[776] Apps per aprendre llengües

Aquests dies donem voltes sobre aquesta qüestió. Les apps són aquí ja fa temps amb força. Potser amb massa força i tot, perquè ja n'hi ha més d'un milió entre les d'Apple i les d'Android i l'espai per a aquests ginys comença a estar superpoblat. Les apps responen a l'increment exponencial dels dispositius mòbils intel·ligents entre la població i a la progressió imparable de la informàtica mòbil i, alhora, a la nova necessitat de lliurar continguts per als nous aparells portables. Les apps per aprendre llengües han emergit amb la mateixa força amb què ho van fer els productes i serveis per aprenentatge de llengües a la xarxa. Sovint són els mateixos serveis que cerquen nous mercats o noves formes d'arribar al client, després d'un procés imprescindible d'adaptació al nou mitjà. Les apps útils per aprendre llengües són moltes. Ho són perquè a aquelles concebudes específicament per aprendre (apps d'avaluació de llengua, apps de cursos, apps de recursos puntuals com vocabulari i fraseologia) cal afegir-hi apps de suport a l'aprenentatge (diccionaris, traductors, gramàtiques, conversors de text a veu i de veu a text) i apps que ens duen a altres territoris on l'aprenentatge és ben possible: les apps de jocs de llengua, per exemple, que s'acumulen als magatzems d'aplicacions i fan gaudir a tothom, també els que sempre havien odiat les llengües. A més, docents i aprenents també es poden beneficiar de tota una mena d'altres apps més allunyades de l'objectiu d'aprendre. Aplicacions que els exposen, en la fabulosa ubiqüitat dels dispositius mòbils, a gavadals d'input autèntic, sense el qual l'aprenentatge d'una llengua no té gaires garanties d'èxit. Aquests dies donem voltes sobre la possibilitat d'ensenyar i aprendre llengües amb apps. Miraré de portar el resultat de la reflexió i una selecció de recursos útils a Aprendre llengües.

[775] Delateu: cent anys

Fa cent anys, pocs dies després de la Setmana Tràgica, el 9 d'agost de 1909, un dels homes forts de la Lliga Regionalista, Ferran Agulló, signava un article a La Veu de Catalunya (sota l'habitual pseudònim Pol) convidant els ciutadans a delatar les persones que havien pres part en els actes revolucionaris de juliol. Dies després era afusellat el pedagog Ferrer i Guàrdia. El polèmic escrit ha passat a la posteritat amb el títol (inexistent) "Delateu!". Cent anys després, en plena dinàmica de xarxes socials, d'un periodisme descentralitzat i a mans dels qui són a lloc al moment oportú i de trànsit veloç de les imatges, el Govern convida també a delatar els qui van prendre part en els aldarulls de la darrera vaga general en un web. Cent anys i una mateixa funció comunicativa: la invitació a la delació. Una mateixa finalitat, una sola ideologia i unes formes i uns mitjans que són testimoni, en canvi, del pas d'un segle. Copio, a continuació, per als amants de l'evolució de les formes de comunicació i de l'evolució dels gèneres de discurs, el controvertit text del membre de la Lliga. Aquí el teniu: “Encara totes les converses son sobre lo mateix. A Barcelona, a fora, a marina y a montanya, pels trens yper les tartanes, no’s parla mes que de la Setmana tràgica. Ara, com en plena successió dels fets, van formantse les mentides, rodant de boca a orella y d’orella a boca. Y ara les mentides son dobles: dels fets y de les conseqüencies. Com en plena incomunicació dels pobles y fins de les barriades tothom volia que la seva dita fos la certa, ara tothom vol que lo que ell sap respecte al cástich dels culpables sigui l’Evangeli. Y les exageracions y les mentides corren arreu a gust del temperament dels qui les fan córrer.

