[814] La universitat multilingüe (2)

Torno sobre La unversidad multilingüe (Madrid, Tecnos, 2012, Eva Alcón i Francesc Michavila, eds.) de què he parlat a l'entrada anterior. El recull de contribucions que conté la publicació considera gran part dels factors i els agents relacionats amb el multilingüisme a l'ensenyament superior, els comenta, en dóna exemples i els analitza, sense cap voluntat de trobar panacees. Esmenta l'àmbit de la gestió i atén el de l'alumnat, el del professorat universitari, el del professorat d'idiomes, i es planteja la complexitat de donar forma al repte de la universitat multilingüe. Pel que fa a l'àmbit dels estudiants i al seu necessari aprenentatge lingüístic, algun dels treballs insisteix en la importància de les noves oportunitats facilitades per la xarxa (el web social, per exemple) i dels nous espais per a la comunicació propiciats per internet (que generen creativitat, col·laboració i capacitat crítica en els estudiats). En el terreny de l'activitat del professorat universitari, s'insisteix que l'activitat i la comunicació de la ciència són espais que semblen decisivament guanyats per l'anglès, però alhora s'apunta al fet que més enllà dels articles o publicacions, on l'anglès és hegemònic, hi ha altres espais (la comunicació personal entre investigadors, tallers, reunions, congressos, espais mediats per la tecnologia) que poden donar joc al multilingüisme. [No em puc estar de criticar, en aquest punt, que les referències històriques que el volum fa del multilingüisme en l'expressió de la ciència al llarg dels segles, en forma cronològica, no continguin cap referència a Ramon Llull.] També l'acció del professorat d'idiomes és al punt de mira de molts dels articles: diverses experiències AICLE a la universitat són analitzades amb deteniment i són plantejades les grans qüestions que es relacionen amb aquest enfocament (nivell de llengua d'alumnat i del professorat, formació necessària per impartir experiències AICLE, necessitat de prestar atenció al coneixement adquirit pels alumnes a mes depretar-ne a l'aprenentatge lingüistic, prejudicis dels alumnes pel que fa al perfil del professorat (rebuig en alguns casos dels no nadius, que són la gran majoria), possibilitat real d'ampliar-se l'AICLE a altres llengües a més de l'anglès, etc.). Una de les clares conclusions implícites del volum és que no hi ha receptes vàlides per a tots els contextos, i que cada universitat genera el seu model de multilingüisme. Un dels plantejaments més interessants de l'obra  és, sens dubte, el model que exposa J. Cenoz (model Continua, de 2009) que permet posar en relació els diversos tipus universitaris de multilingüisme a partir de diversos indicadors com el context sociolingüístic, la distància entre llengües, el coneixement i ús de llengües, el paisatge lingüístic o la planificació lingüística. L'existència de constructes com l'indicat permet entendre i comparar models de diverses universitats, una via imprescindible per avançar en el multillingüisme a la universitat.