Una bona part del text de Guy Deutscher (a la primera part de l'obra que ressenyo) es dedica a la relativitat dels sistemes per referir-se als colors a les diverses llengües. La pregunta de Deutscher és si és la cultura o la natura l'encarregada de determinar els concepte del color (admet que no hi ha una hegemonia absoluta de cap de les dues). Un cop reconeguda (malgrat els antecedents històrics en sentit contrari, que analitza profusament) la universalitat i l'estabilitat de la visió cromàtica als darrers mil·lennis de la humanitat, Deutscher indica que són les cultures les encarregades de distribuir l'espectre cromàtic, fet que es reflecteix a cada llengua, però no pas d'una manera arbitrària sinó predictible: el vermell és, per exemple, el primer color que rep nom regularment després del negre i el blanc arreu de la geografia lingüística. La conclusió de Deutscher (que travessa tot El prisma del lenguaje) és que la cultura té molta llibertat per parcel·lar el món en conceptes, també l'espectre cromàtic, però sempre dins les flexibles restriccions que estableix la naturalesa. L'autor defensa una posició equilibrada, doncs, entre natura i cultura (ja hem comentat, d'altra banda, que a l'obra s'indica que les convencions culturals pel que fa a la segmentació dels colors poden arribar a tenir conseqüències d'ordre cognitiu). L'altra gran qüestió que aborda el text de Deutscher és la de la complexitat de les llengües. L'autor considera un eslògan buit el que diu que “totes les llengües són igualment complexes”, indica que no hi ha cap mètode per comparar dues llengües pel que fa a la seva complexitat generhttp://www.blogger.com/img/blank.gifal i suggereix la comparació d'aspectes concrets com la quantitat de vocabulari, la morfologia, el sistema fònic o el fenomen de la subordinació, en els quals és més factible arribar a conclusions acceptables. Deutscher té l'atreviment, també, d'indicar que la complexitat en certs camps concrets de la gramàtica pot reflectir determinats aspectes de la societat. Com tota l'obra, basa les seves afirmacions en estudis científics i encoratja noves recerques per explorar les connexions que ell tot just insinua. Deixo aquí la ressenya del text de Guy Deutscher, El prisma del lenguaje, una lectura sens dubte estimulant. [Agraeixo la traducció al castellà d'aquesta ressenya a l'espai Tlaxcala, la xarxa internacional dels traductors per la diversitat lingüística.]19.6.11
[677] El prisma del llenguatge (i 3)
Una bona part del text de Guy Deutscher (a la primera part de l'obra que ressenyo) es dedica a la relativitat dels sistemes per referir-se als colors a les diverses llengües. La pregunta de Deutscher és si és la cultura o la natura l'encarregada de determinar els concepte del color (admet que no hi ha una hegemonia absoluta de cap de les dues). Un cop reconeguda (malgrat els antecedents històrics en sentit contrari, que analitza profusament) la universalitat i l'estabilitat de la visió cromàtica als darrers mil·lennis de la humanitat, Deutscher indica que són les cultures les encarregades de distribuir l'espectre cromàtic, fet que es reflecteix a cada llengua, però no pas d'una manera arbitrària sinó predictible: el vermell és, per exemple, el primer color que rep nom regularment després del negre i el blanc arreu de la geografia lingüística. La conclusió de Deutscher (que travessa tot El prisma del lenguaje) és que la cultura té molta llibertat per parcel·lar el món en conceptes, també l'espectre cromàtic, però sempre dins les flexibles restriccions que estableix la naturalesa. L'autor defensa una posició equilibrada, doncs, entre natura i cultura (ja hem comentat, d'altra banda, que a l'obra s'indica que les convencions culturals pel que fa a la segmentació dels colors poden arribar a tenir conseqüències d'ordre cognitiu). L'altra gran qüestió que aborda el text de Deutscher és la de la complexitat de les llengües. L'autor considera un eslògan buit el que diu que “totes les llengües són igualment complexes”, indica que no hi ha cap mètode per comparar dues llengües pel que fa a la seva complexitat generhttp://www.blogger.com/img/blank.gifal i suggereix la comparació d'aspectes concrets com la quantitat de vocabulari, la morfologia, el sistema fònic o el fenomen de la subordinació, en els quals és més factible arribar a conclusions acceptables. Deutscher té l'atreviment, també, d'indicar que la complexitat en certs camps concrets de la gramàtica pot reflectir determinats aspectes de la societat. Com tota l'obra, basa les seves afirmacions en estudis científics i encoratja noves recerques per explorar les connexions que ell tot just insinua. Deixo aquí la ressenya del text de Guy Deutscher, El prisma del lenguaje, una lectura sens dubte estimulant. [Agraeixo la traducció al castellà d'aquesta ressenya a l'espai Tlaxcala, la xarxa internacional dels traductors per la diversitat lingüística.]
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Moltes gràcies per la ressenya. Es veu que deu ser una lectura ben interessant.
ResponEliminaAmb tot, m'haguera agradat saber si l'autor dóna alguna pista sobre quin interés té determinar graus de complexitat en el camp de les llengües, en quins moments deu ser útil conéixer quin aspecte és més complex en tal llengua o en tal altra (i d'acord amb criteri analitzaríem eixa complexitat). Jo crec que conéixer la varietat de possibilitats lingüístiques sempre és interessant, però valorar-la en graus de complexitat diria que en general té intencions negatives per als parlants d'alguna llengua.
D'altra banda, la indicació que totes les llengües són igualment complexes trobe que simplement vol indicar que totes les llengües són el mateix instrument, i que el modulem dins de les nostres societats i, per tant, són tan complexes o simples com les fem entre tots (o mos les faça la normativa) i tant com les vullgam valorar en eixe sentit. Com que tot depén de les percepcions humanes, doncs, diria que ja sabem quin és el grau de complexitat de cada llengua: la complexitat de cada u.