* * *

Per uns, a Montjuïch fusellen a dotzenes als culpables: procés sumaríssim y quatre bales al cap. Per altres, a mida que van agafant gent van deixantla anar, sense imposar cap cástich. Qui creu que tenen agafats a tots els inductors y autors dels fets terribles, y qui assegura qu’els veu passejar per la Rambla sense que ningú’ls molesti. L’afany de qu’els mereixedors sofreixin el cástich qu’els pertoca, porta a l’opinió a un aldarull d’exageracions de tal mena, que l’intranquilitat, companya de l’incertesa, no deixa lloch a la serenitat, que ja hauria d’imperar com a sobirana.

* * *

L’afany de veure castigats els delictes de la setmana trágica porta aquest estat de coses, y empeny a particulars y a Societats a demanar al Govern l’enteresa y energia que les circumstancies demanen. Y el Govern respon als impacients: Això es farà, peró ajudeume’ls qui no tingueu compromisos, ni simpaties pels incendiaris y lladres de la setmana trágica. ¿Cumpleixen tots els ciutadans ab el dever qu’els imposa la patria, l’humanitarisme, y la propia conservació? Jo’n dubto. Lo passat a Catalunya, per més que hi intervingueren politichs y va tenir un moment carácter polítich, no fou una bullanga ni una revolució: fou un saqueig, un esclat d’odi d’incendiaris y assessins. Qui’n conegui els culpables té’l dever d’ajudar l’acció de la justicia que’ls persegueix: no hi há excusa que hi valgui. Mes jo tinc por que la cobardia de molta gent, disfressada de bon cor y d’humanitarisme, deixará sola la justicia. En el procés de la psicologia del nostre temps, hi ha tres temes aclaparadors, de desolació immensa: Carrer Major de Madrid, Hostafrancs, Setmana Trágica... Si a l’ineptitut dels governants pera descobrir la preparació dels fets comesos, s’hi ajunta la cobardia de la gent pera denunciarlos; si a la desorganisació de la policia y a la mala organisació del poder judicial s’hi afegeix la falta de civisme dels ciutadans; si tot ho volen aquests, en determinats moments, de l’autoritat que en altres insulten y escarneixen, ¿podem creure en el remey pera’ls mals qu’ens aclaparen?”.

[774] Sofisticació lingüística

La Xarxa Vives ha tancat la seva Lliga de Debat Universitari d'enguany, la fase final de la qual ha tingut lloc a la Universitat de Vic. És agradable veure que dos estudiants de la UAB han arribat a la final i han quedat subcampions (enhorabona, davids!), darrere l'equip de la Universitat Pompeu Fabra. Més enllà de qui hagi pogur arribar fins al final, hem de constatar que el darrer debat és la punta d'un iceberg d'enorme magnitud. La Lliga fa anys que consciencia nois i noies, universitaris d'aquí i d'allà de l'àrea catalanoparlant, que les opinions no es poden reduir a ser opinions; que l'ús formal de la llengua no pot ser el resultat d'una improvisació; que les idees s'han de defensar amb la paraula i la intel·ligència (que no s'haurien de deslligar mai); que la paraula cortesa ofereix un territori amplíssim, generós, per provar de convèncer els altres de les nostres raons més profundes. Simpatitzo completament amb aquesta activitat de debat, que considero essencialment universitària (no pas per atzar té una llarga tradició en altres contextos universitaris d'arreu del món). Algú que sortís d'una primera experiència universitària (ara que ja no se'n surt mai, de la universitat, amb l'aprenentatge al llarg de la vida) hauria de saber de què parla i hauria de saber executar adequadament les tasques de la seva vida professional (en bona part basades en la comunicació). I hauria de saber fer-ho, a més, amb sofisticació. És a dir: amb complexitat, amb perfecció, amb consciència, amb estratègia comunicativa, amb capacitat de persuasió. "Els indignats són un corrent de pensament?" es debatia a la Lliga de Debat. Que ho puguin arribar a ser o no depèn d'ells, és clar, però sobretot de qui sigui capaç d'argumentar que ho són o que no ho són. De qui tingui la llengua, la tàctica oratòria, els recursos retòrics, la capacitat d'interacció i els recursos d'argumentació per demostrar l'una cosa o l'altra. Es pot convèncer algú a trets, a cops de puny o amb tota mena de coercions. El territori que reivindiquem per als humans, però, és el de la persuasió per la intel·ligència. Aspirem a continuar essent sofisticats. 

