Torno d'uns dies per terres amazigues al Marroc. Hem recorregut de cap a peus la vall del Draa, en una de les tres grans zones dialectals de l'amazic marroquí, varietat parlada per més de dos milions de persones. Ja fa temps que a Catalunya hi ha un interès fort per la comunitat amazigòfona i que s'han desenvolupat, per exemple, eines lingüístiques que permeten establir un pont entre les dues llengües, malgrat que l'amazic és, sobretot, una llengua oral (penso, entre altres, en la introducció comparativa al berber de Xavier Lamuela o en la guia de conversa dels Serveis lingüístics de la UB català-amazic, amb participació de Carles Castellanos, un dels experts a Catalunya sobre aquesta llengua). Fa anys, d'altra banda, que hi ha una forta correntia de relació amb aquesta comunitat i un interès per veure i atendre adequadament les necessitats dels nouvinguts a Catalunya amb aquesta procedència lingüística i cultural. Al llarg del recoregut pel Draa, guiats per l'Esam, d'origen berber, els habitants de la zona ens han manifestat la simpatia entre els pobles amazic i català ("amazics i catalans iguals", la "paraula amazic i la paraula catalana" són fermes un cop s'han donat) i, puntualment, ens han explicat que l'amazic ja té, des de no fa pas gaire, presència a l'escola, encara que no a totes les escoles de les zones amazigòfones i no pas una presència hegemònica. En el paisatge lingüístic del territori recorregut no hem vist pràcticament l'escriptura tifinag, una de les propostes escrites per al berber. No hem hem vist, tampoc, cap mena de rebuig a fer servir la denominació berber (tot i l'origen despectiu del mot, en la Roma imperial que descobria un poble i una llengua desconeguts, bàrbars). En algun punt alguns habitants de la zona ens han engaltat, entre el reguitzell de frases apreses per entrar en contacte amb la gent forastera: "som berbers, no bàrbars". El viatge no ens permet fer més que observar i preguntar, de tant en tant, al guia, curiositats esparses (azul, ens diu, és una forma de salutació berber; no és cert, ens diu, d'altra banda, que hi hagi un sol mot per al blau i el verd, com havíem llegit; una de les formes de fer el femení és la t- inicial: d'aquí que no sigui pas una vacil·lació atzarosa la dualitat amazic / tamazic). Mentre recorrem la vall del Draa (on no trobem pràcticament turistes), llegim inscripcions gegantines en àrab fetes amb pedra blanca a les muntanyes, visibles des de molt lluny, que ens recorden l'status quo ("Déu, pàtria, rei", "El Sàhara és marroquí"). A mesura que avancem, el paisatge geogràfic i l'humà se'ns mostren amb la mateixa duresa i reflectint la pertinaç recessió dels signes de vida: la terra és progressivament més àrida, vermella, el nucli de palmerar es va reduint i reduint a l'eix de la vall seca fins a desaparèixer. Com la vida fent-se impossible vall del Draa endins. Als passadissos inexpugnables de les casbes roges de fang, amb tot, s'hi aferra, fins que ja tot és desert, una forma de vida essencial, senzilla, rica, plena, que si poguéssim comprendre potser ja hauria desaparegut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada