[738] Llegir a l'ordinador

Aquests dies he remenat el llibre Leer/navegar en Internet. Las formas de lectura en la computadora (Buenos Aires: La Crujía, 2011). Hi buscava respostes a les noves formes de llegir (dies enrere parlava en una entrada a Aprendre llengües, en aquesta línia, del text de Cassany, ben actual, En_línia) per conèixer millor els trets i les formes de la lectura digital, i hi he trobat, en canvi, no tant una explicació de com llegim ara sinó de com llegíem fa uns anys a l'ordinador. El text, que ha estat publicat fa poc, em fa adonar de la velocitat del canvi de base tecnològica en la pràctica de les nostres destreses lingüístiques. L'obra, fruit d'una llarga recerca de vuit anys, parla encara de nadius digitals i immigrants digitals, se centra en l'ús de la computadora com si no hi hagués hagut una veritable i decisiva revolució cap a la dispersió de dispositius que fan que l'ordinador sigui ja tan sols un més dels aparells des dels quals es llegeix i es consumeixen els productes digitals; no pren en consideració els dispositius especialment concebuts per a la lectura que s'han començat a popularitzar aquests darrers anys (com es pot parlar de la lectura contemporània sense esmentar els e-readers i els e-books?); no té en compte l'enorme quantitat de serveis de l'anomenat web social en què es concreten a diari les necessitats dels internautes (que van molt més enllà de l'ús dels xats i del correu electrònic que cita constantment l'autor), els quals condicionen diàriament l'experiència de navegació dels usuaris i les seves pràctiques lingüístiques productives i lectores. I no atén, per exemple, aspectes clau de la literacitat a la xarxa com el de la multimodalitat. El text, doncs, ens aporta informació i conclusions d'un estrat de realitat que no és el de la xarxa i el món digitals actuals. Això no vol dir que no s'hi pugui trobar una utilitat i un sentit, amb tot: els canvis en aquests darrers deu anys han estat i són tan trepidants i per força tan mal digerits o mig digerits que no deixa de ser interessant poder fer un pas enrere per poder entendre millor el nostre present més immediat.

[737] Microconte de Nadal

Amics i amigues, he escrit un microconte nadalenc, que deixo aquí. Espero que us agradi. Fa així: "A Sara Regàs aquelles festes l’entusiasmaven. En particular, el dia de Nadal. En aquella diada li plaïa tenir a punt un correctíssim àpat tradicional (amb un esplèndid pollastre de pota blava, farcit, com a segon plat); li agradava també poder reunir a casa tots els membres de la família, i considerava gairebé un deure reconciliar-se amb els parents. Sobretot amb el seu gendre. Però el que més fascinació li produïa d’aquell dia passava a altes hores de la nit, sovint ja ben entrada la matinada del dia de Sant Esteve. Es tractava del ritual de preparació dels canelons que es posarien a taula al cap d’unes hores. Sara Regàs, aleshores, prenia les restes del pollastre i les esqueixava, les grapejava, les trinxava, les picolava i les matxucava fins que en sortia el dens farciment que després embolicava amb la pasta dels canelons. A l’hora de menjar-se’ls, l’endemà, qualsevol fotesa (un comentari desafortunat sobre les neules, totalment remullides; el litigi momentani per l’últim tros de torrons d’Alacant; el cantusseig desafinat d’una bonica cançoneta de Nadal) li donaria ales per adreçar un retret al gendre que abocaria, segur, a una prometedora disputa. Perquè Sara Regàs necessitava alimentar l’esperança d’un nou any amb tres-cents seixanta-quatre dies normals. I sabia que, per aconseguir-ho, era imprescindible esmicolar com més aviat millor la treva del dia de Nadal". Amics i amigues, Bon Nadal!

