[766] Llengües i vaga

Aquest matí he recollit aquesta imatge al Vallès, en plena manifestació contra la reforma laboral. Les llengües de la mobilització eren el català, sobretot, als escrits sobre la vaga (fulls, pancartes). El català i el castellà s'alternaven, en canvi, a les consignes orals corejades pels manifestants: el castellà sorgeix, instintivament, de la gola de moltes persones catalanoparlants en les proclames orals; és allò del campeones campeones dels espectacles esportius, que només molt lentament ha anat deixant pas al campions campions. Com s'esdevé cada vegada més en aquesta mena de mobilitzacions, l'àrab també hi era. Altres llengües de la nova immigració no solen visibilitzar-se, excepte en el cas dels actes obertament orientats a exalçar la diversitat. La presència de l'anglès només s'observa quan hi ha la voluntat d'un reconeixement internacional de la causa objecte de la manifestació (a les ja clàssiques pancartes nacionalistes amb el "Freedom for Catalonia", per exemple). La política lingüística futura de Catalunya, sigui quina sigui la condició política del país, no hauria de passar només pel català, el castellà i l'omnipresent anglès. El català ha de ser el pal de paller del país i la llengua pròpia, oficial i comuna; el castellà, una llengua oficial molt rellevant, amb la qual s'identifica una part important de la comunitat catalana; l'anglès, una llengua de treball, a la universitat i a l'empresa. La política lingüística no hauria d'oblidar, però, les llengües de la nova immigració, l'àrab en particular. Ens agrada veure pancartes en àrab contra la reforma laboral i les retallades o altres causes que afecten la nostra ciutadania. Necessitem que a les escoles els nens i les nenes aprenguin com a mínim uns rudiments d'àrab. Perquè la comprensió és la base de la convivència.