Watch live streaming video from universitatvic at livestream.com

[773] Voluntariat de conversa a distància

Avui en Sergi C. em comentava una iniciativa de l'Elisabet A. que m'ha interessat conèixer. Com a professora del Consorci per a la Normalització Lingüística ha engegat un espai per a la conversa virtual amb els seus alumnes estrangers i adults que aprenen català, adreçat a voluntaris i voluntàries que vulguin ajudar a capacitar els aprenents en l'expressió oral. L'eina utilitzada és una de les més populars a la xarxa, Skype. El projecte escalfa motors en aquest moment i començarà a funcionar a començament de maig. Encoratjo des d'aquí les persones autòctones o amb un bon nivell de llengua oral que vulguin participar-hi, a fer-ho. Tinc curiositat per veure l'acceptació de la iniciativa. Si l'Elisabet llegeix aquest apunt m'agradaria que ens expliqués en un comentari com ha concebut la idea, per quines vies ha difós l'existència del seu espai i també les mostres d'acollida que hagi pogut anar detectant. Tinc curiositat també per conèixer la procedència dels seus alumnes, la competència digital que tenen aquestes persones i l'acceptació dins els seus grups classe del projecte. Aquí deixo les preguntes!

[772] Gestació d'un recurs d'acollida

Aquests dies hem endegat una experiència apassionant en el context del màster d'ensenyament del català per a l'acolliment lingüístic. Es tracta d'una experiència de crowdsourcing que ens ha de permetre per mitjà d'un espai col·laboratiu del web social elaborar unes orientacions de suport al professorat d'una disciplina no lingüística que es troba amb nouvinguts a l'aula i determina fer servir de manera prioritària el català, però amb l'opció ferma de fomentar el plurilingüisme en la seva acció docent. El treball col·laboratiu va començar amb informació sobre algunes opcions de treball, amb la presentació del context d'aplicació del producte i amb l'establiment d'uns acords bàsics al grup, tres en concret. En primer lloc, calia determinar les regles del joc, unes bases mínimes per assegurar una col·laboració d'èxit. En segon lloc, calia decidir el format del producte final, un producte digital. I, en tercer lloc, calia decidir en quines condicions s'alliberaria el material a la xarxa, un cop produït, per a la seva posterior utilització en els paràmetres d'obertura d'Internet i d'acord amb la filosofia de la xarxa, que creu en la vertebració d'una autèntica cultura popular i compartida. Pel que fa a aquesta tercera decisió, vam optar per una llicència Creative Commons que 1) obligarà a reconèixer els autors (tot el grup); 2) no permetrà l'ús comercial del producte i 3) permetrà crear obres derivades de l'original, però perpetuant les decisions preses pels autors en la llicència originària. Aquesta ha estat la nostra opció de copyleft. Una altra de les opcions preses va ser no obrir l'espai col·laboratiu a tothom en aquest moment de treball, sinó restringir-lo al grup de creadors. Aprendre llengües es farà ressò del recurs, evidentment, quan estigui elaborat. Mirarem de deixar-hi una porta oberta, aleshores, que pugui recollir aportacions futures més enllà del grup creador. No cal dir que qualsevol comentari sobre la iniciativa o qualsevol recomanació (d'un recurs que calgui tenir en compte, per exemple) serà molt ben rebut en qualsevol moment. Esperem poder tenir formulades i a l'abast de tothom en pocs dies, doncs, unes orientacions al docent per fer servir la llengua pròpia i fomentar el plurilingüisme a l'aula.