[736] Acollida lingüística

Dimecres a la tarda a la UAB vam gaudir de la intervenció d'Isidor Marí al Màster d'Ensenyament del Català per a l'Acolliment Lingüístic, en una conferència de màxim interès sobre l'acolliment, emmarcada en un acte formal del màster amb professorat i alumnat. No pretenc fer-ne la síntesi, sinó deixar quatre apunts d'idees que van sorgir a la conferència de Marí, algunes de les quals els assistents comentàvem al final de l'acte: 1) la integració dels nouvinguts ha de ser necessàriament bidireccional i ha de tenir la implicació de tothom (integrar el nouvingut, sí, però integrar-se també els autòctons a la nova situació); 2) l'acolliment lingüístic va lligat intrínsecament i de manera inseparable a múltiples factors més, que sovint es es relacionen amb la supervivència material dels nouvinguts; 3) l'acolliment lingüístic ha de produir-se des de l'inici i no pot ser un acte posterior, sobreposat a un altre acolliment lingüístic, el real, que el nouvingut percep inequívocament com el de debò; 4) l'acolliment lingüístic s'ha de produir des d'una gamma àmplia de llocs, en els diversos entorns pels quals passa el nouvingut, i implica, per tant, tota la societat; 5) és fonamental que hi hagi una valoració del capital lingüístic ocult a la societat (a les empreses, per exemple): quantes empreses coneixen i aprofiten la competència plurilingüe i pluricultural dels seus membres, que els estudis (informe ELAN, per exemple) demostren que és decisiva, d'altra banda, en l'èxit comercial?; 6) caldria aproximar-se, en aquesta línia, a les polítiques de valoració de la diversitat productiva, amb llarga tradició a Austràlia (la diversitat és una oportunitat que cal gestionar, no una nosa); 7) en situacions de doble oficialitat, caldria tendir a una integració lingüística semblant a la quebequesa: el nouvingut hauria d'assolir la capacitat de fer servir l'una o l'altra de les llengües oficials de la comunitat receptora. Després de les vacances de Nadal reprenem el màster, que ens permetrà continuar incidint en aquests i altres aspectes d'una tasca, la de l'acolliment lingüístic, titànica però apassionant i imprescindible.

[735] Aprendre llengües: cent mil visites

Amics i amigues, ahir Aprendre llengües va arribar a la visita cent mil, tres anys i mig després de l'engegada del projecte. No puc fer altra cosa que agrair-vos el seguiment d'aquest observatori que és diari personal, entorn d'aprenentatge i e-portafolis, que va néixer per provar de viure el web social. Avui mateix, per celebrar-ho, el sou de tota la plantilla (ehem!) d'Aprendre llengües s'incrementarà un 10 %. Moltes gràcies a tots i a totes!

[734] Els bancs són els culpables

Ahir a la Universitat Autònoma de Barcelona les parets van aparèixer pintades. No tan sols les parets, també el mobiliari del campus. Em van cridar l'atenció aquests bancs de la Facultat d'Educació que es proclamaven per un breu instant culpables. Un breu instant només de fal·làcia patètica, ja que en traspassar el vidre opac que Roman Jakobson deia que definia la funció poètica del llenguatge, la culpabilitat és transferida ja a uns altres bancs (no de peixos precisament, tot i que hi neden els peixos grossos). Aquests dies ho són d'idees clares, de reivindicacions molt diàfanes, d'encertar els interlocutors, de saber qui són els responsables de les decisions que ens afecten i d'afinar molt en les apreciacions. Són dies en què cal exigir-se una enorme precisió en el pensament i, de retruc, en el llenguatge. L'època baldera de les ambigüitats (hi ha res de més balder que una ambigüitat?; es pot malgastar més que amb una ambigüitat?) correspon al passat immediat, al moment de balafiar recursos, a l'època de les vaques grasses que ara es clou. Les imatges, la metàfora, la retòrica en el bon sentit de la paraula, ens han d'acompanyar sempre perquè com a humans necessitem fugir dels automatismes, crear, somiar, buscar consol. A la taula de negociació, però, no hi ha lloc per a la pirotècnia verbal d'antany. Si calen les metàfores, que siguin impactes per fer comprendre els arguments.

[733] Cap on va l'educació virtual?

Acabo de llegir Evolución y retos de la educación virtual. Construyendo el e-learning del siglo XXI (Begoña Gros, ed., Barcelona: UOC, 2011). Es tracta d'un text útil a qualsevol professional de l'ensenyament i a qualsevol aprenent, ara que ja no hi ha formadors virtuals i alumnes virtuals purs com fa només uns anys, perquè la virtualitat ha esdevingut un espai natural en qualsevol forma d'aprenentatge, un espai que afecta a tothom. Es tracta d'una obra excel·lent, que ens interpel·la amb senzillesa sobre els temes clau de l'ensenyament-aprenentatge que incorpora la virtualitat (el rol de l'estudiant i la centralitat de la seva activitat; el rol d'acompanyament del professorat: "El profesor no es un transmisor de contenidos, sino un diseñador de espacios de aprendizaje", p. 53; el pes de l'aprenentatge col·laboratiu; la naturalesa dels recursos d'aprenentatge: "El futuro de los materiales virtuales es indisoluble de su soporte teconológico...", p. 94) i que ens permet fer un exercici de contrast amb les nostres intuïcions de futur i amb les nostres pràctiques de present. Es tracta d'una obra ben construïda (es destaquen al final de cada capítol, nítidament, les línies o els reptes de futur sobre cada aspecte tractat) i que respon a una voluntat orientadora en un moment de canvis profunds, de progressiva definició d'unes tendències que no se sap on poden arribar a conduir, probablement a somoure estructures molt assentades. Els autors són perfectament conscients de l'apassionant revolució que ens toca viure i apunten algunes realitats que s'entreveuen i ho fan sense dogmatismes, entenent que les tendències de la nova educació amb virtualitat depenen de molts factors, el primer dels quals és una resposta dels estudiants en sintonia amb el nou paradigma, una resposta que no és encara ni general ni òbvia. Un dels fets més engrescadors de la lectura és constatar la coincidència entre alguns principis pedagògics clau desenvolupats al llarg del segle XX i la possibilitat de dur-los a la pràctica a què l'educació virtual convida i aboca, com si es tractés d'una segona oportunitat. Les quatre tendències més destacades cap a les quals apunta l'e-learning del segle XXI són, segons X. Mas i P. Lara al darrer capítol: 1) l'extensió de la virtualitat a tot l'àmbit educatiu; 2) l'aflorament de l'aprenentatge informal (amb els PLE, o EPA, com a constructe per excel·lència); 3) la tendència a l'aprenentatge social i col·laboratiu (les eines 2.0 el faciliten enormement) i 4) l'aprenentatge ubicu. L'aprenentatge de llengües, naturalment, no en queda al marge.

[732] Merkozy (acronímia conjuntural)

Els acrònims es poden definir com abreviacions formades per lletres o segments de mots que formen part de paraules pròximes que esdevenen un mot ordinari. Són acrònims INCAVI (Institut Català de la Vinya i el Vi), MERCOSUR (Mercado Común del Sur), PRYCA (precio y calidad), emoticona (inicialment de l'anglès emotion i icon), telemàtica (telecomunicació i informàtica) o, per exemple, un acrònim curiós elaborat amb parts dels cognoms de tres persones: estraperlo (Strauss, Perel, Lowann). Darrerament s'ha estès l'acrònim Merkozy per designar l'entesa política entre Angela Merkel i Nicolas Sarkozy, profusament vehiculada per les imatges, al capdavant d'un intent desesperat de treure Europa de la crisi financera i fins de refundar-la. Si els acrònims presenten un grau de fusió conceptual elevat, Merkozy, en canvi, fa patir: s'hi veu massa el llautó d'una unió conjuntural de dos països tradicionalment enfrontats i rivals, s'hi veu massa una parella de ball momentània i interessada. Merkozy em produeix una angúnia semblant a la que m'inspira l'acrònim catanyol, l'angúnia de veure un monstre híbrid contranatura que avança amb aire amenaçant i que pren un cos desagradable i indesitjat. Tinc la sensació, amb tot, que l'acrònim Merkozy no farà gaire via, perquè els interessos particulars el desfaran com es desfà un terròs de sucre en un got d'aigua. Serà un bon senyal, sens dubte, que de l'acronímia no passem a l'eponímia, el fenomen que fa que el nom d'algú designi, per exemple, una zona geogràfica (Americo Vespucio, Amèrica; Simón Bolívar, Bolívia; Cristòfol Colom, Colòmbia; Felip II, Filipines). No puc ni imaginar la vella Europa, la del dolç nom de la nimfa mitològica seduïda per Júpiter, rebatejada per un epònim impronunciable de circumstàncies.

