[678] Els límits de la rivalitat

La rivalitat és un laboratori lingüístic excepcional. Es tracta d'una vivència profunda, que no deixa indiferent a ningú i que esdevé un terreny de primera per veure el millor i el pitjor dels actes comunicatius. No hi ha res més exquisit que el fair play verbal entre rivals que es respecten i fins s'aprecien. Encara que la competició sigui àrdua. Encara més si ho és. No hi ha res més exquisit que veure dos parlamentaris cara a cara desplegant la seva paraula, la seva idea, dins les regles del joc del respecte, de la cortesia i de l'argumentació formal acceptable. Cada vegada és més infreqüent veure bons rivals dialogant a les seus parlamentàries o a les tertúlies televisives o radiofòniques. No fa gaires dies el president del Futbol Club Barcelona feia el relat públic d'una rivalitat portada al límit, que ha deixat un reguitzell de traces lingüístiques a punt per a l'anàlisi. Ho feia en una declaració institucional sobre l'etern rival del Barça després d'una temporada de resistència blaugrana a les provocacions verbals rebudes. La declaració que va llegir Rosell parla d'un terreny de joc, el del joc net, traspassat per l'atac, l'agressió, les ferides, les acusacions i les calúmnies. El punt culminant del discurs (un discurs ben construït, que es pot dur a classe i analitzar-lo) és la referència a la manera miserable amb què en un moment de la temporada des de l'entorn blanc s'ha fet referència a les suposades pràctiques de dopatge dels jugadors del Barça. Miserable és sens dubte un adjectiu dur (“Que mereix el menyspreu, la indignació, per la seva abjecció, per la seva vilesa”: DIEC2), que ens situa més enllà dels límits de la rivalitat i de l'esportivitat sanes. Esperem que l'avís per a navegants del Barça serveixi perquè pugui tenir un rival de categoria; seria impagable veure entrenadors i presidents que realment dialoguen. Més d'un donaria cent amics del Facebook per un bon rival.