M'agradaria insistir, en aquesta darrera entrada dedicada a La universidad multilingüe (vegeu 1 i 2), en dos aspectes que considero fonamentals per donar resposta al repte del multilingüisme. Tots dos s'oposen al tractament fàcil i cec de la qüestió, el gran enemic, l'opció de la tabula rasa. Crec que una part important de l'estratègia pel multilingüisme passa, clarament, en el nostre context, per treballar a partir de les semblances entre llengües emparentades com a element clau (només hi ha algunes referències esparses a aquesta qüestió al volum que comento), i també passa per valorar la competència plurilingüe dels estudiants, el que M. P. Safont anomena al seu article el bagatge cultural i lingüístic dels membres de la comunitat universitària, bagatges tan sovint ignorats o barroerament desatesos o menystinguts davant l'obcecació pel punt d'arribada (l'anglès). Aquests dos aspectes a parer meu són decisius en l'objectiu de poder tenir universitats multilingües i han de ser clau en tot model. Representen una contribució a la superació del prejudici. Per acabar: el gran repte que tenen les universitats, immergides com mai abans en les necessitats d'internacionalització, és el de l'educació multilingüe amb anglès abans que el de l'educació multilingüe en anglès. Aquesta segona fórmula, l'habitual i més senzilla, no és més que una manifestació de la miopia monolingüe (Phillipson 2010).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada