[765] L'Espanya singular

El president del Senat espanyol, Pío García Escudero, feia fa tres dies unes declaracions en una entrevista a La Razón que perpetuen la impossibilitat com més va més palesa de l'existència del que un dia es va anomenar l'Espanya plural. El president del Senat planteja obertament la retirada del gallec, el basc i el català de la Cambra Alta, la Cambra que hauria de ser el fidel reflex dels territoris, perquè "los españoles quieren oírnos hablar en la lengua que todos conocen. No tiene sentido que un senador catalán debata con otro en gallego en el Pleno, y luego hablen en castellano mientras se toman un café". Es pot demanar més claredat? Es pot demanar menys pluralitat? Es pot demanar menys sensibilitat? La retirada anhelada s'hauria de fer per mitjà d'un canvi del Reglament del Senat, que haurien de promoure els grups parlamentaris. Com que aquesta via seria un xic llarga, Pío García en suggereix una altra: emparar-se en la crisi econòmica per ventilar la diversitat, sota la consideració d'insostenible. Com si la pluralitat pogués quedar suspesa un temps, mentre en vénen de millors. Les seves paraules són també clares: "También se podría ir por otra vía. Teniendo en cuenta la crisis económica y las políticas de austeridad, pues, probablemente, si hubiese un esfuerzo de buena voluntad de todos los grupos de decir: «hasta que pase la crisis vamos a dejar de hablar en nuestras lenguas, nos ahorramos el coste de traductores y, cuando pase la crisis económica, ya veremos». No hi ha res més a dir, els antiexemples sempre ajuden a traçar el camí: cal mirar endins i construir, amb l'esforç comú, una Catalunya que lluiti per ser, sí, i que vetlli per ser plural. [Imatge: Luc Legay. Flickr: Creative Commons]