[771] Emparaulats

Aquests dies és moda l'app per a iOS i Android anomenada Apalabrados (Angry words), sobre la qual acabo de llegir un escrit de Magí Camps a La Vanguardia. Aquí i allà se'n parla. Es tracta d'un fenomenal Scrabble llançat fa pocs mesos que ens permet jugar amb qualsevol persona d'arreu del món donada d'alta (podem escollir persona, també entre els amics de Facebook, o deixar que l'aplicació ens en proposi una aleatòriament) al ritme que vulguem. Si el col·lega se'ns endarrereix, sempre podem xatejar-hi per veure què ha passat. He baixat l'app a l'iPad i acabo de jugar-hi una partida amb un desconegut atzarós (que se m'ha cansat abans d'acabar... i el guanyava 212 a 177 punts). Em sembla una excel·lent notícia que aquesta aplicació contingui el català entre la desena de llengües de joc (hi trobem també el castellà, el portuguès, el portuguès brasiler, l'anglès, el francès, l'alemany, l'italià, el neerlandès i el suec). L'aplicació, veritablement, enganxa, crea addicció, i són perfectament imaginables usos relacionats amb l'aprenentatge de llengües. Llàstima que, com és habitual en aquests jocs, hi hagi una estricta parcel·lació lingüística i que no siguin possibles formes d'ús més obertes i més riques, no centrades en l'ús d'una única llengua per part dels dos jugadors. És imprescindible, doncs, abandonar la competència plurilingüe en disposar-se a jugar, i centrar-se en una sola llengua. Canviant de tema, acabo de trobar sense esforç un web (que tot just començo a explorar) destinat expressament a ajudar a trobar la millor paraula per al joc (hi indiques les lletres que tens o les del tauler amb què vols comptar i et mostra una llista de possibilitats). Si algú vol proposar-me una partida, ei, sense trampes, sóc serracasals. Fins ara.

[770] La voluntat de comunicar

Aquests dies he llegit La voluntat de comunicar, objectiu de les aules de llengües, recull de textos editats per Isidor Marí i Miquel Strubell (UOC, desembre de 2011). El volum conté textos de diversos autors (P. MacIntyre, Z. Dörnyei, R. C. Gardner, R. Clement, K. A. Noels, S. Baker, S. Conrod, J. C. McCroskey, V. P,. Richmond, L. A. Donovan, M. Bernaus, A. M. Masgoret, E. Reyes, A. Huguet, J. Janés, R. Valls, S. M. Chireac). El concepte clau del recull és la voluntat de comunicar (en una L2). N'anoto quatre ratlles. Desbancant l'èmfasi que s'ha posat aquests darrers temps en la competència lingüística comunicativa, la voluntat de comunicar és presentada com l'objectiu principal i decisiu de qualsevol programa d'ensenyament-aprenentatge d'una L2. Aquest objectiu es podria concretar en l'assoliment de "la comunicació real entre persones de llengües i orígens culturals diferents". Allò que l'aprenentatge de llengües ha d'aconseguir, doncs, més enllà de la simple precondició que representa la competència lingüística comunicativa, és "engendrar en els estudiants de llengua la voluntat de buscar arreu les oportunitats de comunicació i la voluntat de comunicar-s'hi realment". Vull destacar el text inicial del volum, que planteja un model molt interessant sobre la VdC i exposa les variables, factors o antecedents que n'afavoreixen o en condicionen l'existència. Al llarg dels diversos articles del volum aquests factors són àmpliament desgranats, ampliats i matisats: autoconfiança, autoestima, introversió, aprensió, alienació, divergència cultural, aptitud en la L2, ansietat, competència percebuda... Un dels temes clau de l'obra, relacionat intrínsecament amb la VdC, és el factor motivació, un concepte complex barreja de trets cognitius, afectius i conatius que és decisiu en l'aprenentatge d'una L2. Vull destacar, en aquest sentit, tota la segona part del recull (tres dels textos són de Dörnyei), amb escrits sobre actituds, disposicions i motivacions en l'aprenentatge de segones llengües, motivació integrativa (o capacitat de l'aprenent d'obertura envers l'adopció de característiques d'un altre grup cultural i lingüístic per mitjà d'un procés d'identificació) o la definició de les condicions de l'aula motivadora. La tercera part del volum aporta experiències concretes sobre actituds lingüístiques, motivació i ansietat en estudiants d'orígens culturals diversos o escolars nouvinguts i exposa un treball orientat a professorat sobre prejudicis i actituds lingüístiques de l'alumnat.

