 | |
| J. M. Ganyet, adaptat de l'original anglès |
L'esborrany de llei d'educació del ministre Wert remou aquests dies la societat
catalana, aquesta Catalunya indubtablement
real que està representada per una àmplia majoria al carrer i al
Parlament que no accepta que li toquin la llengua. La compareixença
de divendres de la vicepresidenta del govern d'Espanya, en la qual va
provar de demostrar que no es menystenia el català a la llei i que
no s'hi liquidava la immersió, va contenir, des del meu punt de vista,
un moment especialment interessant. La vicepresidenta va al·legar
que el català no podia ser una llengua troncal a la LOMCE perquè
només podien tenir aquesta consideració les matèries estudiades a
tot l'estat: "Por lo tanto —ha
agregado Sáenz de Santamaría—,
si las lenguas cooficiales fueran troncales se estaría obligando a
todos los escolares españoles a estudiar cinco lenguas [en
referencia al castellano, el catalán, el vasco, el gallego y el
valenciano]. Creo que, salvo casos excepcionales, no aprobaría
ninguno". Una afirmació com aquesta fa tristesa. Els catalans,
els valencians i els illencs (30 % de la població de l'estat) ja
sabem tres d'aquestes cinc llengües perfectament (perquè dues són una, oi, vicepresidenta?). I, com a parlants de llengües
romàniques, ens trobem ben a prop del gallec, com no pot ser d'una
altra manera. Una llengua que, d'altra banda, pot comprendre tot
castellanoparlant per escrit i oralment fins i tot sense haver anat mai a l'escola. L'escola que hauríem volgut (ara ja és massa tard)
hauria estat la que hauria considerat troncal l'educació
plurilingüe, la que hauria instruït a tots els nens de l'estat en unes
nocions de totes aquestes llengües, la que hauria ensenyat a
apreciar les llengües i la diversitat com a valors fonamentals. Aquesta hauria estat l'educació lingüística que hauríem volgut
(n'hem parlat a Aprendre llengües: llegiu, per exemple, les entrades
"Denominador comú" o "Un idioma no és un mur, és una porta"). Però ara ja és tard, i vol ploure.
I tant! Quan vaig sentir allò de "Salvo en casos excepcionales, no aprobaría ninguno." (i feia cara com de dir una evidència) vaig pensar que és justament aquest, el problema que tenen amb les llengües, que no els cap al cap un multilingüisme que vagi més enllà d'un desitjat, per ells, i no assolit castellà+anglès. Sense anar més lluny, els nanos que participen al Proxecto Galauda (http://phobos.xtec.cat/galauda/) tenen com a molt quinze anys i ja només els queda saber una d'aquestes "cinc" llengües. I encara més important: tenen inoculat el virus del multilingüisme individual i dels ulls oberts al món des del punt de vista de les llengües.
ResponEliminaÉs clar que, si aquestes cinc llengües haguessin estat el castellà, l'anglès, l'alemany, el francès i el xinès, segurament la vicepresidenta espanyola no hauria fet aquella ganyota...
Elisabet
Gràcies Elisabet. Miro el Galauda!
ResponEliminaLes llengües són instruments de comunicació que, des d'una perspectiva global obren portes a l'enteniment i a crear llaços comuns.
ResponEliminaDes d'una perspectiva nacional, espanyola, s'entén, a les comunitats castellanoparlants seria interessant incrementar el coneixement sobre la realitat plurilingüe d'Espanya i facilitar l'acostament dels alumnes als textos de la resta de les llengües de l'estat.
Penso que qualsevol altra cosa no seria pràctic i suposaria una pèrdua de diners.
La bogeria de la LOMCE (LOMQE)la patirem tots, no només a Catalunya.