VISITES


8.12.12

[849] Estroncar la llengua

J. M. Ganyet, adaptat de l'original anglès
L'esborrany de llei d'educació del ministre Wert remou aquests dies la societat catalana, aquesta Catalunya indubtablement real que està representada per una àmplia majoria al carrer i al Parlament que no accepta que li toquin la llengua. La compareixença de divendres de la vicepresidenta del govern d'Espanya, en la qual va provar de demostrar que no es menystenia el català a la llei i que no s'hi liquidava la immersió, va contenir, des del meu punt de vista, un moment especialment interessant. La vicepresidenta va al·legar que el català no podia ser una llengua troncal a la LOMCE perquè només podien tenir aquesta consideració les matèries estudiades a tot l'estat: "Por lo tanto ha agregado Sáenz de Santamaría, si las lenguas cooficiales fueran troncales se estaría obligando a todos los escolares españoles a estudiar cinco lenguas [en referencia al castellano, el catalán, el vasco, el gallego y el valenciano]. Creo que, salvo casos excepcionales, no aprobaría ninguno". Una afirmació com aquesta fa tristesa. Els catalans, els valencians i els illencs (30 % de la població de l'estat) ja sabem tres d'aquestes cinc llengües perfectament (perquè dues són una, oi, vicepresidenta?). I, com a parlants de llengües romàniques, ens trobem ben a prop del gallec, com no pot ser d'una altra manera. Una llengua que, d'altra banda, pot comprendre tot castellanoparlant per escrit i oralment fins i tot sense haver anat mai a l'escola. L'escola que hauríem volgut (ara ja és massa tard) hauria estat la que hauria considerat troncal l'educació plurilingüe, la que hauria instruït a tots els nens de l'estat en unes nocions de totes aquestes llengües, la que hauria ensenyat a apreciar les llengües i la diversitat com a valors fonamentals. Aquesta hauria estat l'educació lingüística que hauríem volgut (n'hem parlat a Aprendre llengües: llegiu, per exemple, les entrades "Denominador comú" o "Un idioma no és un mur, és una porta"). Però ara ja és tard, i vol ploure.

3 comentaris:

  1. I tant! Quan vaig sentir allò de "Salvo en casos excepcionales, no aprobaría ninguno." (i feia cara com de dir una evidència) vaig pensar que és justament aquest, el problema que tenen amb les llengües, que no els cap al cap un multilingüisme que vagi més enllà d'un desitjat, per ells, i no assolit castellà+anglès. Sense anar més lluny, els nanos que participen al Proxecto Galauda (http://phobos.xtec.cat/galauda/) tenen com a molt quinze anys i ja només els queda saber una d'aquestes "cinc" llengües. I encara més important: tenen inoculat el virus del multilingüisme individual i dels ulls oberts al món des del punt de vista de les llengües.

    És clar que, si aquestes cinc llengües haguessin estat el castellà, l'anglès, l'alemany, el francès i el xinès, segurament la vicepresidenta espanyola no hauria fet aquella ganyota...

    Elisabet

    ResponElimina
  2. Gràcies Elisabet. Miro el Galauda!

    ResponElimina
  3. Les llengües són instruments de comunicació que, des d'una perspectiva global obren portes a l'enteniment i a crear llaços comuns.
    Des d'una perspectiva nacional, espanyola, s'entén, a les comunitats castellanoparlants seria interessant incrementar el coneixement sobre la realitat plurilingüe d'Espanya i facilitar l'acostament dels alumnes als textos de la resta de les llengües de l'estat.
    Penso que qualsevol altra cosa no seria pràctic i suposaria una pèrdua de diners.
    La bogeria de la LOMCE (LOMQE)la patirem tots, no només a Catalunya.

    ResponElimina