 |
Catalunya fa molt de temps que mira cap
al Quebec, un territori de característiques relativament similars
(en el qual, per cert, ja s'han fet sense cap tragèdia dues consultes sobiranistes
aquests darrers anys) on la llengua
francesa lluita per sobreviure davant el puixant i omnipresent anglès americà. És des d'aquell
país que l'Office québécquois de la langue française, juntament
amb la xarxa Realiter, han elaborat el Vocabulari panllatí de la bicicleta, una obra multilingüe amb lèxic comú i en bona part també específic
de la bicicleta que em sembla una autèntica delícia. L'obra
presenta els termes en català (amb participació del TERMCAT),
castellà, francès, italià, romanès, gallec, portuguès i també
anglès. Cada iniciativa conjunta que té en compte les llengües
neollatines és una aventura estimulant. Cada publicació, estudi,
jornada o projecte que considera alhora aquestes llengües tan
lligades al nostre origen ens obre enormement els horitzons i ens
retorna al nostre àmbit lingüístic natural, a la nostra essència.
Un àmbit que no té res de resclosit, precisament, perquè la família
de les llengües romàniques ens obre la porta de la comunicació amb
mig món. Tots els ciutadans de la Catalunya del futur han de sentir
com a pròpies les llengües romàniques, si més no des del punt de
vista receptiu. Catalunya no pot viure més temps en l'estèril
dialèctica lingüística del català i el castellà, sota el foc
incendiari de qui vol fer creure obsessivament que s'exclou el
castellà del sistema educatiu. La hispanitat castissa de sempre ens
sembla ja completament reduccionista i provinciana. És moment de trobar
continents que ens acullin; la llatinitat és una
pàtria que no exclou, sinó que eixampla.
La hispanitat és una realitat que té dret a existir, a ser puixant i a defensar-se de l'omnipresent anglès.
ResponEliminaCom a Llicenciat en Filologia Hispànica, sé ben be el que això significa; és cert que també he hagut d'aprendre-ho: que la hispanitat inclou les literatures gallega, basca i catalana (valenciana i balear també).
La hispanitat no és la castellanitat, però suposa el seu màxim exponent i, per tant, gaudeix de prestigi i és reconeguda al món.
Vaig tenir ocasió de participar dos anys en un intercanvi d'estudiants de Villalba (Madrid) amb Mataró i vaig comprovar l'excelent grau de convivència de les nostres llengües a Catalunya. A més he visitat Catalunya vàries vegades sense haver-hi trobat cap senyal d'animadversió.
Conèixer altres llengües, obre el nostre esperit i la nostra capacitat de comprendre altres cultures. Entenc, per tant, que el desig d'un català sigui compartir la seva romanitat amb la resta de parlants romànics, inclosos els castellans perquè, al cap i a la fi, el Cid era un mercenari a sou i Sant Jordi només una llegenda.
Enhorabona pel teu blog.
Moltes gràcies pel comentari, la reflexió i el to constructiu. No hi ha animadversió, és cert. Hi ha un extraordinari desig de llibertat i de respecte cap a una especificitat. Una onada de dignitat després de massa anys d'incomprensió i menyspreu. Com que el moment és molt convuls, no descartaria que un dia s'arribés a entendre un cert concepte de la hispanitat des d'una necessària distància. De la mateixa manera que mirem amb un respecte (crític) la francofonia, sense percebre-la com una amenaça.
ResponEliminaES