[731] Contra l'insult

Aquests dies hem sentit les paraules insultants d'un membre del Parlament català cap a la presidenta de la Cambra. Precedides, és cert, per una limitació expressiva greu i sense precedents al Parlament (l'impediment de fer servir certes formes relatives a la insostenible relació econòmica entre Espanya i Catalunya). Ben viva la polèmica pels insults del parlamentari López Tena, he llegit una obra recent que parla precisament de la greu expansió social i naturalització de l'insult a la vida política i als mitjans de comunicació. Es tracta del text de Juan Cruz Ruiz Contra el insulto (Madrid: Turpial, 2011). El text té un cert interès: analitza per mitjà de reflexions i entrevistes el cas de diversos insultats cèlebres (la directora de cinema Pilar Miró; el responsable de la SGAE, Teddy Bautista; l'anestesista Luis Montes; el màxim responsable de l'Expo de Sevilla, Jacinto Pellón). Sense voluntat d'entrar ara a jutjar la història que hi ha darrere aquests ben diversos personatges, em sembla interessant el relat dels abusos verbals públics fets contra ells per mitjà de l'insult (definit per l'autor com “el gallet del llenguatge”) i el linxament i la mort civil a què condueixen, més greu en els casos que es troben pendents d'investigació o sub iudice. L'insult (etimològicament equivalent a 'saltar al damunt', insultare) és una forma d'humiliació que no s'hauria de tolerar impunement a la nostra vida pública. És, en el fons, una supuració de la bèstia que hi ha dins les persones que caldria evitar en la relació civil. És imprescindible continuar ensenyant i avaluant des dels cursos de llengua el domini de l'àmplia gamma de formes punyents que la llengua posa a la nostra disposició per atacar sense erosionar greument la imatge pública de les persones que ens han ofès o l'actuació de les quals jutgem d'inacceptable. No és sinó una variant de la mateixa competència que farà que els parlamentaris que desitgin esquivar l'atemptat a la llibertat d'expressió imposat per la presidenta acabin dient furtar, afaitar, desfalcar, desvalisar, estafar, lladronejar, pispar, rapinyar, sostreure, usurpar.

[730] Eixamplar els codis culturals

Ahir a la Jornada de formació de formadors organitzada per la Xarxa Vives i la Comissió de Formació en Llengua Catalana (vegeu l’entrada anterior) vaig fer una comunicació sobre la competència intercultural en els estudiants universitaris nouvinguts, representant el Servei de Llengües de la UAB (deixo la presentació inserida en aquesta entrada). Hi vaig donar una definició d’aquesta competència, per començar, i vaig provar de fer veure, a continuació, el relleu que té actualment, en un context caracteritzat per societats marcadament multiculturals i per l’accés quotidià de tots nosaltres a noves formes culturals. Vaig voler insistir també en la relació estreta entre aquesta competència i l’ensenyament-aprenentatge de llengües, que és l’espai privilegiat per fomentar-la, i vam constatar que hi ha estudis empírics que indiquen clarament que el nivell de competència intercultural dels estudiants universitaris és molt baix tant pel que fa a coneixements com a habilitats i actituds. Em vaig aturar a destacar, d’altra banda, l’enorme esforç fet pels serveis lingüístics aquests darrers anys amb cursos, activitats, productes, recursos, etc. de foment d’aquesta competència amb l’objectiu que els nouvinguts a les nostres universitats siguin veritablement viatgers i no turistes (seguint la metàfora de M. Byram, 1997). També vaig posar sobre la taula el concepte de competència intercultural i vaig defensar que hem passat d’un foment que tendia a ser monològic i d’identitat a identitat (partint d'identitats simples) i basat en aspectes lligats al coneixement declaratiu, a un foment dialògic que té en compte les identitats múltiples dels nostres alumnes nouvinguts i el feix de codis culturals que atresoren. Uns codis culturals que l'alumnat, com a tasca principal, ha d'adquirir el compromís d'eixamplar. Posteriorment, vaig indicar per què no em sembla idoni el tractament de la competència intercultural a l’e-PEL de l’OAPEE i vaig suggerir algunes línies de treball d’aquesta competència, que passen per una major comprensibilitat de la informació que arriba als aprenents, per un major foment de la reflexió i també per l’estímul de l’autovaloarció de la competència. Dins aquests paràmetres, vaig apuntar tres línies de treball: una que ens aproxima al coneixement dels portfolios de la competència intercultural ja existents, una línia basada en la focalització en una experiència intercultural més que no en la producció per part de l'aprenent d’un registre exhaustiu d’experiències, i una tercera línia que es basa en la sensibilització lúdica a l’entorn d’aquesta competència. És en aquesta darrera línia que la UAB (amb el suport de la URV i el finançament de la Generalitat) ha elaborat el Test d’Obertura Intercultural, un qüestionari divertit, en diverses llengües, que ajuda l'aprenent a calibrar el seu nivell de competència intercultural.

La competència intercultural dels estudiants nouvinguts on Prezi