[703] Únics en el llenguatge

Llegeixo, com si fos una addicció, el darrer Tuson, Quinze lliçons sobre el llenguatge (i algunes sortides de to) (Badalona: Ara Llibres, setembre de 2011). L'obra és una mirada polièdrica i entusiasta cap al fenomen del llenguatge, allò que ens fa únics, singulars, humans (som sapiens perquè som loquens). El text de Tuson s'articula en quinze lliçons (en el bon sentit de la paraula segons l'autor, però indubtablement també en l'altre!) agrupades en tres parts. L'obra progressa per tota mena de consideracions sobre la naturalesa del llenguatge, la comunicació, el llenguatge i el coneixement, la relació entre humans i animals, l'origen del llenguatge, les unitats del llenguatge i la seva combinació... i té la punta en els darrers capítols, els que l'autor dedica a “llenguatge, cultura i societat”, que focalitzen en l'escriptura, la llengua i la literatura, els prejudicis lingüístics, la vida i la mort de les llengües i la responsabilitat lingüística. La perceptible mirada ètica de l'autor damunt el llenguatge i les llengües, latent al llarg de tota l'obra (en un passatge entre parèntesis que sembla sortir-li de l'ànima Tuson diu: “l'odi, mai”), acaba esclatant al magnífic darrer capítol sobre la responsabilitat lingüística. La responsabilitat lingüística exigeix, segons Tuson, el rebuig de les impostures lingüístiques, l'oposició frontal a la destrucció de les llengües i l'actitud de fer créixer les llengües en l'àmbit personal. Tot un pla d'acció per als humans, els dipositaris únics del llenguatge. Si el què de Tuson ens agrada, hem de considerar el seu com, el seu estil, un autèntic referent en el camp de la divulgació científica en català. Tuson sedueix amb les lentes aproximacions cap als seus focus d'interès, amb les delicioses fabulacions que conté la seva prosa (llegiu l'explicació que fa de la visió del món que tenen les formigues, p. 48), amb el fenomenal treball que fa amb la metàfora (no us perdeu la correlació brillant que es treu del magí, entre el collaret de petxines trobat a Sud-Àfrica fa 80.000 anys i l'enfilall constructiu que és la llengua, que ja devia/podia parlar qui duia o qui va fer aquell collaret). La prosa de Tuson desmitifica amb naturalitat i explica amb un llenguatge d'aparença deliberadament col·loquial els conceptes més difícils. I no perd mai un extraordinari sentit de l'humor molt i molt fi: els nostres òrgans de la parla són descrits com uns “òrgans pluriempleats”, p. 106; les estructures agramaticals com unes “malifetes verbals”, p. 132; l'evolució de l'escriptura és deguda a “uns escrivans ben espavilats, enderiats per trobar un sistema més senzill”, p.145. Recomano Quinze lliçons sobre el llenguatge, compendi dels temes més cars a Jesús Tuson revisitats ara, des de la seva jubilació universitària, en el context d'una reflexió àmplia sobre el llenguatge. Una reflexió que ens aporta coneixement i que ens fa, de manera punyent i indefugible, responsables únics del llenguatge.