[769] Jugar i jugar amb la llengua

Navegant trobo la pàgina de Lèxic Obert Flexionat de Català, que no coneixia, un recurs gratuït de l'Institut Universitari de Lingüística Aplicada (IULA) de la UPF. L'eina presenta una grapat de recursos interessants per a la consulta i la resolució de dubtes que assalten a tota hora els usuaris de la llengua catalana (topònims i gentilicis, deverbals, divisió sil·làbica). M'interessen ara mateix especialment les seccions dedicades al vessant lúdic de la llengua. Voleu trobar el suport imprescindible per resoldre els mots encreuats que mai no acabeu, o fins i tot inspiració per crear-ne? Us falta una paraula de deu lletres començada amb n i acabada amb s? Una eina d'ús elemental ens ajuda a trobar el mot que busquem. I encara més jocs: voleu jugar al clàssic mastermind, però amb paraules? Una altra de les aplicacions del web ens permet fer-ho, molt simplement, amb paraules de cinc lletres. Un altre dels recursos interessants del web, des del meu punt de vista, és el cercador de manlleus (anglès, francès, italià, alemany, castellà, rus, japonès, neerlandès, gallec, basc). El Lèxic Obert Flexionat del Català em sembla una eina útil, sens dubte, per bé que hi trobo a faltar les referències a les fonts en què s'abeuren els diversos diccionaris que ens presenta.

[768] Llengua i persuasió

Al llarg d'aquestes darreres dècades ens hem anat desprenent d'observar els textos dels nostres alumnes de llengua des de l'angle d'una estricta correcció normativa ("tens divuit faltes") i hem anat donant més importància a l'assoliment dels objectius perseguits en els actes de comunicació i també en la capacitat de sofisticació del text. És a dir: en la capacitat de l'autor de generar una textura complexa i matisada i, al capdavall, d'aconseguir el que vol. L'efectivitat i la persuasió, interconnectades, són dues de les característiques clau dels textos que volem que produeixin els nostres alumnes. El control dels aspectes normatius és un fet molt més superficial, si em permeteu dir-ho així (encara que una superfície poc cuidada pot impedir la seva penetració i pot abocar al fracàs més absolut). A tots els que d'una manera o una altra aprenem, ensenyem i avaluem llengües, ens és oportuna una reflexió sobre la persuasió, un fenomen decisiu, com deia, i d'una enorme complexitat. Recomano la lectura de Com m'han pogut convèncer? Les dimensions socials i culturals de la persuasió, de Kristine Muñoz (UOC, 2011). L'autora analitza els aspectes psicològics de la persuasió, per començar, i focalitza en les forces socials (les identitats, les relacions) i culturals que són determinants en les possibilitats de persuasió en les nostres accions, que es manifesten en la interacció humana. L'obra estableix les bases i les condicions dels diversos tipus de persuasió des de l'angle de qui persuadeix i de qui és persuadit i és plena d'exemples de situacions problemàtiques i, doncs, interessants. Els aspectes lingüístics (com es crea una explicació, una justificació, una excusa, un consell, quines formes de la llengua tenen un potencial persuasiu) s'hi barregen amb altres aspectes de fons que regulen els actes de persuasió. Donem prou importància als aspectes socials i culturals quan ensenyem a persuadir a classe de llengua? O vinculem massa les possibilitats de persuadir a les pròpies capacitats retòriques o de produir un text interessant i amb grapa? Donem als nostres examinands de llengua el context suficient perquè, si pertoca, puguin persuadir efectivament els seus interlocutors?