[805] La pàtria és la llengua

Quan aquests darrers temps hem vist que els partits polítics de l'àrea catalanoparlant eren incapaços de fer un veritable front comú per defensar les qüestions bàsiques i que a l'hora de la veritat eren sempre vençuts pels interessos particulars, pel partidisme, i que tenien un vol molt baix, quasi gallinaci, hem esdevingut naturalment apartidistes. Els partits, els bàndols, les faccions egocèntriques (egocèntriques en un moment crucial per al país, un moment delicadíssim que ens durà a un punt de no retorn) no ens representen. L'apartidisme no és el punt final, però, de la defecció dels qui hem cregut i creiem encara en el país. S'apropa a grans gambades un altre moment dramàtic. És, permeteu-me el joc de paraules, l'apatridisme. La pàtria és una entitat sentimental complexa, composta (història, tradicions, referents), a què ens sentim units i que ens uneix. Confesso que en aquest moment d'identitats múltiples i canvis vertiginosos, de necessària obertura a noves formes d'organització i de pertinença (ja no som al segle XIX), si algú em posés al davant una pàtria entesa com un projecte que respectés les meves idiosincràsies i les dels meus companys de viatge, estudiaria la proposta. Ja fa molt de temps, però, que les grans pàtries veïnes (l'espanyola o la francesa, per exemple) són entitats enquistades, sense fissures, sense possibilitats de moviment i seducció. Al moment present, d'altra banda, comencem a constatar que la pàtria catalana no dóna més de si. Per dignitat, caldrà fer-se apàtrida i entrar, en conseqüència, en l'estadi de l'apatridisme. I un cop tot hagi passat avall, a la motxilla hi durem encara la llengua, el nostre punt de referència, el nostre nord, la nostra guia. Voleu més motius per ensenyar-la, aprendre-la, conrear-la?