La qüestió de fer servir o no a
classe tot aprenent una llengua estrangera la llengua pròpia és
vella. Es tracta que els aprenents de llengua facin servir al màxim,
lògicament, la llengua que aprenen i que, si és possible, es
tendeixi a evitar la traducció immediata de les paraules que generen
dubtes de comprensió. Cal reconèixer que és realment útil posar a
la pràctica l'habilitat de parafrasejar o de provar de definir en la
llengua que s'aprèn. No se n'ha de fer un gra massa, amb tot: l'ús
de la llengua pròpia a classe de llengua estrangera, esporàdicament,
és una bastida útil per a l'aprenentatge que descarrega
cognitivament i permet fer sortir un jo autèntic que necessita
emergir davant els companys d'aula. M'agradaria cridar l'atenció
sobre aquesta qüestió. A classe de llengua estrangera ens trobem
exposats a una situació delicada. Contínuament hem de donar
respostes, explicacions, argumentacions que, si no som prou destres
en la nova llengua, ens mostren als altres amb una imatge dèbil. I
tots els aspectes socioafectius són decisius en aprendre una
llengua. Imagineu que hi ha un debat a l'aula d'alemany d'un nivell
B1 sobre la crisi econòmica actual. Un expert en economia amb
dificultats per defensar-se en la llengua alemanya s'hauria de
resignar a mostrar una imatge insubstancial, com si no sabés
defensar les seves idees sobre la qüestió? A la classe de llengua
estrangera s'haurien de propiciar els espais en què les persones
poguessin mantenir la seva imatge inalterada; s'hauria de provar de
generar moments en què el dèficit o la dificultat amb la nova
llengua deixessin pas al recobrament de la identitat plena. No em
sembla malament que s'hagi d'assumir la condició d'aprenent, però
estic segur que l'ús de la llengua pròpia en certs moments
planificats de la classe de llengua pot esdevenir un suport important
al manteniment de la imatge personal.
21.7.12
[806] Aprenentatge de llengua i identitat
La qüestió de fer servir o no a
classe tot aprenent una llengua estrangera la llengua pròpia és
vella. Es tracta que els aprenents de llengua facin servir al màxim,
lògicament, la llengua que aprenen i que, si és possible, es
tendeixi a evitar la traducció immediata de les paraules que generen
dubtes de comprensió. Cal reconèixer que és realment útil posar a
la pràctica l'habilitat de parafrasejar o de provar de definir en la
llengua que s'aprèn. No se n'ha de fer un gra massa, amb tot: l'ús
de la llengua pròpia a classe de llengua estrangera, esporàdicament,
és una bastida útil per a l'aprenentatge que descarrega
cognitivament i permet fer sortir un jo autèntic que necessita
emergir davant els companys d'aula. M'agradaria cridar l'atenció
sobre aquesta qüestió. A classe de llengua estrangera ens trobem
exposats a una situació delicada. Contínuament hem de donar
respostes, explicacions, argumentacions que, si no som prou destres
en la nova llengua, ens mostren als altres amb una imatge dèbil. I
tots els aspectes socioafectius són decisius en aprendre una
llengua. Imagineu que hi ha un debat a l'aula d'alemany d'un nivell
B1 sobre la crisi econòmica actual. Un expert en economia amb
dificultats per defensar-se en la llengua alemanya s'hauria de
resignar a mostrar una imatge insubstancial, com si no sabés
defensar les seves idees sobre la qüestió? A la classe de llengua
estrangera s'haurien de propiciar els espais en què les persones
poguessin mantenir la seva imatge inalterada; s'hauria de provar de
generar moments en què el dèficit o la dificultat amb la nova
llengua deixessin pas al recobrament de la identitat plena. No em
sembla malament que s'hagi d'assumir la condició d'aprenent, però
estic segur que l'ús de la llengua pròpia en certs moments
planificats de la classe de llengua pot esdevenir un suport important
al manteniment de la imatge personal.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
La llengua pròpia és el salvavides que et permet navegar. Jo crec que és necessàri utilitzar-lo, no?
ResponEliminaSí, però de vegades hi ha molta pressió a l'aula perquè no es faci servir. Crec que és un error.
ResponEliminaES
Enric, en l'exemple que indiques, tot i ser un exemple només, crec que el problema és per què en un nivell B1 es decideix fer un debat sobre la crisi econòmica quan eixes habilitats sembla que no corresponen al nivell.
ResponEliminaD'ací a poc comencem els EILC en les universitats de la Xarxa Vives. El debat de la llengua pròpia és més apassionant, per a mi, sobretot en estos nivells tan i tan bàsics. I no sols això: quin pes ha de tenir la lingua franca (l'anglès) en eixe tipus de classe en què també hi ha càrrega cultural, a més de lingüística? I quin pes té el castellà, que no els és llengua pròpia però sí a molts els és coneguda? Com es gestiona eixe multilingüisme en l'aula?
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaHola Héctor,
ResponEliminaEm preocupa la pressió dels docents, en nivells B1-B2 per evitar de totes passades que els estudiants facin servir la llengua pròpia.
Tornant al tema que introdueixes. Després de vacances començarem a definir (som deu serveis lingüístics del Principat que hem demanat un ajut per fer-ho) les primeríssimes hores de formació dels nouvinguts: què sembla oportú fer-hi i què no? Es tractarà d'unes orientacions generals, però aquest aspecte, el de la llengua/llengües de l'aula el tractarem. No cal dir que el document que fem serà públic. A veure a quina idea arribem.
ES
Seria interessant veure quins marges d'utilització de la llengua pròpia hi ha segons la composició del grup classe. Què fem en els casos de grups multilingües? Fins a quin punt la llengua pròpia pot ser un entrebanc o un enriquiment?
ResponEliminaEn les traduccions de conceptes o paraules en l'aula, trobe que l'ús de la llengua pròpia és complementari i indissociable de l'ús de la llengua apresa. Una cosa no hauria de llevar l'altra, probablement.