Aquest apunt es publicarà també a Ejercicio de inglés.]